Bé,
en realitat no estic segur del tot que eixe Ningú a qui em referisc siga el
primer mort per Coronavirus del poble on visc des de fa uns set anys. He
preguntat a un bon amic, just després de llegir la notícia i m’ha confirmat la
víctima. Li he preguntat el nom i m’ha dit que no el sabia; jo, tampoc, tot i
que hi teníem relació. Per a l’Ajuntament, «un immigrant que vivia per la
marjal». Habitava, si és qui jo pense i qui m’han confirmat, prop de ma casa.
Jo el coneixia.
Ningú
passava de nit, amb la bicicleta, i buscava pels contenidors i pels seus
voltants. Recollia ferralla. Jo, quan el veia, sempre el saludava, i ell a mi.
Duia una llanterna al cap per hi vore’s bé. Era silenciós i educat; discret. A
voltes, parlava amb ell. Tenia un accent peculiar, com qualsevol vingut de
l’Europa de l’est. La seua defunció no apareixerà en cap lloc i, amb una mica
de sort, tindrà un número i un nínxol on hi posaran el seu nom. Supose que, tot
i la quarantena, no podia quedar-se a casa perquè la seua manera de viure era
molt més immediata que la d’altres persones.
Un
dia vaig parlar amb ell perquè tenia una televisió i un seguit d’aparells que
l’acompanyaven que no pensava utilitzar. No tinc televisió ni wifi a casa, cosa que em permet tindre
un confinament més productiu. Li va interessar quedar-s’ho tot i va vindre una
nit amb la bicicleta, com sempre. Li ho vaig traure i ell s’ho va endur:
m’estava molt agraït, i jo a ell per vore que hi hauria algú que trauria profit
d’unes coses tan inútils.
Fa
set anys que visc on residisc ara i no tinc gaire amistats per ací. Amb el
temps t’adones que l’excel·lència es troba en escassos indrets i, si et centres
amb les amistats, sovint cal ser selecte, com amb el menjar, l’alcohol i el
tabac: la selecció és la gran proesa. Els meus amics i les meues amigues d’este
poble es reduïxen a unes poques persones que intente contentar i malcriar.
Ningú era dels pocs a qui dirigia la paraula, cada nit en què coincidíem, tot i
que sovint en la distància; aleshores, li alçava el braç. Cada u té les seues
coses, però segur que li agradaria que el recordàrem, almenys en un escrit
sense nom.
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada