Tenia un
professor que deia que els xiquets anaven a l’escola molt contents fins al dia
que, en arribar a casa, deien als pares que no hi volien tornar. A partir d’este
moment, el plor passava a ser un costum matinal i, els deures, un càstig
vespertí. Els pares, però, encara són desconeixedors de l’important canvi, tot
i que són els primers afectats, de manera col·lateral, de la desfeta
pedagògica.
La memòria és
selectiva i, si no em creieu, intenteu extraure, a alguna persona major, els
pitjors moments de la seua vida; resulta molt complicat per la facilitat que
tenen de relativitzar. La col·lectiva, la memòria, també ho és, i el cas més
evident és la història: el passat idíl·lic pren forma en el subconscient
col·lectiu fins al punt de creure’ns-el. I esta visió distorsionada de la
història i de l’evolució és la que transmetem als nostres infants; i ho fem de
la pitjor manera possible, entre altres coses, perquè reproduïm un ideal sobre
una realitat, i amb una important projecció futura.
El passat sempre
fou dolent, tant l’històric com el personal; per això el món ha evolucionat. La
infantesa és cruel i, si ho dubteu, observeu els comportaments dels vostres
fills i filles durant deu minuts al dia. Sembla que, tot i la nostra negativa ―i
la de Rousseau―, la societat modela l’humà fins a adaptar-lo a la vida en grup,
cosa que ja podem incloure en el present i el futur. A més, pot ser que siga a
causa de la projecció dels adults sobre els jóvens que els primers anys de vida
se centren una mica massa en el jo, o,
pitjor encara, intenten reproduir l’estada al Paradís projectat des d’un
subconscient de postguerra farcit de mancances i llacunes mentals.
El dia que la
canalla torna de l’escola plorant és perquè han estat ensenyant-los matemàtiques
o, el que és el mateix, gramàtica. Eixe mateix dia, els infants entenen que hi
ha un poder superior al jo que
marcarà el bé i el mal, la correcció i la incorrecció, i que no són ni els seus
pares ni els seus avis. El dia que l’educació demana pas, eixe nefast dia, els
alumnes, encara tendrets i malvats ―naturals i modelats a la imatge idíl·lica
dels majors― comencen a entendre que s’ha acabat de jugar i es comença a
treballar, perquè el futur hom se l’ha de guanyar, si no hereta. Han estat
expulsats del Paradís, simplement.
La primera volta
que em vaig presentar a una oposició de docent, vaig suspendre per dos causes:
perquè em vaig enganyar de programació i perquè el meu llibre pedagògic de
capçalera era Educació i ordre social,
de Bertrand Russell. Cada dia que passa, i a mesura que veig i sofrisc les
greus conseqüències dels egos juvenils, pense que la causa del suspens, més que
haver-me enganyat de programació, va ser la segona: rara avis!
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada