Diuen
que de mort, n’hi ha una, i que, «a qui li toca, rega». Si observem l’afirmació
que «només n’hi ha una», ja no cal afegir res més, però, què passaria si n’hi
hagueren més? Hi ha la definitiva, però, que si ens rendim a Sartre, entendrem
que l’ésser humà s’esfuma, a Ortega, que la mort es troba en la massa... N’hi
ha d’altres, com Schopenhauer, que tenien la fórmula per sobreviure-hi perquè
ell va escriure molt sobre la voluntat, i
una de les seues formes era la voluntat de perpetuar-se, que es podia
entendre, per exemple, en el fet de tindre descendència. N’hi ha altres que la
tracten de diferents maneres, però ja ho tinc bé perquè escric sobre este tema
perquè ha caigut a les meues mans un estrany llibre de Txestov que es diu Les révélations de la mort i que Óscar
no deu llegir.
La
mort, però, crec que té diferents variants i, si m’apreten, gradients. Per a un
alcohòlic o alcohòlica, supose que la mort deu ser passar un temps sense beure,
de la mateixa manera que per a un drogoaddicte o drogoaddicta, un temps sense
droga deu ser infernal; tant com morir. Però, sense anar tan lluny, què penseu
que pot ser la mort per a una persona enamorada? La literatura està prenyada de
casos d’estos, en què s’arriba al límit de la vida perquè res ja no té sentit.
En el darrer cas, per exemple, tant fa morir si ja no es pot gaudir de l’amor
de Romeo, per exemple.
Hi
ha la por a la malaltia, i hi ha eixa por perquè pot ser perillosa, i dur-te a
la mort, o al patiment. Però, a més, hi ha la moral que carrega sobre cada u
–sí, sobre tu, també!— perquè pots ser tu qui la contagies als teus estimats i,
per tant, ja no està en joc la teua mort, sinó la d’aquells que t’envolten, que
encara pot ser pitjor, o que la transmetes a persones que no coneixes que tenen
família i gent que les estima i, aleshores, es crea una mort encadenada, en
molts casos de gent que seguirà vivint sense vida. Per a mi, morir és estar a
casa! Si, per a mi, morir és privar-me d’això que més m’agrada i d’eixa cosa per la qual visc, viatjar i moure’m, quin
és el dilema moral a què m’enfronte? I, si la resta de coses no m’importaren
tant com per prescindir d’eixa essència, ¿es podria considerar la meua acció
com un suïcidi o com un homicidi, depenent de la perspectiva de l’autoria?
Suïcidi, en el cas que fora jo qui decidira romandre a casa, i homicidi, perquè
m’obliguen a fer-ho.
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada