L’última volta que
vaig estar a Madrid, una mica preocupat, vaig anar a visitar el Reina Sofía. El
nou director havia fet canvis i estava patint per si havia retirat algun dels
meus quadres preferits. Ja m’havien dit que Barceló no era del seu gust i que
n’havia despenjat algunes pintures.
Efectivament!
Faltaven un parell de quadres del mallorquí. Ràpidament, vaig anar a buscar el
meu preferit: Francis Bacon (cansalada vinçada, que diria el meu oncle;
francòfon). L’oli oliós de Bacon estava al seu lloc de costum i jo vaig
romandre més tranquil. No m’agrada el director nou perquè pense que està deixant
el museu en un estat latent perquè li ha retirat part del present. Les
col·leccions són massa temàtiques i, totes elles, tancades i arrodonides.
Bacon tenia una
visió molt crua de la realitat i de les relacions entre les persones. Una dona
nua, gitada sobre un llit amb forma de taula. Una persona que s’enrosca sobre
ells mateix, nua, inestable i incòmoda. L’observador, davant d’un quadre, té la
impressió d’estar comprant carn, o cansalada; tot el contrari de tractar amb
persones i amb sentiments. Sobre el front de la dona, hi ha una taca blanca i
se n’observa una altra, de similar, a terra.
El mercantilisme
dels cossos i les ànimes. La visió freda i dura del pintor sobre temes que ens
passen desapercebuts, sovint, perquè ens acostumem a ells. Una taca blanca que
podria resultar de segregacions dels cossos, de masturbacions o d’un
desfogament físic sense més. Deien que vivia una mica turmentat i amb una
relació difícil amb la seua parella. Potser això el marcara...
Jo no sé de la
relació del director amb Barceló, ni m’importa. Tampoc sé la relació d’este
home amb la resta d’artistes contemporanis però no em va agradar la manera en
què va eliminar una part del present, deixant el local com allò que se li sol
associar quasi sempre als museus: un residu del passat. El dinamisme que
comporta el lligam d’un museu amb l’obra i l’autor viu és, simplement, fer que es
tracte del present i no d’eixe passat a què ens tenen massa acostumats estos
indrets.
Segurament, amb la
intenció de pensar el Reina Sofía d’eixa manera, va ser que es va retirar el
meravellós quadre de Barceló sobre el Louvre. Per observar un lloc mort, només
viu en els records i en obres dels manuals d’art clàssic, ja en tenia prou amb
el seu museu, abans bategant i ara enterrat junt a Warhol, Bacon, Picasso, Dalí
i companyia. Les novetats que s’hi exposen són les col·leccions de postguerra. Este
director deia que s’havia de prioritzar l’adquisició de nous artistes però ―dic
jo― una persona tan intel·ligent hauria d’haver previst que la crisi afectaria
les compres en la mateixa mesura que ha afectat el seu èxit de visites. No ens
enganyem: el Reina Sofía té més visitants que els altres perquè és gratis i no
per la nova gestió.
La reserva de
cansalada es fa servir en època de vaques magres per sobreviure. L’ós també
hiverna gràcies a l’acumulació de greix... I tu, Borja-Villel, fins a quant
estiraràs el sèu?
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada