Fa pudor de podrit.

Fa un parell de diumenges, cap a les 7 de la vesprada estafa fastiguejat a casa, així que vaig agafar la motxilla, la vaig omplir d’aigua i vaig anar a fer la volta al Barranc de l’Infern. La vaig fer començant pel Poble Dalt de Laguar. En sentit invers del qual se sol fer. Cap a les 10 de la nit, ja fosquejant, arribava a la Font Grossa. A l’últim tram de la senda una olor d'animal podrint-se va colpir els meus nassos. Venia cansat, em faltava l’aire i el meu pit reclamava oxigen. Com respirava fort no podia evitar engolir-me l’aire amb aquella pudor insuportable que em provocava vòmits. Vaig mirar a la meua esquerra i vaig vorer un gos en descomposició. La calor, el cansament, la pudor i la visió del cos de l’animal ple de cucs van augmentar la meua angoixa fins a un punt insofrible. Vaig mirar cap endavant, vaig estrényer l’estomac per controlar les arcades i vaig tractar de respirar per la boca, accelerant el pas per deixar enrere aquell animal podrint-se que m’havia trasbalsat.

L’Estat espanyol, fruït de la II Restauració Borbònica, fa la mateixa pudor de podrit. És com aquell gos podrint-se en un dia de calor. El reconeixement de Jordi Pujol, molts anys considerat Honorable, molts anys considerat estadista, molts anys considerat exemple de virtut, molts anys considerat eminent Prohom, és l'última pústula que esclata empudegant-ho tot. La pudor es fa insuportable. Ja no queda cap reducte de l’Estat que no estiga podrit.

A les ciutats de la Sibèria, quan arriba la primavera, solen aparéixer cossos de persones que han mort durant l’hivern i han quedat soterrats sota la neu. El desgel treu tots eixos cossos. L’Estat nascut a “La Transición”, i la “Constitución del ‘78”, era un mort. Un mort que va quedar congelat i soterrat per la proganda de les suposades llibertats, la propaganda del final del franquisme. La crisi econòmica ha sigut la primavera que ha descongelat la neu i tret els cossos a la vista. Però lluny d’arreplegar-lo i soterrar-lo., el fan moure i ens diuen que està viu. La primavera ha passat i arriba la calor. Amb la calor ja no s’amaga la pudor. El procés de descomposició s’accelera. Per tot arreu esclaten pústules que posen a la vista la carn podrida i devorada pels cucs. Cucs de mosques i moscardes que ho devoren tot.

Malgrat la pudor que fa, ningú vol enterrar el mort. Encara hi ha carn per alimentar els cucs. Cucs que han de créixer, fer la seua metamorfosi, volar fins a un altre cadàver, pondre ous i menjar-se’l. Uns diuen que cal tenir cura d’ell perquè només dorm, té molta son i cal deixar-lo dormir. Quan desperte, tot serà com abans, com quan estava congelat i feia bona cara. Els altres diuen que no, el que passa és que està en coma, per això fa mala cara, amb una miqueta de cura de les pústules eixirà del coma. Quan isca del coma, tot serà com abans, com quan estava congelat i feia bona cara. Hi ha d’altres que diuen que sí, que està mort, però cal agafar aquelles partes que encara són bones i fer un nou cos, amb retalls d’altres morts, membres ortopèdics o biònics. No s’han llegit el que li va passar a la criatura del Dr. Frankenstein de Mary Shelley. D’altres diuen que està mort, que els cucs ja se’l mengen. Però no tenen ni puta idea de què fer d’ell. No saben si enterrar-lo, congelar-lo, maquillar-lo, ressuscitar-lo o vorer com poden treure profit d’ell.

Mentre tots miren al mort sense saber que fer, la pudor ho ofega tot. La gent està començant a estar cansada. Però ningú sap què creure’s: si és el mort que fa olor de podrit o són ells el que estan podrits. El cansament és manifest. Tots volen anar cap avant, fugir de la pudor i de la visió del cadàver, però ja no saben cap on avançar. No saben on està la dreta i l’esquerra, el dalt i el baix, l'avant o l'arrere. Si és que alguna vegada ho han sabut. Així, es queden paralitzats, quiets, sense moure's, empassant-se la pudor i mirat com el cadàver es descompon.

Per a l’Estat cadàver de la II Restauració Borbònica només hi ha una solució posible. Foc! Perquè creme tot. Perquè no deixe ni els ossos. Foc! Perquè acabe amb els cucs. Perquè no volen les mosques i moscardes a menjar-se res més. Foc! Perquè no quede ni fem per femar plantes, velles o noves. Foc! Perquè netege. El foc purificador.


Oskar "Rabosa".

R-TV: La Revolució francesa.

Tornem a R-TV amb un documental sobre la Revolució francesa. Com ara fa uns dies que parlàvem d'ella, he pensat portar-vos un documental que repassa els fets. El documental és del History Channel, i està bastant ben fet. Conta la situació de França abans de la Revolució i acaba amb la mort de Robespierre i Saint Just. Potser algunes imprecisions o manquen algunes dades. Però en la història sol passar que cadascú pose l'accent allà on li sembla oportú. Els guionistes i els historiadors que hagen assessorat els passarà això. No obstant això, hom pot fer-se una idea bastant cabdal dels fets. La interpretació dels fets i de la ideologia que els va porta ja formen part, no de la història, sinó de la historiografia. Gaudiu, i si pot ser, aprengueu. No ara, mirant el documental, sinó instruint-vos amb bones lectures.

 

 

MALEÏDES COOPERATIVES

Les cooperatives no poden funcionar perquè són un reducte comunista a l’inici del segle XXI. Esta és una raó de pes per a acabar amb qualsevol intent de crear-ne una o d’intentar aportar qualsevol tipus d’innovació al sistema econòmic actual. Un sistema com l’actual que és la sublimació del mètode econòmic té l’aval de l’evolució. A més, ja va haver un temps on se’n van crear, de cooperatives, i totes (o quasi totes) han fet fallida perquè «sempre hi ha qui vol manar i estar per damunt de la resta». I ningú no vol tornar a la Commune da Paris, veritat que no?

Tots hem llegit Animal Farm, o, si voleu, Rebel·lió a la granja, de George Orwell... Ací no se’ns descriuen amb detall les maldats d’un sistema cooperativista, sinó que ens vénen a dir que no val la pena ni intentar-ho. Així que ja ho sabeu: fugiu de tanta aventura que l’ésser humà és dolent i cobdiciós. A més, només coneix el bé quan el mal es troba vinculat al càstig diví. Ens menjaríem els uns als altres si no fóra perquè Déu ens diu que és dolent i que no anirem mai al cel si mengem persones!

Doncs, això... En un món on no hi ha cap mena d’empatia, on es fa el bé només per la contrapartida de guanyar el cel i on els enviats divins, en qualssevulla de les seues formes, ens expliquen què és el que no es deu fer, és on vivim nosaltres. Però, com que sempre hi ha persones astutes que tenen un parell d’orelles i d’ulls (en el millor dels casos), l’altre dia em va dir un ossat investigador d’Internet que hi ha gent que es troba fora d’este món de bèsties; potser perquè posseïxen unes qualitats innates i/o una il·luminació divina ―dic jo.

Quan es mira el funcionament dels bufets d’advocats més importants, dels despatxos d’arquitectes i d’enginyers o, fins i tot de les millors gestores de capital, hom s’adona que se sol entrar com a contractat però que, a mesura que s’aprén a treballar en cada especialitat, l’assalariat pot passar a formar part de la societat amb un nombre determinat d’accions que pot anar augmentant en el temps i corresponent als rendiments de la seua tasca. La implicació del treballador, en esta causa, augmenta; els guanys de l’empresa, per tant, també ho fan.

Ui, ui... M’he quedat glaçat i he pensat, de seguida, en uns pocs versos de la Commedia, els que Dante dedica a Francesca e Paolo, i on l’escriptor observa una mica de cel en el mateix infern: l’amor era suficient cel per als dos enamorats que romanien in saecula saeculorum a l’infern. Després, he pensat que, de camí al paradís, transitant per este «valle de lágrimas» i dirigits per il·luminats i liberals, també hi ha l’infern de les cooperatives. Finalment, he deduït que, perquè deixen de ser un reducte del dimoni, només cal canviar-los el nom: si a l’amor de la Commedia se li deia cel, a la infernal cooperativa, en el món actual, se l’ha d’anomenar S.A. Ara, només em queda saber si l’aventurat internauta respon al nom de Dante.

Salvador Sendra Perelló

Falsos Profetes.

 

 

Malfieu-vos dels qui es fan passar per profetes: se vos acosten vestits amb pell de corder, però dins són llops rapaços. (Mt,6, 15)

 

Fa unes setmanes compartia al Facebook un vídeo de Pablo Iglesias, presentant el programa “Fort Apache”, on parlava de la guillotina com a mare de la democràcia. Sincerament, a mi el vídeo em va deixar mal gust de boca, no vull dir que em va esgarrifar, però sí que no em va agradar gens. A més a més, el vídeo, que encapçala el post, està ple de mentides i de mitificacions. Aleshores vos demanava l’opinió sobre el fons, sí cregueu que fa falta guillotina perquè hi haja democràcia, i vaig deixar de banda les mentides i les manipulacions que conté el vídeo per justificar l’argument. És hora de desmuntar tot el que diu Pablo Iglesias a aquest vídeo. Perquè no m’agraden les mentides ni les manipulacions.

El primer argument que trobem és, l’acte fundacional de la Democràcia moderna és la Revolució francesa. Cosa que és falsa. Si cal buscar un acte de fundació de la Democràcia, seria la Declaració de Virgínia (1776) i la posterior Declaració d’Independència dels EUA (1777), és a dir, dotze o tretze anys abans que la Revolució Francesa (1789). Sí, és cert, que el mite de la Revolució francesa ha passat a ser un referent per a Europa de la democràcia, però de democràtic en va tenir poc. A més, com diu Garcia-Trevijano a "Teoría pura de la República", molts dels defectes i malentesos de les democràcies europees tenen la seua arrel ahí.

La segona afirmació que trobem és que, l'arribada de la Democràcia està simbolitzada per l’aguillotinament del Rei francés Lluís XVI (1793). Pot ser com a mite ha quedat dins l’imaginari col·lectiu això, però vos assegure que aquella democràcia, recent inaugurada, vos posaria els pèls de punta. Després de l’execució de Lluís XVI, pren el poder Robespierre un dels líders dels jacobins, i comença el Terror i el Gran Terror. El primer que fan és una llei anomenada de Sospitosos, que marca enemics de l’Estat i fomenta la delació al més pur estil de la Inquisició espanyola. Comencen a eliminar nobles, monàrquics i els enemics ideològics dels jacobins, els girondins. Més endavant començaran a executar rivals ideològics a l’esquerra dels jacobins, com Hébert i els seus seguidors. Fins i tot Robespierre es carregarà a Danton, amb qui no hi havia diferències ideològiques i ademés havia donat suport en principi a Robespierre, per ser considerat dels “indulgents”. Tot això amb execucions massives, més de vint persones d'una tirada. En definitiva, si això és el que Pablo Iglesias enten per Democràcia, aviats anem.

Continua amb un repàs de la història de guillotina i de com va ser adoptada per l’Assemblea Nacional el seu ús, per no distingir entre classes socials. Bé, un mètode bàrbar que va portar a la mort durant el Terror a un gran nombre de persones, algun diuen que fins a 40.000, altres que entre 10.000 i 14.000. Una màquina de tallar caps a enemics ideològics. Un invent lloable i democràtic segons Pablo Iglesias.

Diu Iglesias: “Cuantos horrores nos hubieramos evitado los españoles de haber contado a tiempo con los instrumentos de la justicia democrática”. És a dir, que els espanyols hauríem d’haver tingut una guillotina per matar fins 40.000 persones, o almenys 10.000, incloent-hi qualsevol que no comulgue amb les idees de qui mane, encara que les discrepàncies siguen: ja està bé de tallar caps! La guillotina no va ser un instrument de justícia democràtica. Ni tan sols va ser un element de justícia de cap de mena. Va ser un instrument de terrorisme d’Estat al servei de les ambicions personals de Robespierre i Saint-Just, que varen acabar provant ells mateixos els seus efectes. No hi havia judicis. No hi havia possibilitat de defensa. Era eliminació bàrbara de l’enemic, i l’enemic era qui no fóra jacobí o sent-ho discrepara de Robespierre i Saint-Just.

“Castigad a los opresores de la humanidad: ¡esto es clemencia! Perdonarles sería barbarie.” Aquesta frase, en la que acaba l'speech Pablo, de Robespierre es pronunciada en un discurs el 5 de febrer de 1794, on fa un defensa del Terror, i carrega contra els moderats i els indulgents. Sí, castigar als opressors pot ser clemència, però considerar que és opressor tot el que no pense com tu és feixisme. El que deia i feia Robespierre, com passa amb els dictadors-demagogs, no coincidia gens. Bé, amb l’ús del Terror no mentia.

Es necesario ahogar a los enemigos internos y externos de la República o perecer con ella. Así, en tal situación, la máxima principal de vuestra política deberá ser la de guiar al pueblo con la razón, y a los enemigos del pueblo con el terror.

Si la fuerza del gobierno popular es, en tiempo de paz, la virtud, la fuerza del gobierno popular en tiempo de revolución es, al mismo tiempo, la virtud y el terror. La virtud, sin la cual el terror es cosa funesta; el terror, sin el cual la virtud es impotente.

El terror no es otra cosa que la justicia expeditiva, severa, inflexible: es, pues, una emanación de la virtud. Es mucho menos un principio contingente, que una consecuencia del principio general de la democracia aplicada a las necesidades más urgentes de la patria.

Són aquestes coses del Pablo Iglesias, la manipulació de certs conceptes, la deshonestat intelectual, el que em fa preguntar-me si no serà un fals profeta.

 

Links relacionats:

 

Discurs de Robespierre al 5 de febrer de 1794

 

http://www.marxists.org/espanol/tematica/cienpol/robespierre/moralpolitica.htm

Oskar "Rabosa".
 

 

 

SER MODERNS (AL SEGLE XVIII)

Ser modern és ser un fòssil aïllat des de segles enrere. L’època moderna, com és ben sabut, s’acabà al final de la il·lustració per donar pas a la postmoderna. Ací on vivim, com que d’il·lustració en va haver poca, ser modern encara es podria entendre amb eixe matís de progrés que se li sol associar. Ara bé, si d’il·lustració no en vam tindre, de romanticisme més bé en va haver poc, per seguir en la mateixa argumentació cronològica dels segles XVIII i XIX.

Les grans simfonies orquestrades per Voltaire, Kant, Montesquieu o Smith, aviat van esdevindre concerts per a quartets, trios o orquestres de cambra. La base, folklòrica i sectària, va passar a descriure el xicotet món que ens envolta amb la intenció d’explicar-lo, o reproduir-lo, com bonament es podia. No obstant això, la finalitat amagada ha estat sempre la d’universalitzar allò propi, allò que es coneix i amb què l’artista s’ha nodrit, bé siguen les rapsòdies hongareses, bé les cançons de bressol, per posar dos exemples.

La riquesa de les nacions que escriu Smith, a partir de les explicacions anteriors pot ser substituït per altre assaig titulat La riquesa de les nacions (quina casualitat: tenen el mateix títol!). Només hi caldria canviar l’enfocament: La riquesa de les nacions, en el sentit holístic que se li pot atorgar a Smith ha de ser substituït per La riquesa de les nacions en el sentit fraccionat, molt més actual i postmodern. Això si tenim en compte que la modernitat, com hem vist, és anacrònica, de segles enrere i, com a tal, s’hauria d’haver superat amb esqueix per altres pensaments posteriors.

Si acotem el terme a la nació, rica és la que té molta varietat de paisatges (riquesa paisatgística), de cultures (riquesa cultural), d’imbècils (molts i variats), etc., cosa que també aporta altra perspectiva al significat de la paraula i que, a poc a poc, se sol aïllar al voltant dels diners (que també). I si prenem l’argument econòmic com al més vàlid, una nació rica és la que té varietat econòmica, tant de producció com de transformació, de comerç o de serveis. I esta seria la millor adaptació del significat de riquesa al segle XXI; molt millor que les altres visions, més quantitatives que altra cosa, que es tenen com a modernes ―i ho són perquè pertanyen a l’època moderna, o siga, al segle XVIII― i que es volen posar en pràctica hui dia per l’anacronisme liberal.

Les simfonies són fantàstiques i em permeten observar el treball conjunt a l’hora de crear un tot, però, malauradament, ara ja se’n composen poques, o no se n’estrenen. M’agraden les simfonies però les escolte amb les orelles del temps i des de la perspectiva històrica. Les actuals composicions són més reduïdes, per a menys músics i creades per a altres espais i per a altres orelles: les orelles del present! Si la música l’entenem com cal, no podem mantenir, per coherència, eixa visió de fa un parell de segles per a l’economia, per moderna que ens parega, perquè l’època moderna, a l’Europa normal, va ser fa un grapat d’anys.

 

Salvador Sendra Perelló

R-TV: Waltz with Bashir (Vals amb Bashir).



Ara que torna la carnisseria israeliana a Gaza, és bon moment per rescatar pera R-TV una pel·lícula animada. Es diu Waltz with Bashir (Vals amb Bashir) i conta els successos de Sabra i Xatila des del punt de vista d’un soldat israelià. Done per descomptat que sabeu el que va succeir al camp de refugiats palestins de Sabra i Xatila i la matança que feren els cristians emparats per l’exèrcit d’Israel. Si no ho sabeu, només cal que feu una ullada a la Wikipedia.

El director de la pel·lícula es Ari Folman, un israelià que estava a l’exèrcit “fent la mili” i en la Guerra de Liban. quan van passar els fets de Sabra i Xatila el 1983. La pel·lícula reflecteix l’impacte d’allò va causar amb els soldats. Ari Folman es troba un amic molts anys després, el 2006. L’amic té malsons, però Ari Folman no recorda res. Després de trobar-se i la conversa té algun flash. Li ho conta a un altre amic, i aquell li recomana que investigue sobre el que va passar parlant amb companys de l’exercit d’aleshores.

La pel·licula està molt ben feta, tant des del punt de vista narratiu com artístic. A més ofereix una versió des de dintre l’exèrcit israelià de què va passar.

Vals amb Bashir.

R-TV: Dubtes al voltant del canvi climàtic.

Posar en dubte les creences científiques dominants és un risc. Donar veu a qui pose en dubte el pensament dominant també. Però aquest blog no està fet per donar espai a allò que podeu llegir, vorer, escoltar... en qualsevol lloc. Com sabeu pretén ser un espai de reflexió d’aquelles idees, fets, pensaments... que ens ajuden a entendre el món. No pretenc convertir-vos a la causa “anti-canvi climàtic”, si n’esteu convençuts de que és real i que té un origen antropogènic. Però si he vist un parell de documentals que m’han deixat pensant. Si sou capaços de vèncer els vostres prejudicis i invertir un parell d’hores i escaig amb aquests documentals, escoltant els raonaments tal vegada podreu entendre que hi ha raons per dubtar d’algunes coses.

En el pensament general, se’ns ven una mena d’història catastrofista i culpabilitzadora del canvi climàtic. Poc menys som els exterminadors del món, de la Vida. Es sabut que hi ha hagut, almenys, cinc extincions massives, de més del 90% de les formes de vida existents en aquells moments. Això no justifica que si és cert que el canvi climàtic té un origen antropogènic, tinguen carta blanca per exterminar espècies. Però, sí que s’exagera al dir que acabem en la Vida. Una altra cosa és si l’origen és antropogènic, cosa que està molt en dubte. Si heu vist “Una veritat incòmoda” i veieu algun d’aquests dos documentals, ràpidament us n’adonareu de qui té fonaments científics i qui no.

Més interessant resulta conèixer com l’excusa del calfament global va servir a la Margaret Thatcher per acabar amb els sindicats del carbó al Regne Unit. Resulta també curiós que projectes científics que contradiuen la “versió oficial” no tenen finançament. Ni tan sols d’empreses energètiques, sovint acusades d’estar darrere de les teories conspiradores anti-canvi climàtic. Científics que fan una troballa s’apanyen com poden, amb pocs mitjans per fer les seves investigacions i després es troben que les revistes deneguen les seves conclusions perquè no encaixen en la teoria oficial.

No canvieu d’opinió. Però almenys veieu i escolteu. Si us plau, és clar.

La gran estafa del calfament global.



Calfament Global: La gran farsa.

R-TV: The corporation (la gran empresa).

The corporation –Corporaciones. ¿Instituciones o psicópatas? en castellà- és un dels documentals més colpidors dels últims anys. En tres episodis es fa una anàlisi, una autòpsia en vida, a les grans multinacionals. Les empreses estan fetes per a guanyar diners, i no importa el cost social o humà que puga derivar-se de l’activitat per guanyar diners. Les grans empreses són comparades a psicòpates, no tenen sentiments, no tenen empatia, no tenen remordiments, no es senten culpables... Tot s’hi val quan es tracta de guanyar diners.

Les corporacions amb el seu poder econòmic van conquerit el món i dibuixant la societat a la seua mesura. D’eixa forma, conceptes com democràcia o qualsevol activisme social, mediambiental, etc., és percebut com una amenaça.

Un altra sèrie documental que és imprescindible.

Episodi 1: Anàlisi de personalitat

Episodi 2: Influència en l'entorn.

Episodi 3: Indiferència cap a la democràcia i l'activisme.

R-TV: Máximo Sandín desmunta a Darwin.

Máximo Sandín és un dels CIENTÍFICS -així amb majúscules- més importants i interessants del nostre temps. No sols perquè haja fet un descobriment enlluernador, o perquè siga el pare d’una teoria totalment acceptada per la comunitat científica. No, les seves teories, que es poden veure a la seua web  http://www.somosbacteriasyvirus.com/, estan lluny de ser universalment admeses. Però, té els collons de posar en dubte la teoria dominant, en contra de tota la majoria de la comunit científica i dels ensenyaments que es donen en escoles i universitats.

A aquesta entrevista posa en dubte a Darwin, explica les seues teories breument, i a més a més ho raona. Raona el perquè, però, a més a més, es capaç de posar en realició la teoria de l’evolució darwiniana amb el pensament econòmic i filosòfic dominant, o al menys el que interessa a les elits. Això demostra que Sandín és capaç de veure més enllà de la seua ciència i de tractar de integrar el pensament darwinià amb les ideologies i els fets històrics dominants a la seua època –i que encara dominen.

En una època –l’actual- on posar en dubte Darwin pot suposar ser objecte de mofa, i comparat amb els creacionistes. En una época on els mitjans de comunicació només transmeten la imatge que hi ha darwinisme o creacionisme, quan en realitat hi ha altres teories sobre evolució que res tenen a veure amb les darwinianes. En una època on el darwinisme és l’escusa biològica per mantenir un sistema ideològic que porta a la dominació de les masses per uns pocs i l’enriquiment bestial d’eixos pocs. En una època com l’actual fer el que fa i dir el que diu Máximo Sandín té molt de mèrit.

Pareu atenció a aquesta entrevista. Et canviarà la forma d’entendre el món.

R-TV: Max-Neef desenmascara les idees econòmiques dominants.

Manfred Max-Neef és un economista chilé molt interessant. Crític amb la economia neoclàssica amb origes al XIX,  proposa formes d’economia alternativa. Les seves tesis les expresa dos llibres La economía descalza i Desarrollo a escala humana. Al 1983 va rebre el Right Livelihood Award, que està considerat el premi Nobel alternatiu.

Aquest vídeo és del programa La Tuerka, el programa de Juan Carlos Monedero i Pablo Iglesias. Conviden a Max-Neef per a que parle del seu nou llibre “La economía desenmascarada: del poder y la codicia a la compasión y el bien común”. Un llibre que caldrà llegar. Ací explica, en 30 minuts, com la economia neoliberal és un farsa. A més a més, dona 5 postulats i principi de valor innegociable per a una nova economia. Cal parar atenció a les seves paraules.

 

R-TV: El segle del Jo (documental sobre enginyería social).

Encete al blog una secció nova, R-TV. R és per Rabosa, la TV, obviament, per televisió. Ja que ens han tancat el Canal 9 – quina desgràcia- no podem veure tots aquells documentals i programes, que a més d'entretenir-nos, ajudaven a formar-nos una idea clara del món que ens toca viure. Com aquest buit és insoportable, he decidit penjar tots aquells documentals, entrevistes, reportatges, programes de debat que Canal 9 també haguera emés. Òbviament, no tot ho trobarem en català, així que penjaré vídeos en qualsevol llengua, si no està en espanyol o en català només els penjaré si tenen subtítols.

En la primera emissió de R-TV posem El segle del Jo –The Century of the Self, en espanyol El siglo del Yo o El siglo del Individualismo-. Una sèrie documental de quatre capítols on es retrata com els descobriments de Sigmund Freud sobre el subconscient van ser utilitzats primer per a la propaganda i després, com que aquest concepte tenia un sentit pejoratiu, les “relacions públiques” en l’àmbit mercantil. Així, va nàixer l’enginyeria social, la manipulació de les masses, tant per a convertir l’individu en consumidor com per a manipular-lo políticament.

Vivim a una societat on tenim la il·lusió de ser lliures, quan en realitat estem manipulats totalment. La importància d’aquest documental està en què posa damunt de la taula com hem sigut manipulats. Com la nostra consciència, la nostra mentalitat, – o com diria Gramsci- el nostre sentit comú ha sigut creat, inventat del no-res, per a benefici de les grans multinacionals, tant econòmic com polític. Ser conscients de què com a Ser humans, ja com individus o com a societat, podem ser, i de fet som, manipulats és el primer pas per deixar de ser-ho. Per adquirir eixa consciència no et pots perdre aquesta sèrie documental. Pots fer l’esforç de veure-la i despertar, o no veure-la i seguir sent un “borrec individual" de per vida.

Màquines de felicitat (Happiness Machines)



La ingeneria del consentiment (The Engineering of Consent)



Hi ha un policia dins dels nostres caps: ha de ser destruït (There is a Policeman Inside All Our Heads: He Must Be Destroyed)



Huit persones bevent vi a Kettering (Eight People Sipping Wine in Kettering)

Compromís: sense la iniciativa, Podemos se'l menja.

 

Compromís, fins a l’aparició de Podemos, era el partit que porta la iniciativa a la Comunidad Valenciana en política. Mònica Oltra era la tralla que colpejava el Govern de Camps i de Fabra. Van canviar la dinàmica a Les Corts. Front a un P$x€ que tirava pedres i li rebotaven a la cara, Compromís eren els únics que feien oposició. Compromís després de “separar-se” d’Esquerra Unida, aconseguia quedar ser la tercera força.

 

Això no obstant, malgrat introduir alguns canvis a la forma de fer de les Corts, discurs directe, solicituts de factures que el PP els denegava, acudir als Tribunals per demanar-les, etc. Cosa que fins a l’arribada d’ells no hi havien mai ni P$x€ ni EU. Amb la crisi, amb un moviment 15-M incipient, Compromís era el més allunyat de la “casta”. No hi han imputats, no participaven, perquè no havien tingut el suficient poder polític, en el tema de les Caixes. Hi havia una cara nova que repartia a tort i dret… El seu creixement era justificat.

 

Amb aquestes circumstàncies, era d’esperar que a les eleccions europees d’enguany Compromís es consolidés com a tercera força. Però amb l’aparició de Podemos i no sé quines altres raons, ha caigut fins a ser la cinquena. Esquera Unida ha rebotat i té més vots en les europees, en una participación més baixa, que en les autonòmiques, passant dels 144.201 a 180.483. UPyD també creix, però no són vots potencials de Compromís, més aviat són fots fugats del PP i algun del P$x€. Podemos ix del no-res i es fa amb 143.671 vots. Compromís es queda en cinqué lloc amb 138.488, a les autonòmiques de 2011 eren 175.087. En Compromís estaran contents, Jordi Sebastià al PE. Però les xifres nues i crues són dolentes.

 

Són dolentes perquè: en primer lloc, suposa una davallada de vots de gairebé 40.000; en segon lloc, els altres partits d’esquerres pugen, molt Esquerra unida 35.000 vots i més de 140.000 Podemos; en tercer lloc, això es produeix en unes eleccions on la participació és més baixa, però curiosament les esquerres pugen totes menys Compromís. Compromís tenia un marge de pujada de 138.000 –és a dir, els 35.000 de pujada de IU, més els 143.000 de Podemos, menys els 40.000 que ha perdut i ja tenia-, i el que ha fet és perden 40.000. Quin és el motiu? Perquè els altres partits d’esquerres capitalitzen la caiguda brutal del P$x€ i Compromís no?

 

Les causes poden haver estat múltiples, supose que després de l’alegria pel diputat des de Compromís s’hauran pres seriosament la tasca de perquè han passat de ser la tercera força a ser-ne la cinquena. Jo el que crec és que han perdut la iniciativa. Ni Compromís ni el Bloc han sigut un partit arrelat més enllà d’algunes comarques i amb més o menys presencia als municipis. El fet es que a Les Corts no entraven com que no superaven el 5%. Van haver d'ajuntar-se amb EU per poder entrar i gràcies a la tasca feta allí, sobretot, pel lideratge de Mònica Oltra van arribar al tercer lloc. Els vots que té Compromís no és per tant un vot fidel, sinó un vot per qüestió d’oportunitat. D’ahí que 40.000 se n'escaparen quan era una oportunitat de créixer.

 

L’aparició de Podemos, que tenia 25 cercles pocs dies després de les eleccions al PE, ha deixat a Compromís com un partit “vell”. Si bé pareixia que portava la iniciativa el 2011 quant a renovació, ara el testimoni l’ha arreglat Podemos i sembla que els porte un bon tros d’avantatge. Podemos vol crear un nou “sentit comú”, com ja vaig explicar. Però que vol Compromís? Quin projecte té? Haurà d’aprofundir amb quin és el seu projecte. Haurà d’articular un missatge encisador, més que el de Podemos. Haurà de ser un projecte participatiu, obert a la societat, construït des del carrer i no per l’aparell del partit. O pel contrari tornarà a ser vell. I si no t’obris, sembles vell, sembles un partit antic.

 

Els cercles de Podemos hi han crescut arreu del territori, ja no en tenen 25. 25 en veig jo en 5 minuts al Twitter. Ells estan fent el seu programa, fent trobades de ciutadans, no de cercles, per debatre. Supose que Compromís estarà treballant en el programa també, però no s’obrin o no es sap que, quan ni com ho fan. S’ho fan tot ells, com el PP, el P$x€ o EU. Si Compromís no vol caure més, si vol seguir sent la tercera força a Les Corts, ha de recuperar la iniciativa de propostes polítiques, socials i econòmiques, i no els valdrà fer els ploramiques amb el finançament i poc més. Pujar costa molt, caure no-res.

 

Links relacionats:

I Trobada Ciutadana - Podem País Valencià.

http://arapodem.cat/trobada

Continua l’espoli impunement: Catalunya Banc 11.500 milions.

Ho han tornat a fer. Una vegada més, després de la CAM, Banco de Valencia, etc., ha sigut el torn de Catalunya Banc. 11.500 milions ens costarà amb impostos. 11.500 milions que hauran d’anar a deute públic, mentre ara el BBVA fa el negoci. Sense riscos, tot netet de pols i palla.

Tots sabíem, menys els imbècils que voten al PP creient-se tot el que diuen, que els diners que hem posat els contribuents per a rescatar el sector financer no els recuperaríem mai. Però tant el PP com el P$x€, es van fer un fart de dir-nos que es perdien diners. No, ells no perden diners. Els perdem nosaltres. Té raó Pablo Iglesias, la idea no és d’ell però ell la repeteix sense cansar-se, quan diu que tot eixe deute és il·legítim. No s’hauria de pagar.

Però a més a més, en un país normal Zapatero, Salgado, Rajoy, Guindos i Montoro hauríem d’estar a la presó. El “pufo” del sector bancari és de 219.397 €. D’ells no se’n recuperaran ni una dècima part. Ho pagarem tots, amb deute públic. Per culpa dels fills de puta que es fan dir governants. Amb la cooperació necessària dels imbècils profunds que els han votat tant al PP com al P$x€. Sense desconéixer que la resta de la gent que va votar qualsevol altra opció té una quota de responsabilitat també, per legitimar un sistema que permet que passe açò. El PP ens saqueja per donar beneficis als bancs perquè tenen la legitimitat d’una majoria absoluta amb més del 70% de participació. Poc podrien presumir de legitimitat si la participació haguera sigut inferior al 50% i haguera d'enviar a la policia a pegar pallisses un dia sí i l'altre dia també.

Al començament de la crisi, era necessària una revolta del poble. Òbviament no parle d’una revolta violenta, sinó d’una revolta a la “islandesa”. Però, la majoria de la gent va optar pel “borreguisme”. Anar a votar al PP ha sigut un suïcidi. Legitimar aquest sistema ha sigut una imbecil·litat. Com d’imbècils és pensar que aquest sistema es pot canviar des de dintre.

M’agradaria saber què farà Podemos, si arriben a governar amb els més de 200.000 milions d’euros regalats a la banca. Els obligarà a tornar-los? Tindran collons a fer alguna cosa diferent? Estaran disposats a eixir-se’n de l’Euro per evitar les pressions de la Comissió, del BCE i del FMI? Tindran collons a enviar a fer la mà el MEDE? Perquè no veig jo a “Pablito Clavounclavito” assegut davant de la “llangardaixa” dient-li, “No volem més austeritat”, i la llangardaixa contestant-li, “Sí, m’has convençut tens raó, m’agrada com parles i no cal que pregues mesures d’austericidi”, com si fóra un espectador mig espanyol caient-li la bava en veure’l per La Sexta. Tampoc veig a “Pablito Clavounclavito” enfront de Mario “Falsifiquecomptesabonpreu” Draghi explicant-li les bondats de les polítiques monetàries expansionistes, i Draghi contestant “Ohhh, què bé parles, i jo sense poder vorer La Sexta, d’haver-la vist ja fa temps que li hauria donat a la maquineta de fer diners, sense parar.”

Aquest robatori sistemàtic no es para anant a votar. Però si vos pareix bé, aneu. I quan aneu a votar a Compromís, a Podemos, a EU, o qualsevol altre, si aneu amb la vostra parella, poseu-vos en l’iPot, l’iPhone o l’Smartphone que tingueu, aquella la cançó de la “Chica Yeye” de La Polla, parant atenció al final, quan diu:

En nuestra tumba pondrán:

"De estos dos imbéciles el mundo se ha reído

y no se han enterado"

Garrot al poble, perquè és l’enemic.

 

Es preciso ser imbécil, ignorante o loco para imaginarse que una constitución cualquiera, aun la más liberal y la más democrática, puede mejorar las relaciones del Estado con respecto al pueblo; empeorar la situación, hacerla aún más grávida y ruinosa sería quizá difícil; ¡pero mejorarla es simplemente ridículo!

Mikhaïl Bakunin – Estatisme i anarquia.

Aquesta frase de Bakunin representa l’essència de l’anarquisme: l’Estat sempre serà opressor. Aquesta frase dita al si l’hagueren dita recordada al ’78, quan es va a provar la Constitució de la II Restauració Borbònica –més coneguda com “La Transición”-, enmig l’eufòria regnant ens hagueren pres com anarquistes exaltats que volíem tornar a les barbaritats dels anys trenta. Passats 36 anys, hom que mire amb una miqueta d’esperit crític el que està passant acaba per donar-li la raó a Bakunin. Més si tenim en compte que la Constitució espanyola ni és la més liberal ni és la més democràtica, bé, de democràtica en té poc.

Sobre com l’Estat oprimeix al poble en el règim de la II Restauració en podríem escriure molt. Però hui vull tractar com s’estén l’anomenat “Dret penal de l’enemic” i com aquest fenomen està arribant a l’àmbit de la ideologia, per protegir el pensament neoliberal dominant i reprimir qualsevol moviment social contrari o que puga posar en dubte l’hegemonia de l’elit econòmic-financera.
 

En les societats modernes, l’Estat es reserva monopoli de la violència, que inclou el dret a castigar aquells que han comés un delicte. En un Estat de dret, totes les conductes considerades delictives han de vindre descrites, recollides per la llei, igual que la seva pena. Això per evitar que la discrecionalitat, es a dir que dos conductes iguals unes siguen condemnades i altres no, o unes tinguen una pena i altres altra. A més a més, tot ciutadà té uns drets garantits perquè el judici siga just.
 

Un professor alemany, Gergard Jackobs, parla de “Dret penal de l’enemic”. Açò és, es consideren com delicte conductes abans que es lesione un bé a protegir, és a dir, conductes preparatòries del delicte; s’endureixen les penes; i, es limiten també els drets de l’acusat en el procés, com la detenció incomunicada, entre altres. Açò, segons Jakobs no té per què ser roín, en casos com terrorisme, crim organitzat, etc. Però també es pot fer abús. Altres consideren que és “el germen o primer símptoma de la destrucció autoritària de l’Estat de dret”.
 

A l’Estat espanyol hi ha clars símptomes d’açò. En la lluita contra el terrorisme d’ETA, l’Estat a sobrepassat els límits en nombroses ocasions. El tancament Euskaldunon Egunkaria, el diari en eusquera, una acció que no tenia més motivació que ser un periòdic totalment en eusquera. I ara el tancament d’Otegi i la seua permanència a la presó. No respon a cap lògica més que l’aplicació del “Dret penal de l’enemic” en la seua vessant més negativa.
 

La coneguda com "Ley Mordaza" parteix de base que el poble és l'enemic. Però, amb eixa llei ara determinades conductes, que no poden ser admeses com delictes, les sanciona per via administrativa. Aquestes noves sancions administratives són molt més greus que les que imposaria un jutge, però amb menys garanties pel “sancionat”. Per si faltava alguna cosa, les “sancions”, sota el paraigües de la seguretat, criminalitzen el dret a lliure reunió, el dret a manifestar-se, el dret a demostrar el descontentament amb les polítiques del govern. Així, es considera enemic de l’Estat a tot aquell que no accepte les polítiques del govern, que bàsicament són aplicació dels postulats més radicals del neoliberalisme. Per això, si a les manifestacions o reunions no autoritzades la policia fa un ús excessiu i bèstia, com a l’anomenada Primavera valenciana, de la força també serà castigat qui prenga imatges d’aquesta actuació bestial. És a dir, es vol que la policia pegue hòsties sense que ningú ho sàpiga, llevat de qui les reba, com quan els grisos repartien llenya a tort i a dret durant els temps del “tio Paco”, preconstitucionals.
 

D’aquesta manera arribem a donar-li la raó a Bakunin en la frase que obri aquest post. Pensar que la Constitució del ’78 podia millorar les relacions entre l’Estat i el poble, era un de ser imbècils. Al cap de pocs anys torna la pitjor repressió contra les ideologies no hegemòniques. Torna la repressió contra el poble descontent, contra el poble saquejat i robat per les elits econòmic-financeres amb el consentiment dels governs del PP i del P$x€.  

Misió, visió i valors als programes dels partits polítics.

 

Com sempre que parle d’abstencionisme, quan hi han eleccions autonòmiques, estatals o europees, o quan decatesc de política i partits polítics se m’acusa de no llegir els programes, amb raó, a les passades europees vaig perdre el temps de llegir-me els programes de les diferents formacions. Deu en total: PP, P$x€, Vox, UPyD, CIU, Coalición por Europa (de Compromís només vaig trobar un manifest que era un resum del d’Equo), ERC, EU, Los Pueblos Deciden, Podemos.

Allò em va suposar un total pèrdua de temps que no aporta res, ja que tots estan plens de llocs comuns, paraules ampul·loses, propostes intencionadament indefinides, “què bons som els bons” i “què bonico serà tot si em voteu”.

Es parteix de la base que un programa polític no el llegeix ni Déu, per això supose que no cal calfar-se el cap massa. Al final la gent només fa cas dels missatges de “propaganda-publicitat” electoral on es diu el que s’espera sentir, ni tan sols escoltar. I acaben votant, com diu l’amic Salvador Sendra Perelló, perquè “Suárez era guapo”. Però hom al llegir un programa polític hauria d'esperar alguna cosa més que un pamflet ridícul.

En el món de l'empresa hi ha tres conceptes que resulten claus: missió, visió i valors. Així:

a)      La missió en una empresa defineix el negoci, les necessitats que cobreix el producte, el mercat en el qual es mou i la imatge pública de l’empresa. La raó de ser. Dona resposta a preguntes com: què fem? Quin és el nostre negoci? A què ens dediquem? Quina és la nostra raó de ser? Quin és el nostre públic? Quin és el nostre àmbit d’actuació? En què em diferencie dels competidors?

 

b)      La visió descriu la situació futura de l’empresa, perquè tota l’organització vaja cap al mateix objectiu. Què vull assolir? On vull estar en x anys? Ampliaré el mercat?

c) Els valors són els principis ètics que guien i que vol transmetre una empresa.

Donar una resposta meditada i seriosa a aquestes preguntes ajuda a les empreses a establir les estratègies més adequades per assolir els objectius. Una vegada definits la missió, la visió i els valors deuen ser com “el credo” per als catòlics, la base fonamental on l’actuació de l’empresa.

Pense que el programa de qualsevol partit polític el primer que hauria de fer és reflectir d’una manera seriosa aquestes coses. Si, ja sé que amb totes les generalitats, llocs comuns, etc., hom pot deduir-ho, no sense una mica d’esforç. Així si mirem al PP de la “Comunidad Valenciana”, rapidament deduïm que:

a)      Missió: Que nosaltres i els nostres amics “del alma” ens fem rics.

b)      Visió: Una “Comunidad Valenciana” de “grandes eventos” on estiguem fent “negocis” constantment amb els diners dels contribuents.

 

c)      Valors: com es diu en castellà “coge la pasta y corre” i fill de puta l’últim.

Ara bé, si parlem d’algun partit seriós i no dels lladres de la cova d’Alí Babà, hauria d’agafar aquestes qüestions i en compte d’empresa presentar-ho com projecte polític. Així les preguntes a contestar podrien ser:

a)      Missió: Perquè sóc un partit polític? (No val a dir estic ací perquè he vingut i açò ja estava fet, que és el que fan tots.) Què em diferència de la resta de partits, en els àmbits econòmic i social? A quins partits sóc més proper i què m’apropa a ells? Com vull organitzar-me? (No val com tots perquè tots funcionem així.) Quina és la nostra raó de ser? Quin és el meu electorat? Quins principis ideològics ens guien?

b)      Visió: On vull que estiga el partit en el futur? Com vull que siga el país (el poble o la comunitat) dintre 4 anys? Aspire a governar o a ser oposició? Si aspire a governar i no tinc majoria amb qui parlaré de pactes? Què estic disposat a cedir per pactar? En què no cediré mai?

c)      Valors: S’haurien de definir clarament els valors ètics del partit i els de Govern.

Una vegada que s’ha donat resposta a aquestes preguntes s’hauria de marcar l’estratègia per assolir-ho, així com establir concretament com es duran a termini les actuacions establint prioritats. Per exemple, si jo dic que vull desenvolupar plenament la llei de dependència dec dir d’on trauré els diners. Com de diners anirem curts, què és prioritari els cotxes oficials o la dependència. Les indefinicions premeditades suposen que ho dic per quedar bé, per fer el que em done la real i puta gana quan governe; com no he dit res clar, ningú no em pot tirar per cara res; com no establesc prioritats si no arribe, ho sent, és que hi ha el que hi ha, i si no t’agrada, et fots. Un nou sentit comú també cal ací, un nou sentit comú on no hi càpiguen les ambigüitats, els llocs comuns, les generalitats, les indefinicions premeditades. Calen compromisos, reals, autèntics, sincers i no només de nom.

Ara bé, si a la fi la gent vota pel més “guapo” o pel més simpàtic, per a què tanta feina?
Oskar "Rabosa".

LLIBERTAT

La llibertat és allò que tota persona intel·ligent defuig perquè angoixa i perquè et posa sempre als peus dels cavalls, en cada presa de decisions i en cada instant, ja que t’obliga a assumir el passat, el present i el futur, sense cap possibilitat d’engany i sense pal·liatius. Fa por!

Per amagar-se, no hi ha res com posar-se a recer del més enllà, dels déus, del destí, dels altres... Cada una d’estes possibilitats aprofiten per protegir l’individu de si mateix. L’ego freudià es veu reflectit en cada una d’estes opcions, totes ells inventades, segurament de manera inconscient, per guarir-nos, envoltar-nos i, fins i tot, fer-nos immunes a la nostra pròpia i intrínseca por.

La llibertat, per exemple, d’escollir entre una o altra creença, és una falsa llibertat per dos motius. El primer és perquè la creença no l’escollim mai; ens ve donada. Si poguérem escollir-la de manera objectiva, no seria una creença sinó que seria una idea i, com a tal, la podríem analitzar racionalment, acabant de facto amb la seua raó de ser. El segon és perquè la mateixa raó que ens du a apropar-nos a una creença és, precisament, la por a la llibertat i a l’individu.

«L’ésser humà és fantàstic», en tots els sentits. Ho és perquè es capaç de sobreviure i de sobreviure’s, d’inventar i d’inventar-se, d’explorar i d’explorar-se, de pensar i de pensar-se. Però, també ho és per l‘ús que fa de la fantasia per crear l’atmosfera propícia per al seu desenvolupament, personal i social, de la manera més allunyada de la racionalitat i, fins i tot, substituint-la i fent-nos creure, als mateixos humans, que es fa amb total llibertat.

Si «l’infern són els altres», i nosaltres fem servir la convivència en forma de protecció del mateix individu en la mesura en què dissolem la nostra llibertat entre la resta, no per gust, sinó per necessitat i per pura supervivència, l’infern som nosaltres mateix: necessitem de l’infern per sobreviure’ns. Tot ve a causa d’estar dissenyats per a la vida, i per a no assumir la responsabilitat de l’individu ens hem hagut d’inventar un cel. Per recórrer l’infern passegem amb Virgili i només quan arribem al cel caminem sols. Caminar sols per l’infern és morir i, recordeu: «l’ésser humà és fantàstic», i un supervivent.

En les societats primitives, la vida fora de la tribu era breu perquè només es podia fer front a la natura des del grup. L’ésser individual no tenia lloc i era el grup qui tenia la identitat. La llibertat d’escollir i de viure no s’ha entés mai; ni abans ni ara! No sé per què tanta reflexió i tant de suposat individualisme, si sempre s’ha tractat de ciència ficció... No sé per què tanta reflexió i tanta suposada llibertat si «l’home és un llop per a l’home» o, millor dit, la llibertat seria el final mateix de l’espècie humana.

Salvador Sendra Perelló

Perquè cooperativisme?

Des d’un punt de vista merament econòmic, i després d'haver vist els conceptes de capital i la dialèctica entre plusvàlua o taxa d’interés, es més evident és que permet al treballador obtenir els beneficis de la venda de béns, independentment que el considerem plusvàlua o taxa d’interés. A més a més, el treballador és el propietari dels mitjans de producció i, per tant, ell és propietari del fruit del seu treball, per tant, eliminem l’alienació econòmica si seguim a Marx. Tot això, s’aconsegueix sense necessitat de violència ni de dictadura del proletariat. Només cal fer ús de la llibertat i de la voluntat. Així, com es va dir a un Seminari de l’any 1977, en una ponència titulada “Crecimiento Económico con Desarrollo Social. La Experiencia Cooperativa y el Rol de sus Empresas”:

El cooperativismo de trabajo no reclama privilegios ni asistencialismo; se fortalece en la excelencia de la competencia y de la calidad total; rescata al hombre como sujeto en el proceso económico de la riqueza con responsabilidad social y vive en la democracia de la gestión y sus resultados, por lo cual reclama sus legítimos derechos, practica su propuesta y asume protagónicamente su reconversión, no para una adecuación en el mercado sino para, desde el mercado, ser factor de crecimiento con desarrollo social.

Ara bé, torne al tema del primer post relatiu a les cooperatives, cal un canvi de mentalitat. En primer lloc, perquè el treballador ja no és un assalariat. Ja no li val arribar a final de mes cobrar i prou. El treballador ostenta una triple condició: cotreballador, copropietari i coinversor. No rep un sou, el que rep és una bestreta dels resultats vinculats al balanç i al treball. La premissa bàsica sobre el que es recolza és: a igual treball, igual bestreta de retorns. El repartiment de beneficis no és per aportació de capital, sinó per treball fet, el que suposa que “el capital està al servei de l’home”. Segons l’OIT els treballadors cooperativistes tenen uns ingressos mitjans més alts que els treballadors d’empreses de capital.

Les cooperatives són instruments que suporten millor les crisis. Al tenir un funcionament democràtic i primar altres valors sobre l'acumulació de capital, en situacions econòmiques adverses tenen més tendència a prendre mesures que suposen l’acomiadament dels membres.

Però a més a més, és una cosa demostrada que l’impacte positiu del cooperativisme transcendeix el món del treball, beneficia a tota la societat. Jürgen Schwettmann, cap del Servei de Cooperatives de l'Organització Internacional del Treball (OIT):

 

Las cooperativas y las empresas propiedad de los trabajadores merecen un mayor apoyo a causa de los numerosos beneficios colaterales que generan para sus miembros y la comunidad en general.

Però, a més a més l’informe del Secretari General de l’ONU,”Las cooperativas en el desarrollo social y observancia del Año Internacional de las Cooperativas” posa de relleu molts altres beneficis, com, per exemple: - contribueixen a reduir les desigualtats respecte dels ingressos; - important instrument de reconstrucció y de pau en zones de desastre;- tenen un important paper per a la inclusió social i la pobresa, especialment en col·lectius més vulnerables, com dones i discapacitats; - empoderen a les persones i ajuden a la protecció del planeta. És a dir, el cooperativisme no sols beneficia als associats sinó que també al conjunt de la societat. L’OIT també considera que el cooperativisme és una eina eficaç per combatre el treball infantil.

 

Ara bé, si els avantatges són tants perquè no es promou? Perquè òbviament va encontra dels interessos del capital. L’única idea vàlida a aquest món ha de respondre al canon neoliberal. Vergonyós és el silenci dels grans mitjans i governs vers dos temes. Un el fet que el 2012 fora l’Any Internacional de les cooperatives. L’altre el fet ¡que a l’Argentina el cooperativisme ha permés el rescat de nombroses empreses després del corralito. D’aquest darrer tema i altres exemples cooperativistes en parlarem al proper post dedicat al tema, tancant la sèrie.

Links relaciontas:

Manual de elaboración de proyectos – OIT

http://www.ilo.org/wcmsp5/groups/public/---ed_emp/---emp_ent/---coop/documents/instructionalmaterial/wcms_173149.pdf

Las cooperativas en el desarrollo social y observanciadel Año Internacional de las Cooperativas – OIT

http://daccess-dds-ny.un.org/doc/UNDOC/GEN/N13/402/83/PDF/N1340283.pdf?OpenElement

Cooperativas que recuperan empresas y fabricas en crisis – Eduardo H. Fontela

http://www.rebelion.org/docs/56409.pdf

La influencia de las cooperativas en la lucha contra el trabajo infantil – OIT

http://www.ilo.org/global/about-the-ilo/newsroom/comment-analysis/WCMS_249514/lang--es/index.htm