TORNA, ABDULLAH; TORNA!

Encara són pocs els qui han anat al funeral d’Abdullah bin Abdelaziz perquè, realment, tenen molt per agrair-li. Rectifique la frase anterior i dic que «tenim molt per agrair-li». Fins i tot els de Podemos haurien hagut d’anar-hi i pregar perquè el seu successor mantinga la producció de petroli o, si pot ser, que l’apuge.

Abdullah bin Abdelaziz, abans de morir ha salvat Europa de la desfeta. No sé si considerar-ho un regal o una simple protecció dels seus interessos, però, el que queda clar és que l’home ha actuat al gust de la UE. Obama ha estat beneficiat, també, segurament perquè esta estratègia la ha creada ell. Ja ho explique en un article anterior d’este BLOG titulat “Tremola món: Obama desperta!”.

Amb l’excessiva producció de cru, no cal ni dir que els preus han caigut fins a la meitat d’on estaven fa quatre mesos. I encara hi ha qui diu que això és dolent perquè abaixa l’IPC i ens situa en la tan temuda deflació. Mentida! O ignorància... Allò vertaderament perillós és l’estanflació i, que jo sàpiga, estem creixent. A més, el preu del combustible computa de manera residual en l’índex de referència, com el de l’habitatge, i ningú en diu res quan això sí que és un vertader desastre econòmic i una estafa.

Amb la caiguda del preu del petroli ―cal recordar que es paga en Dollars― el BCE ha pogut devaluar l’Euro sense que això supose un increment del preu de la gasolina. El Dollar es manté i l’Euro baixa, cosa que suposa que Europa pot augmentar les exportacions i, alhora, produir més barat. I esta és una de les raons per les quals no notem la davallada real a l’hora d’omplir el dipòsit. Sí, sí... Perquè la paguem en Dollars!

Així que, a resar-li a Abdullah bin Abdelaziz per la seua gran ànima i per la caritat que ha demostrat a l’hora de salvar Europa. I tu també, Pablo Iglesias! O, tu millor que no perquè, si com diuen les males llengües, Podemos és el fill de la crisi i del desencant, pensa-t’ho abans. Qui anava a dir-nos que, amb una simple dinada ―amb corder―, l’odiada Aràbia Saudita i els imperialistes americans han fet més per traure’ns de la misèria que tots els sabuts del continent junts. Altra cosa és la misèria ètica, però l’economia i l’ètica pertanyen a camps totalment oposats, de moment.

 

Salvador Sendra Perelló

On està el corcó?

En dos post previs a aquest, l’amic Lluís Alemany ens ha parlat del corcó que patim les societats occidentals. La proposta de Lluís, no deixa de ser un estímul per a la reflexió, encara que no siga compartida, almenys per mi. La tesi que subjacent als seus dos darrers posts -El corcó i Kalinka, kalinka (El corcó II)-, és que les religions semítiques (judaisme, cristianisme i islamisme), els pobles semites, són con un corcó que roseguen les altres cultures, des de la greco-romana, la gala, la germànica, etcètera. A la cultura occidental impregnada d’aquestes religions, i caigut el mur de Berlin, no ens queda més que aquestes religions.

Però són aquestes religions el corcó? Jo, sincerament no ho crec així. No és que no crega que aquestes religions siguen un corcó, és clar que ho pense. No tinc cap dubte. Però no són el corcó. Com a molt serien una espècie de corcó, una espècie que en la evolució social de l’home ha aconseguit un gran èxit, s’han sabut adaptar per sobreviure al llarg del temps. Com els memes de Dawkins. Però, no sols. Per posar un exemple, les religions semítiques serien el mateix que són als gossos el Dingo australià o el Saluki, races antigues, però no el que entenem per "gos". El gos és una espècie que abasta moltes més races que aquestes dos de les més antigues.

Les religions semítiques han aconseguit sobreposar-se a les altres, però no perquè “els pobles semites al llarg de la història, mai una clara batalla frontal sinó una lenta infiltració en les files de l’altre fins a fer-se amb el poder” –Kalinka, Kalinka-, sinó perquè han ofert al públic una idea senzilla de la vida, han donat un lloc a l’individu dins de la societat. La evolució de les religions ha travessat per diverses etapes: primer, l’animisme; després, el politeisme; més endavant, henoteisme; finalment, el monoteisme. La idea final d’un Déu és la més senzilla, i simplifica els cultes. Aquesta idea a nosaltres ens arriba dels semites, judaisme mitjançant el cristianisme. Però la idea la agafa Moisès de l’Egipte. Certament, va ser el faraó Akhenaton qui va establir el primer culte monoteista al Déu-Sol, Aton. Moisès ho va copiar, perquè abans d’ell, i així es justifica amb nombrosos passatges bíblics, Yahveh no era l’únic Déu, sinó el Déu que s’imposava per sobre dels altres. La simplificació de les religions semítiques, és al meu parer, la clau del seu èxit.

Però amb açò, no resolem on està el corcó. Hem dit que “el corcó” no són aquestes religions, sinó que aquestes no seriem més que espècie de corcó. Hem detectat una raça de corcó, però “el corcó”. No obstant la tesi principal, Lluís de passada ens dona dues claus fonamentals per arribar al corcó. La primera quan diu: “Els occidentals han arribat a un alt grau d’autonomia personal i independència, el problema és que com a espècie i des dels principis evolutius, som gregaris.” La segona: “Com el comunisme, també despertarem un dia i s’haurà acabat tot, tot allò nostre, vaja...”-El corcó-. En la primera ens dóna la clau per entendre l’esser humà, una animal gregari, un animal que viu en societat, en grups més o menys nombrosos i que fora d’eixe grup, l’esser humà esdevé un animal perdut, amb una vida a la que li manca sentit. En la segona, ens dona una altra clau de forma referida: El comunisme era un malson, com el que patim i del que desparem... era també una religió, encara que ell no ho diu així.

I és que l’autèntic corcó està a les ideologies. Tota ideologia ofereix un marc a l’individu per sentir-se part d’un grup. Les ideologies cohesionen els grups i estimulen els sentit gregari de l’individu. I els símbols ajuden al sentit gregari i identifiquen la ideologia. Hom, comunista de pro, va pel carrer i veu un altre individu amb una samarreta roja amb un dibuix de la corbella i el martell, el primer que pensa “ell els dels meus” sense analitzar si serà una bona persona o un fill de puta. Passa le mateix amb els musulmans, catòlics, els independentistes, els socialdemocràtes, els liberals, etc. Les religions són ideologies, perquè també ofereixen un conjunt idees sobre el món, la vida en societat, una moral, finalitats a assolir, etc. Acabeu amb el cristianisme, i una altra ideologia ocuparà el seu lloc.

Lluís afirma: “Els occidentals han arribat a un alt grau d’autonomia personal i independència...” Per què? Perquè hem substituït el cristianisme, si no del tot en gran part, per una altra ideologia: el liberalisme. Però aquesta autonomia personal, té costos, té un preu a pagar: els individus han perdut el seu lloc a la societat i es veuen perduts –tal i com Erich Fromm explica a La por a la llibertat-. És per això, que moviment fanatitzats, però que van amb consonància amb l’esperit gregari de l’Esser humà, sempre troben resposta a les nostres societats –mireu l’èxit d’Alba Daurada a Grècia, per no remuntar-nos al feixisme, al nazisme, al stalinisme...-.

Ara trobe que ja podem expressar la tesi sobre on està el corcó –i si no toca anar acabant el post-. L’Esser humà necessita ideologies que l’integren dins d’un grup on sentir-se realitzat, però aquestes ideologies poden ser concebudes per damunt de l’Esser humà, esdevenint un corcó que acaba per aniquilar la mateixa societat i els mateixos individus. Breument: 1) Les ideologies són necessàries en tant que donen una visió de l’Esser humà dins la societat, de les relacions entre humans i amb el Món en general; 2) Les ideologies han d’estar al servei de l’Esser humà, i deuen ser un mitja no una finalitat, però sovint interpretacions de les ideologies les converteixen amb una finalitat i es posa per davant la ideologia que l’Esser humà; 3) quan això passa, hom es capaç de matar per un Déu, per un ideal de societat comunista, capitalista, fins i tot per portar la "Democràcia", en definitiva per imposar la seua ideologia per damunt de les altres.

El corcó està en creure que les ideologies estan per damunt de les l’Esser humà, i això és molt humà. No és responsabilitat d’una ideologia, llevat que dins de la ideologia hi haja el pensament d’aniquilar altres persones com en el cas del nazisme, que alguns Esser (in)humans cometen barbaritats per una ideologia. Les religions semítiques en aquest sentit, no són més corcó que altres religions o ideologies, societats budistes, confucianistes, hinduistes, totes les politeistes, han provocat guerres, han tingut deus guerrers han volgut estendre la seua concepció del món. Ben poques s’han lliurat d’eixe corcó.

P.S.: Aquest post, està basat no sols en els posts, sinó també en una conversa, espere no haver mal interpretat al Lluís. En tot cas, té torn de rèplica.

Oskar “Rabosa”

Kalinka, kalinka (El corcó II).

Recentment vaig escriure un artícol titulat “El corcó”, en el qual al•ludia a la manera subreptícia en com operen els pobles semites al llarg de la història, mai una clara batalla frontal sinó una lenta infiltració en les files de l’altre fins a fer-se amb el poder. Vegem el cas de Roma, que al poc més d’un segle d’adoptar el cristianisme queia estrepitosament. A l’Imperi Romà, la figura de l’emperador estava divinitzada, i era necessari que així fóra per tal de proporcionar cohesió a un conglomerat de pobles molt diversos. Fora d’això els romans et deixaven ser gal•lorromà, hispanorromà, bretò i romà, grec, egipci, celta, germànic o qualsevol altra identitat cultural adorant als seus propis déus. Per als romans, politeistes, això no suposava cap problema i la comuna adoració a la figura de l’emperador era més de caire polític, com de respecte al cap de l’estat, que d’adoració religiosa en sentit estricte.

Cap pensar que en aquells temps, fora de Roma, fora del seu àmbit cultural, només calia pensar majorment en la barbàrie. Barbàrie no entesa només en forma de brutalitat sinó més aviat de subdesenvolupament, barbàrie com a poc més de sinònim de “paleolític”. Quan en un moment de feblesa pels atacs combinats d’Atila i els huns o els diferents pobles bàrbars d’origen germànic, l’emperador va fer una crida a les armes per a defensar l’imperi, una crida que equivalia a defensar el teatre, l’alfabetització contra l’analfabetisme, els cristians es van negar a combatre perquè això implicava fer jurament d’obediència a l’emperador i això contravenia la seua estricta fe monoteista. “Allahu akbar” o “la illa-hu ilà Allah”, traduible com a Allah és el més gran o no hi ha més Déu que Allah, com a actualitzacions posteriors del mateix pensament.

Hui però toca parlar d’altra gent. En “El corcó”, citava com el pensador nordamericà d’origen japonès Francis Fukuyama, postulava la fi de la història, val a dir, la fi de la diversitat cultural. Vençut el comunisme, el món es dirigia a una nova mena de “pax americana” amb el capitalisme com a estendard comú de la humanitat. Ni que dir cal, que aquesta visió tan cara al partit republicà amb qui Fukuyama mantenia estrets vincles, semblava idílica. Es podien haver perdut batalles, fets puntuals com ara Vietnam, però s’havia guanyat la guerra i el somni americà imperava al món. La rèplica per part demòcrata va vindre de la mà de Samuel Huntington que, en canvi, abogava per una guerra de civilitzacions. El model americà, lluny de triomfar, xocaria en les pròximes dècades amb altres models culturals arreu del món. Després de l’atemptat de les Torres Bessones i molts altres, sabem que els Estats Units es trobem vulguem qualificar-ho així o no, en una mena de guerra soterrada contra el món àrab i/o musulmà. ¿Ho estaran també en el futur contra els xinesos o la Índia, grans potències emergents? Wait and see, encara és promte per a dir-ho...

Contra qui sí han lluitat durant llargues dècades de soterrat antagonisme, és amb Rússia en la seua versió soviètica. Els soviètics van instaurar després de la revolució que va acabar amb el tsar, un sistema igualitarista respecte dels mitjans de producció, que en cas de triomfar a escala mundial, suposaria la fi del sistema capitalista de produir tant com es vol esperant vendre el màxim possible. Per al comunisme, a la base ideològica del sistema soviètic, la producció tenia que ser planificada segons les necessitats. El xoc era inevitable. Cada un dels dos països volia exportar el seu model cultural, i tecnològicament en principi anaven semblants. Per als americans, van haver-hi moments de pànic quan els soviètics es van avançar en la cursa espacial i van llançar el primer satèl•lit... Tot d’una es sentien vulnerables podent ser atacats de manera inesperada i impune des del cel; un poc vaja, allò mateix que ells van fer al Japó amb Hiroshima i Nagasaki... Al si mateix dels Estats Units, algú va treure profit d’aquella situació de pànic col•lectiu, com ara el dramaturg Orson Welles, que va radiar de manera inconscient  per a molts del seus compatriotes (a veure “L’origen d’internet” en una entrada anterior del blog), la invasió per la terra dels marcians, seguint la novel•la del seu quasi homònim H.G Wells, “La Guerra dels Móns”.

Els científics americans van doncs pensar en un sistema global i de caire tecnològic que els donara la supremacia sobre els russos en cas de conflicte, atès que es sabien menys disposats que ells al sacrifici personal, i van crear internet, un lloc no-lloc, el somni de la ubiquitat. Recent acabada la 2ª Guerra Mundial, els americans, aliats dels russos contra el nazisme, van poder comprovar l’alt grau de patiment (brutalment alt grau de patiment) al que estaven disposats a arribar els russos per tal de triomfar. Per a un occidental tota victòria té un preu, i una victòria pírrica poc més equival que a una desfeta.

Amb el temps, va caure la URSS i es va afonar l’orgull rus. Algú va reprendre el guant i va apuntar a la reconstitució de dit poder i ideologia: Vladímir Putin, el tsar de la nova Rússia triomfant (o en camí de fer-ho...). Ningú podia ni devia barrar baix cap concepte el pas de la nova Rússia. Vegem-ho amb exemples. Al 2002, Rússia es troba immersa des de fa anys en una soterrada guerra amb els txetxens i altres pobles musulmans al Caucas. Després de moltes accions brutes per un i altre bàndol, al 2002, un grup de terroristes txetxens entra fortament armat al teatre Dubrovka a Moscou i pren com a ostatge al nombrós públic allí estant, amenaçant amb matar-los a tots. La reacció de les autoritats russes és introduir gas pels conductes de ventilació per tal d’anorrear els terroristes, vora una cinquantena. El problema és que el balanç total de morts s’eleva a vora els 170, val a dir, per cada terrorista infiltrat han mort més de dos russos innocents, morts per les seues pròpies autoritats pel simple fet d’haver decidit anar a veure una obra de teatre... Escola de Beslan dos anys més tard, al 2004, un altre grup de terroristes s’infiltra a l’interior, les forces de seguretat actuen disparant contra ells. Roda i volta, uns 370 morts dels quals 171, xiquets, als quals cal sumar 200 desapareguts. Amb Rússia no es juga, que quede clar.

Sembla curiós com un poble ortodoxe com el rus, tot i l’ateisme de les últimes dècades soviètiques puga aplicar tan bé aquella vella màxima papal, i per tant catòlica, destinada a acabar amb l’heretgia càtara: “mateu-los a tots, que Déu reconeixerà els seus”.

 

Lluís Alemany Giner.

Brasov a 27 de gener del 2015-01-27

L’APOCALIPSI

Ja han passat molts anys des que vaig llegir La rebelión de las masas. Ortega mai ha estat un pensador de capçalera per a mi però he de reconéixer que em va agradar, també, la seua crítica estètica; la manera en què va tractar el procés d’abstracció de l’art de final del XIX i l’inici del XX a La deshumanización del arte, de forma entenedora i plana, és una delícia. I, altra cosa que s’agraïx és el seu estil, a l’hora d’escriure, allunyat dels autors germànics que, en la seua majoria, l’inspiren.

Em ve a la ment ―precisament ara― Ortega, per la manera en què instaura l’elitisme en cada lector o lectora. Sembla que era una persona conscient del seu potencial, que no solia abaixar a pescar en les aigües mogudes, o marejades, i proposava a la gent que pujarà, on ell estava, per taure’n els fruits. Sembla que se sentia a gust sent una referència i no sent un exponent ni una icona de la massa. De fet, en la seua tesi doctoral, totalment desconeguda, supose que per immadura, Ortega deixava caure un pessimisme existencial, possiblement heretat d’Unamuno i de Schopenhauer; no ho sé segur...

Los terrores del año mil, crítica de una leyenda, és el nom de la tesi de don José. Duby fou el medievalista més conegut que estirà el fil orteguià per crear tota una base a l’hora d’explicar l’Edat Mitjana. Però, i ara? Estem començant el dos mil i tenim fins al trenta-tres per gaudir-ne ―o patir-ne.  La crisi del segon mil·lenni està en girar el cantó i ja se sent en l’ambient, entre altres coses perquè les masses ―el dimoni orteguià― van ensenyant el peuet i demanen pas.

La cultura de l’esforç era el puntal que suportava les tesis d’Ortega.  Ell treballava molt, diuen. Els seus fills no parlaven gaire a casa, ni a l’hora de dinar, perquè son pare havia de llegir i aprendre per mantenir la talla intel·lectual que s’autoimposava. La manera de sobreposar-se a la massa era simple: treball i esforç. La resta, era creure-s’ho i aplicar allò que se sabia, tindre seguretat i reconéixer que l’individu es trobava en el centre de tot o, millor dit, l’individu i les seues circumstàncies. Ara, a banda d’allò que jo puga pensar sobre este tema i sobre este personatge, he escrit unes línies per avançar-me a la trista imatge que està donant la democràcia que no és altra que la d’una gran massa gris, amb les mans obertes, esperant el miracle dels il·luminats que els faça superar el temps dolents.

Retornant a Ortega i a la seua tesi que no es pot trobar ni en les Obras Completas, tan sols queda recordar que el món s’acaba, com resa l’Apocalipsi, i que els il·luminats, més que la salvació terrena, ens duran a la salvació de l’ànima, si l’única cosa que nosaltres aportem és fe i esperança. Satanàs ―la massa― trencarà les cadenes i regnarà, de nou. Ui, ui... Eixa tesi no val! Si fóra així, amb el temps que fa que governa la massa, el món s’haguera acabat fa uns quants anys! Sembla que haurem de fer una relectura de l’Apocalipsi o, potser, del Gènesi...

 

Salvador Sendra Perelló

Summer of love.

Recentment escrivia Salvador Sendra una -al meu parer magnífica- entrada, anomenada “El mal francès”. En ella exposava i no sense raó, que un professor seu de filosofia posava el maig del ’68 a francès, com l’exemple d’allò que no es podia tornar a repetir. El motiu, perquè en aquell moment d’explosió, es va jutjar sense els paràmetres, la preparació, per a fer-ho. Sarkozy i la dreta francesa, porten anys, dècades de fet, criticant aquest moviment. La raó no és perquè va arravatar el poder a un estendard de la dreta nacional com ara l’ultra carismàtic General de Gaulle, l’artífex de la victòria conjunta francesa amb els aliats a la 2ª Guerra Mundial.

Als anys seixanta, bé és pot dir que era ja una figura amortitzada. Els seus temps eren altres. Com Franco, o Salazar al veí Portugal, formava part d’aquells líders caducs, el qual temps havia expirat i els seus dies estaven o havien d’estar, comptats. Destruït el continent, calia reconstruir-lo, i començava a arribar al poder una generació diferent. Una generació que, a diferència de la dels seus pares, no havia conegut la guerra. Una generació potser per primera volta en la història, alfabetitzada; una generació que veia amb menyspreu per anticuada i caduca (una generalització d’allò que també es veia personalment amb de Gaulle), la generació anterior.

A França, la lliberal França, ce peuple ingouvernable, com la va definir poc abans de la Revolució que acabaria definitivament amb la monarquia, un dels ministres del gabinet reial, la joventut es va llançar als carrers. Brandant eslogans del tipus prohibit prohibir, tanqueu la tele i obriu els ulls o l’imaginació al poder, es van guanyar el recolzament de molta gent fora del cercles juvenils. Molts eren d’una alta qualitat estètica i en original, en francès, la llengua de la cultura i els mitjans de comunicació de masses en aquella època, encara sonaven millor. Ara bé, contenien no poca càrrega destructiva; analitzem-ne un, per exemple, aquell que diu “elections, piège à cons”, que podriem traduir per elections, trampa de babaus... Gran rima per a possibles efectes catastròfics, o potser tan sols un luxe de qui ja donava la democràcia per consolidada... ¿Qui a l’Espanya de Franco –i no tan sols- no n’estaria més que content amb eleccions lliures? Que parlen les urnes i s’escolte al poble, una vella aspiració mai assolida a massa llocs del món.

Destruir és més fàcil que construir, obvietat pura allà on les hi haja. Ara bé, quin dubte cap, cal construir i no destruir... Com a França, i és la època, també als Estats Units d’Amèrica s’estava en una fase de destrucció d’estructures. Empantanada la nació en una llarga guerra al Vietnam que portava ja vora una dècada i havia costat la vida a desenes de milers de joves americans –i per no comptar els altres-, també la joventut va ocupar els carrers al crit de que més valia fer l’amor que no pas la guerra... A Itàlia les Brigate Rosse o a Alemanya la RAF o Rote Armee Fraktion, l’ETA a l’estat espanyol, els diferents moviments palestins d’alliberament... Mai en la història havia semblat tan possible canviar les coses, canviar les coses a millor,es pensava. Després de dues guerres mundials pràcticament consecutives, les generacions anteriors, imperialistes, violentes, semblaven haver-se desacreditat a sí mateixes. Semblava que amb un bon cop de puny o falç, l’estaca, com cantava Lluís Llach, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja...

La resta de la història la coneixem i és trista. La major part de la gent que exigia llibertat es va acontentar en ocupar càtedres universitàries, i les coses, cinquanta anys més tard no estan millor del que ho estaven. Aquelles generacions es van engolir la seua il•lusió i els que vingueren desprès ni això tingueren.

Roda i volta, aquell professor tenia raó, maig del ’68 no es pot tornar a repetir. A la llarga no ha dut res, ni de bo ni de roín, però jo vull pensar que la il•lusió és necessària. Que maig del ’68 fracassara, no vol dir que aquella espurna, qualsevol espurna, impuls vital, no siga d’agrair.

No es pot viure sense il•lusions, i si bé podem donar per perduda la batalla del ’68, no ens podem permetre el luxe de perdre l’espurna, la il•lusió de les properes batalles. No tot està jugat, no tot està perdut. 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 24 de gener del 2015.

CÀTEDRA RECLINADA I AMB UN TAMBORET PER ALS PEUS

L’únic element de la creació que contradiu les tendències de la física és l’ésser humà. Però, per arribar a esta conclusió hem de tindre en compte els canvis que ha patit la ciència ―eixa idea monolítica i inqüestionable que no canvia mai perquè es basa en la racionalitat més rigorosa― des que Aristòtil inicià seriosament el seu tractament. Del repòs absolut hem passat al moviment sense final; i no és poca cosa!

Una volta, en un article en este mateix BLOG, vaig tractar sobre allò que aprecia la humanitat, en la seua majoria, sobre el lloc on viu i la manera en què unes elits volen fer-nos raonaments que no entenem. El text de referència és La Terra és plana i el podeu consultar per ací, si vos ve en gana. Si l’altra gran teoria inqüestionable de la humanitat és la democràcia, ens enfrontem a dos elements incompatibles: ciència i democràcia. Esta és la base sobre la que argumentava l’article que vos he recordat per demostrar que la Terra és plana.

Fins a Descartes, la filosofia i la ciència (en el sentit més ample) van anar de la mà. Les ciències humanes ni existien ni se’ls esperava. Descartes fou l’últim gran pensador que va realitzar descobriments ―avanços― en els diferents camps que estudià. Des d’ençà, hi ha hagut separació, entre altres coses perquè la dificultat per aprendre i assolir els coneixements necessaris ha augmentat, amb la consegüent complicació a l’hora d’entendre les matèries, molt més complexes.

Bunge, el filòsof i físic argentí, té molta raó quan diu que la filosofia ha perdut la seua raó de ser i que sobren càtedres d’esta matèria en les universitats. Deia ―o, millor dit, escrivia― que la filosofia s’ha apartat dels problemes del món i de la societat. Eureka! Quanta veritat que mou! Però, i la física? La física tracta temes i problemes reals de la societat? I les matemàtiques, ho fan? Respostes: no, no i no. No cal parlar-ne més! Però, respecte a la reflexió de Bunge, veiem que és del tot encertada però que s’ha quedat curta perquè sobren càtedres de tot i falten ciències serioses i reals.

La primera possibilitat que devem encetar és buscar estes càtedres, serioses i reals, que estan tan pròximes als problemes reals de la població. Després de descartar la física, les matemàtiques i la filosofia, no ens costarà gens descartar la resta que s’hi poden vincular i, al final, llevant, llevant, ens quedarem amb les enginyeries, considerant també la medicina com una d’elles. Ja hem arribat al final i a la conclusió més encertada, i sense cap problema. Ara, si es pogueren eliminar totes elles, voríem en uns quants anys que la teologia és intocable i que, a poc més que furguem, ens quedem sense les tan volgudes enginyeries. Però, com sé que per ací no hi haurà massa gent d’acord amb estos postulats, aporte la solució: no cal tocar les càtedres... canviant els catedràtics, potser n’hi haja prou!

El ser humà contradiu les lleis de la física. I esta és l’explicació a la necessitat de canviar moltes càtedres i institucions perquè qualsevol que tinga un sofà a casa ho pot afirmar amb més contundència que jo: el ser humà tendix al repòs! I esta és la clau de per què ens funciona millor la teologia i de per què les càtedres fan honor al seu nom si acceptem la procedència etimològica de la paraula.

Salvador Sendra Perelló

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/01/15/babelia/1421325878_600598.html

El corcó.

Al 1989 i de manera estrepitosa i sorprenent, acaben caient un rere l’altre la major part de règims comunistes a Europa i el món. Es tracta d’una implosió brutal i inesperada. Passat l’impacte, a penes tres anys més tard, el politòleg nordamericà d’origen japonès Francis Fukuyama, publica un llibre “The End of Story”, en el qual òbviament no postula el fi de la història per abolició del temps, sinó d’una certa manera d’entendre el món tal i com venia entenent-se. Fora de circulació el comunisme, l’enemic històric del capitalisme, este anava a esdevenir el model preponderant a nivell mundial, acabant així amb allò que ell anomenava història com a successió de conflictes. Un món unificat sota la ègida del capitalisme i al capdavant de tot els Estats Units, en qualitat d’única superpotència vencedora, només podia conduir a la prosperitat.

A penes un any més tard, i contradint a Fukuyama, Samuel Huntington, un altre politòleg també nordamericà, publica un extens article a Foreign Policy, que tres anys més tard cristal·litzarà en un llibre, “The Clash of Civilizations”, en el qual contradiu a Fukuyama. Per a Huntington estem lluny d’anar a convergir en un model universal capitalista com l’americà tot i que ho puga semblar; per a ell, el món es llança més aviat a un conglomerat de conflictes identitaris. En un món de cada cop més interconnectat, les diferents civilitzacions entren en contacte i conflicte... ¿A sant de què això ara?

Passada la brama per l’atemptat contra Charlie Hebdo, especialistes de diferents disciplines, sociòlegs, politòlegs, historiadors, orientalistes i altres, tracten d’explicar al públic occidental el perquè de dit atemptat. Qualsevol occidental podria entendre un atemptat contra una base militar estrangera, en certa manera un legítim acte de guerra, però no contra una simple revista satírica. Per a un occidental, matar o creure que algú crega que es pot o deu matar pel simple fet d’un dibuixet i unes paraules, costa d’acceptar. I costa d’accepar, perquè ho analitzen des de la seua pròpia òptica i en la seua pròpia òptica més que trist –que també!-, és absurd, i un occidental es basa en la lògica.

El problema, i estem veient-ho ara, és que en el si de les nostres societats mestisses, hi conviuen pobles amb valors molt diversos i sovint contraposats. Hui mateix apareixia al diari El País, una entrevista amb un filòsof francès, Yves Michaud, que afirma que els valors de les societats islàmiques són contraposats als nostres occidentals. Des del nostre punt de vista occidental, té raó, nosaltres som individualistes i creiem en la llibertat d’acció i pensament. Les llibertats individuals com una fita inmancable. Per a les societats islàmiques però, això no són més que bajanades; no apareix en el Corà i prou. Algú argumentarà que no poden aparèixer en un llibre vell de mil cinc-cents anys, coses noves que s’han anat descobrint amb el transcórrer dels segles, però un musulmà avesat hi té una curiosa resposta: no hi apareix perquè no és important.

Per a un musulmà, el Corà és literalment la paraula de Déu. Mahoma no és més que un profeta, un transmissor. Déu parla per ell i si Déu no va mencionar alguna cosa no és perquè no existira -¿com imaginar –sacrilegi!- que ell no sabria que existiria?- sinó perquè no és important, i ell en la seua omnipotent saviesa, va voluntàriament decidir obviar-la. Per les coses que sí va dir, en canvi, no hi ha volta de fulla, i si la dona té un paper subaltern respecte de l’home o tantes altres coses que sobten als occidentals, que s’ho facen mirar, res a discutir, ha parlat Déu, que calle l’home!

Dit això, que ningú espere un conflicte major amb l’Islam en les properes dècades car no es donarà. L’Islam polític es sap tecnològicament inferior des de fa segles a les potències occidentals. Allò que sí que podem però esperar, és una plèiade de petits atacs un poc per tot arreu, al mode dels perpetrats a Charlie Hebdo, al metro de Londres o altres. Atemptats de poca envergadura i realitzats fonamentalment per llops solitaris i en molts casos amb rebuig de gran part de la comunitat musulmana. Ells simplement es dediquen a viure; el seu temps no té la cadència accelerada del dels occidentals. Una generació rere altra, i van proliferant. Només cal veure com el nombre de cristians ha baixat però el de musulmans no, i sorprenentment, fins i tot capta adeptes entre occidentals desencantats.

Al llarg de la història, tots els pobles han tingut déus. Cap poble però ha pogut demostrar més enllà de la seua pròpia creença, la existència de les seus divinitats. Les religions semítiques però, han aconseguit enterrar-ne moltes d’altres, i tot sempre de manera callada i subversiva, car el seu regne no és d’este món... ¿Què queda del panteó grecorromà o de l’altiu panteó germànic hui ja només cendra vella?

Les religions semítiques triomfen perquè són humanes, imperfectes com nosaltres mateixos. Els occidentals han arribat a un alt grau d’autonomia personal i independència, el problema és que com a espècie i des dels principis evolutius, som gregaris. És molt fàcil declarar-se ateu, qui però, en un moment de feblesa, a punt de morir no estaria disposat a creure qualsevol cosa per tal de no fer-ho? En la vida dels éssers humans, molt sovint ens sentim sols o desgraciats. Les religions, amb la seua càrrega de tasques i rites compartits, et fan sentir part d’alguna cosa més gran,  i per la paga, les semítiques prometen a més una vida futura més enllà de la mort. Per als romans, la única vida postmòrtem possible era el record llegat a les generacions posteriors mitjançant una vida virtuosa però ningú creia en una vida més enllà... Buit detectat i promesa feta, Roma esdevé cristiana, i en poc més d’un segle ha deixat d’existir...

Potser caldria plantar les orelles i veure que ara tornem a tindre un nou corcó al si de les nostres societats. Un corcó que com l’anterior també treballa de manera soterrada i amenaça acabar amb el nostre mode de vida. No ho dic perquè jo tinga una solució més enllà de no fer cas, val a dir la resistència passiva... ¿Me la respetaran el dia que mitjançanta natalitat siguen majoritaris i més poderosos? Em costaria creure-ho.

Com el comunisme, també despertarem un dia i s’haurà acabat tot, tot allò nostre, vaja... 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 21 de gener del 2015.

Cal llegir la Bíblia?

He llegit un assaig curtet titulat Acerca de la Biblia, de Robert G. Ingersoll. En aquest assaig, Ingersoll que era un ateu convençut, fa una anàlisi crítica de la Bíblia com a llibre revelat. Les crítiques són encertades i intel·ligents, dona gust llegir cosetes així. Però quan he acabat m’he preguntat, estant d’acord a la crítica que es fa a la Bíblia com a llibre revelat, ¿està justificat que la gent jove d’avui desconega la Bíblia?

Jo crec que no. El fet de que la Bíblia no siga un texte revelat, ni un llibre que conté la paraula de Déu, no justifica la seva ignorància, és més, és absolutament lamentable. Tan lamentable com la ignorància que hi ha sobre la mitologia i les creences greco-llatines. Jo tinc una Bíblia sempre a mà, i sóc ateu. Tinc amics catòlics que van a missa totes les setmanes i en la seua vida han obert una Bíblia, i dubte molt que sàpiga de memòria quans llibres té el Nou Testament i en quin ordre. Ja no dic que sàpiga que fins el s. IV, al Sínode de Laodicea (363 d.C.), no es va decidir quins eren els llibres que integren el cànon de la Bíblia.

Perquè crec que s’han de conèixer? Perquè la gent hauria de llegir la Bíblia? Perquè té un valor cultural fonamental. Es pot entendre la societat on vivim sense entre entendre el cristianisme i els seus mites? Es pot entendre la història de l’art sense entendre el paper dels escrits bíblics? Estem assistint en el cinema a un retorn dels temes bíblics, i de la mà de dos excel·lents directors com són Darren Aronofsky, amb Noé, i Ridley Scott, amb Exodus: Gods and Kings sobre Moisés i la fugida dels israelites de Egipte. De veritat trobeu que no cal que la gent conega els mites i puga tenir una base per jutjar aquestes pel·lícules. Ambdues ofereixen una visió distinta de la bíblica. Perquè? Què tracta de transmetre el director? Qui no haja llegit els mites a la Bíblia no traurà trellat de les pel·lícules. Com no traurà trellat de veure L’últim sopar de Leonardo, la Pietà de Michelangelo, El entierro del conde Orgaz del Greco... I la immensa majoria d’obres d’art occidental. Això, equival a condemnar a la ignorància als joves, i ja estan prou condemnats perquè la cultura greco-llatina pràcticament ha desaparegut dels curriculums educatius.

Però a més a més, ningú pot entendre l’actualitat si no llegeix la Bíblia. Es pot entendre el conflicte palestino-israelià sense haver llegit la Bíblia? Es pot entendre l’excepcionalitat jueva sense haver llegit l’Antic Testament? Es pot entendre com els jueus han sobreviscut a 2.000 anys de diàspora sense desaparèixer com a poble? Res té sentit, si no es comprenen les arrels de les coses. Ni tan sols podem entendre què ha passat amb Charlie Hebdo si no tenim coneixement dels textos bíblics. Per això, els periodistes i la majoria de comentaristes de tertúlies televisives donen caguera cada vegada que obrin la boca per parlar de qualsevol tema. n

Obviament, no estic diguent que ningú s’haja de creure les faules que allí es conten. Però sí dic que és important conèixer-les. Els cristianisme, com diu un ex-rector que era amic de món pare, està fins i tot al putxero dels diumentes. Per tant, cal coneixer-lo per conèixer la societat on vivim. La Bíblia és una eina necessària per entendre la societat occidental. Fins no fa massa segles, estava prohibida la seua traducció per a que el poble no fora capaç d’entendre-la, així era més sumis davant els sacerdots. Una de les primeres llavors que va fer Luter, va ser traduir-la a l’alemany perquè el poble la poguera llegir i entendre. Ara, amb nom d’una suposada laïcitat, es pretén que no es llegeixca, perquè és un llibre “sense sentit” només per a fanàtics religiosos de sectes protestants. Pels dos camins s’arriba al mateix lloc, a la ignorància del poble per a que siga fàcilment manipulable. 

Oskar “Rabosa”.

França i l'islam

Una casualitat, tant l’atentat de caire islamista contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo com l’eixida a la venda de “Soumission”, la darrera novel·la del sempre polèmic escriptor francès Michel Houellebecq, van tindre lloc el mateix dia, el 7 de gener.

Atès que el llibre tracta sobre la possible presa del poder a França per part d’un partit islamista, desgraciadament la publicitat no podia ser més tràgica ni gratuita. Fa un parell de dies, per part d’un conegut em va arribar dit llibre directament des de dit país, i he decidit escriure quatre ratlles al respecte ara que a punt estic d’acabar-lo. No vull que la fi em condicione l’escriptura, de mode que escric amb la lectura avançada però no finalitzada.

D’entrada el títol ja no és casual, “Soumission”, val a dir submissió, que és la traducció al francès o llengües neollatines de la paraula àrab “islam”. Amb la mateixa arrel s-l-m, es formen també altres paraules com “salam”, amb el significat de pau, com en la coneguda frase de salutació “as-salam ‘alay-kum” o la pau amb vosaltres, que és també una frase cristiana per ser totes dues religions d’un mateix tipus, monoteistes i revelades a profetes, a un mateix espai geogràfic, l’Orient Mitjà.

A Michel Houellebecq se’l califica sovint de polemista però en realitat ell no fa sinó retratar el buit existencial de gran part de la societat actual. Allò que Edward Hopper feia amb pinzell i poca vida, retratant l’Amèrica profunda, Houellebecq ho fa amb França, una França occidentalitzada de manera que no només els francesos es veuen reflectits. Paraules com éffarement, malaise, vide, són bàsiques a la seua obra, paraules que en valencià ras i curt resumiríem com a desfici, malestar. Una societat que en principi ho té tot, és rica i democràtica, però es desfa en neurosi i infelicitat col·lectiva. 

Houellebecq no ensalça l’Islam, tot i que tampoc el denigra. Allò que a ell li interessa demostrar és que si l’Islam acaba establint-se a Europa, i obtenint el poder mitjançant eleccions a un país de la talla i importància de França, ho fa per debilitat dels propis europeus.

Sovint s’apuntava com a  paradoxa el fet de que el nazisme arrelara al país més cult d’Europa, la pàtria de Beethoven, Bach, Wagner i altres tantes personalitats; ara la paradoxa és que l’Islam, val a dir la submissió, la obediència cega a uns postulats immanents d’origen diví s’instal·le a França, el país del Drets de l’Home, de la Il·lustració, de la raó cartesiana. Jo personalment ho lamentaria molt.

La nostra cultura europea és de base greca, una base que els romans amplien i exporten a tots els cantons del gran continent i a les dues vores del Mediterrani, però després de caiguda Roma i el segrest de la cultura per part de la Església durant la llarga Edat Mitjana, qui ens prepara per al futur de llibertats personals i civils, és França. A França tots li devem molt. Les manies que les curen els metges però la submissió a religions no pot ser mai la via d’encarar una existència, com a mínim al meu parer.

A tot això, i per no fer-ho més llarg, recomane la lectura del llibre com un exercici de ciència ficció, allunyat de la realitat, sí, però no tant. Borges deia que les heretgies a témer són aquelles subtils, aparentment inofensives, que aquelles destrellatades, ja cauen soles pel seu pes. En este llibre, l’Islam arriba democràticament al poder, el problema és que la democràcia, una invenció grega, no entra en els seus postulats semítics.

Lluís Alemany Giner.

Wahhabisme, Aràbia Saudita i War on Terror.

El wahhabisme és un corrent de l'islam fundat al s. XVIII per Muhàmmad ibn Abd-al-Wahhab. Propugna un retorn a l'islam original, al de Mahoma i els primer califes, i consideren que la decadència del món islàmic s’ha produït per abandonar els plantejaments i l’esperit original de l'Islam. També consideren que la xaria és l'única llei, no distingeixen entre la llei civil i la xaria, a més consideren que les constitucions dels Estats islàmics deuen fonamentar-se amb la xaria.

 

Aquest corrent és defensat per la família Al Saüd d’Aràbia. Una dinastia que porta regnant des del s. XVIII, i que ha posat el seu nom a l’Estat –dir Aràbia Saudita és com dir Espanya Borbònica-, van adoptar el wahhabisme, convertint l’Aràbia en un Estat monàrquic absolutista i teocràtic. La xaria és la llei; no hi ha llibertats; les dones estan, almenys, tan putejades com a l’Afganistan dels talibans; no se les permet eixir de casa si no van acompanyades per un home de la casa; no se les permet conduir –fàcilment recordareu la dona que va desafiar aquesta prohibició-; les condemnes físiques –a fuetades- o la pena de mort és pràctica habitual; no han firmat ni ratificat tractats internacionals de Drets Humans fonamentals com els que protegixen els xiquets, els treballadors immigrants, contra la tortura, etc.

A més a més, Aràbia Saudita expandeix el wahhabisme arreu del món, mitjançant la creació de madrasses, escoles on s’ensenya l’Alcorà i se’ls adoctrina en aquest corrent fonamentalista, també paguen la construcció mesquites, on els imans adoctrinen en el wahhabisme. Les madrasses i les mesquites pagades per Aràbia són les principals fàbriques de jihadistes. A Noruega han prohibit que es facen mesquites finançades pels Al Saüd. A l’Estat espanyol, la mesquita de M-30 de Madrid està integrament finançada per Aràbia, i també va ser construïda pels Al Saüd. En un reportatge publicat a El País (no posaré el link perquè no en reclamen el canon) titulat Tensión en la Gran Mesquita, es conta com un grup encapçalat per el siri Imad al Naddaf va entrar a la mesquita de València, va canviar els panys i va prendre possessió de la mesquita per "unificar la doctrina religiosa en Valencia". Aquest grup va negar ser finançat per Aràbia, però rebia diners de la mesquita de la M-30, és a dir, dels àrabs encara que via indirecta.

Tots els grups salafistes, des de branques d’Al-Qaeda fins a partits polítics, tenen com a base de la seua doctrina el wahhabisme. De fet la paraula ve de salaf vol dir “predecessor” o “ancestre”, que és el fonament del wahhabisme, tornar a l'islam de l’origen. Totes aquestes branques són finançades per Aràbia. Els terroristes també, de fet està demostrat que l’ISIS o Estat Islàmic va ser armat amb diners de l’Aràbia i de Qatar, i entrenats per la CIA, per lluitar contra Bashar Al-Assad a Síria.

Hom es pot preguntar perquè tot aquest sermó sobre el wahhabisme, i amb raó. Però, el cert és que sense parar-se a pensar que hi ha darrere dels islamistes no es pot entendre res. Les organitzacions islamistes, els terroristes islamistes, els partits polítics islamistes, necessiten diners. Sense diners no poden comprar armes. Sense diners no poden tenir camps d’entrenament. Sense diners pot haver-hi gent que es dedique exclusivament a adoctrinar. Sense diners no poden haver-hi persones que paguen bitllets d’avió a camps d’entrenament. Sense diners no poden haver-hi escoles on s’ensenye una visió radical de l'islam. Sense diners no hi hauria una expansió de l'islamisme radical a mesquites de tot el món. Sense diners no anirien a les eleccions. El wahhabisme busca estendre la seua influència i poder arreu del món. El wahhabisme és l’Opus Dei islàmic, amb una diferència, els wahhabistes tenen tot els diners del productor de petroli més gran a escala mundial. I tot això ho paguen els Saüd d'Aràbia.

La gran paradoxa i el motiu d’aquest post, és que els EUA protegeixen a la dinastia Al Saüd i l’Aràbia, i per tant aquest moviment radical, a l’hora que declaren la War on terror (la guerra al terrorisme islàmic). Si per una banda els EUA diuen combatre el terrorisme, que suposadament va fer l’atemptat contra les Torres Bessones, per una l’altra banda són aliats de qui fomenta i expandeix les idees que tenen els suposats terroristes. És sabut que la CIA va entrenar Al Qaeda -un grup que té com a base ideològica el wahhabisme-, de fet ells van batejar amb eixe nom l’organització. Al Qaeda vol dir “la base”, la base és per la base de dates de la CIA, on es recollien els noms i les activitats dels mujahidins que els ianquis entrenaven i finançaven per lluitar a l’Afganistan contra l'URSS als anys ’80.

Perquè els EUA protegeixen l’Aràbia dels Saüd si saben que fomenten el islamisme radical? Pel petroli. Aràbia és el major productor de petroli mundial, i gaire bé tot el petroli dels àrabs está explotat per empreses nord-americanes. Si veieu el documental "Fahrenheit 9/11", de Michael Moore, s'explica perfectament els lligams entre els àrabs i els EUA, concretament amb la família dels Bush.

La relació és clara: els EUA, les empreses nord-americanes, exploten el petroli de l’Aràbia, i a canvi deixen als Al Saüd fer el que els done la gana, dins i fora d'Aràbia, amb la promoció del wahhabisme. Si grups terroristes d'ideologia fonamentada en el wahhabisme atempten contra Occident, els EUA segueixen la War on Terror com si això no tinguera res a vorer amb l’Aràbia, i quan els interessa, com en el cas de Síria, treballen juntets promocionant grups com Al Qaeda als '80 o més recentement l’Estat Islàmic (ISIS) a Síria. Però mai, i absolutament mai, aniran a l’arrel del problema en la War on Terror. L'arrel són les mesquites on s'adoctrina en el wahhabisme, les madrasses, la financiació a grups salafistes d'arreu del món, ja siguen grups polítics o jihadistes.

Tot plegat un exercici d’hipocresia. Tots som Charlie Hebdo. Però a l’hora de la veritat, tots volem el petroli i els petrodòlars dels Al Saüd, i no pensem que eixos petrodòlars estenen una visió de l'islam que ens vol exterminar. En el fons amb eixos petrodòlars s’ha pagat l’atemptat contra Charlie Hebdo. Però, mut, calleu, no ho digueu a ningú. D’això no es pot parlar.


P.S.: Acabat d'escriure aquest post, trobe una notícia de Intenationalt Business Times tilulada "9/11 Link To Saudi Is Topic  Of 28 Redacted Pages In Government Report; Congressmen Push For Release". En ella podem llegir: A multitude of sources tell IBTimes, and numerous press reports over the years in Newsweek, the New York Times, CBS News and other media confirm, that the 28 pages in fact clearly portray that the Saudi government had at the very least an indirect role in supporting the terrorists responsible for the 9/11 attack. In addition, these classified pages clarify somewhat the links between the hijackers and at least one Saudi government worker living in San Diego. [Un munt de fonts diuen a IBTimes, i nombrosos articles de prensa durant anys en Newsweek, el New York Times, CBS News i altres mitjans ho confirmen, que les 28 págines retraten clarament que el govern Saudita ha tingut com a poc un paper indirecte en donar suport als terroristes responsables del atac del 9/11. A més, aquestes pàgines clasificades clarifiquen un poc les relacions entre els segrestadors i almenys un treballador del Govern Saudita que vivia a San Diego.] Més clar aigua.

Òskar "Rabosa".

EL MAL FRANCÉS

Tenia un professor, a la facultat, de filosofia, que solia posar l’exemple del Maig francés com a «allò que no es podia tornar a repetir», o, millor dit, «que no es devia repetir». Tots els mals de l’actualitat tenen el focus en esta revolta estudiantil i en les seues repercussions que ací, a España, es multipliquen per molt. El professor, de manera molt intel·ligent, basava el seu argument en l’hermenèutica i en la capacitat per interpretar i deia que, per fer-ho, primer cal saber: quan escoltem campanes, hem de pensar si toquen hores, si fan el senyal de missa o si, per contra, toquen a morts. Si no entenem, difícilment interpretarem!
 

L’home deia que, en esta revolta, «tots interpretaven sense disposar de la base adequada per fer-ho» i, aleshores, «les conclusions resultaven errònies per força». El mateix fet de qüestionar els mètodes d’avaluació, d’aprenentatge o de resolució, sense proposar-ne altres d’alternatius, du al relativisme esperpèntic que propugna qui no s’entera massa d’allò que es du entre mans. Però, si a tot això se li afegix la força d’un moviment ample i amb molta gent mobilitzada, com a mètode de pressió, s’acaba parlant de França i d’eixe Maig funest.
 

Si apliquem l’argument del meu estimat professor al canvi polític que vam patir ací, veiem que hi ha coherència. En la transició des d’una dictadura cap a la democràcia s’obrin moltes possibilitats de millora i d’ascens social, tant en l’administració com en els negocis. Possiblement, estar en el lloc adequat en el moment oportú siga més important que cap altra cosa però, si tenim en consideració la proximitat del 68 amb la Transición, i atenent l’habitual retard a què sempre ha estat vinculada España, no cal parlar més del tema perquè els comptes ens ixen sols. Els governants i els caps empresarials, burocràtics, socials i docents, en la seua majoria, són el fruit d’este Maig francés que arriba amb retard a causa de l’ample de via. I això sense tractar la cultura que, també, a poc que aprofundim, ens apareix l’obra mestra de la mediocritat i del provincianisme anomenada Movida. I no estic vinculant el tema dels orígens de la crisi amb el procés de creació de necis; que conste.
 

Personalment, em va agradar molt, moltíssim, un comentari que va fer Artur Mas, l’actual president de la Generalitat de Catalunya que, quan li van preguntar sobre la seua participació en els moviments estudiantils de l’època, l’home va contestar que no va estar en cap perquè «estava a casa estudiant». Això ―simplement, això― diu molt a favor seu, i més encara quan la participació en tota esta farsa encara es veu amb bons ulls i els revolucionaris de l’època ho recorden amb enyor. Segurament, sobre açò, el meu antic professor pensaria que és a causa de l’hermenèutica... Tanta manifestació i tanta assemblea no els va deixat temps per aprendre el que calia i, així, poder adquirir la base apropiada per a la interpretació! El resultat és evident: ara no poden interpretar ni la seua pròpia vida! 

 

 

 

Salvador Sendra Perelló

Moralitat interna o externa

Maten a Cèsar i ve August, a partir d’ahi, ja no es pega “patà” bona: Tiberi, Calígula, Claudi, Neró, i entre mitges, perles reals o inventades com Mesalina o Agripina la Menor. Cal posar ordre, i provar amb gent nova, fora de les grans famílies patrícies tradicionals. Així, entren al poder els Flavis amb la figura de Vespasià. D’orígens en principi humils comparats amb l’anterior dinastia Júlio-Clàudia, diuen que era d’una avarícia desmesurada. Conten que algú li va retreure un dia l’origen il•lícit o importú de gran part dels diners que obtenia, com ara el de l’orina, pudenta però necessària per l’àcid per a la neteja i desinfecció, i que este va respondre agafant-ne un grapat amb la mà i portant-se’ls al nas al temps que exclamava “non olet”...

 

I efectuem ara un salt –important salt- en l’espai i el temps. El fotògraf nordamericà Wyatt Neumann, ha conegut recentment una gran polèmica al voltant de certes fotografies que ha publicat d’unes xiquetes nues, de fet les seues pròpies filles. Vist així, seria comprensible la brama. Un pare pederasta és clarament algú condemnable. Ara, qui així opina, com sol passar, ni tan sols ha mirat les fotos i ho fa reaccionant a pudibunds fòrums telemàtics integristes. Qui es moleste en teclejar el nom de dit fotògraf veurà xiquetes mig nuetes corrent pel pati de casa o a excursions familiars, però difícilment li costarà veure cap tipus de pornografia en tot allò. La sensació que jo personalment he tingut és que amb major qualitat artística, no hi havia gran diferència entre el treball de dit autor i les fotos familiars o filmacions de super 8 que els pares de tots els que tenim una certa edat, ens feien els dies de paella al mar...

Abans els xiquets i xiquetes tenien la pell grossa i els genolls pelats de jugar al carrer. Quan estaven un poc fluixos l’avi deia de donar-li’s mig got de vi amb ou i sucre i sovint, el primer “cigarret” que es fumava un adolescent li’l oferia son pare. Tampoc cal tornar a això potser, ara que... no és incomprensible que es puga condemnar la nuditat i no la venda d’armes?

Molts d’eixos que bramen per la suposada perversitat del pare fotògraf que publicita la nuditat de les seues filles de no més de cinc anys, no tenen cap problema en portar les seues a concursos de bellesa infantil o càstings d’anuncis publicitaris amb sessions de fotos extenuants i maratonianes. Igual tot és cosa de l’ètica protestant de l’Amèrica Blanca.

En alemany diuen “Geld stinkt nicht”, i per la traducció es pot mirar més amunt la més comprensible frase llatina d’igual significat de l’emperador famós per la seua avarícia.

Lluís Alemany Giner

Islam i conflicte.

Fa pocs dies un grup d’islamistes radicals va atacar la seu del setmanari satíric francès Charlie Hebdo amb el resultat de dotze morts, ferint a més, greument altres quatre persones. Això ni que dir cal, ha generat una honesta onada de simpatia per la publicació francesa. Per tot arreu, internet, manifestacions al carrer amb la consigna “je suis Charlie”, jo sóc Charlie.

En qualitat de llicenciat en àrab i coneixedor per tant de la realitat de l’Islam per via indirecta dels estudis o per via directa mitjançant prolongades estades en països de confessió musulmana, creia que tenia que deixar sentir la meua veu al respecte.

Si no he escrit abans, no ha estat per mandra sinó per deixar refredar els fets. Em retenia també la sospita d’un fet posterior que esperava que acabaria passant, com així ha estat. Després de l’onada de solidaritat amb Charlie Hebdo, amb l’al•ludit motto de “je suis Charlie”, ha aparegut el quasi homònim “je ne suis Charlie”, que més lluny en significat però, no pot estar.

La gent de Charlie Hebdo ha estat assassinada per dibuixar unes vinyetes aparentment ofensives, i la gent que dies més tard branda el “je ne suis Charlie”, n’està d’acord. Strictu senso i tirant de la corda amb un paral•lelisme és com en els casos en que gent atrabiliària justifica la violació d’una dona perquè porta minifalda o provoca, i jo no n’estic d’acord. Si algú publica alguna cosa que no t’agrada, no la compres, si hi ha un programa a la televisió que no t’apanya, canvies de canal. Tan difícil resulta d’entendre? Per a la gent del “je ne suis pas Charlie”, en certa manera s’ho han buscat i s’ho han trobat. No crec que se’n alegren directament però sí hi troben una justificació. El problema és que no es pot justificar una mesura que tinga majors conseqüències (o que estes siguen irreparables com ara en el cas de la mort), que altres. Un dibuix es pot esgarrar o simplement no mirar, ressuscitar a un mort és molt més “difícil” i tràgic.

I pot ser ahi rau la clau de tot, la de gent que està disposada a creure coses indemostrables mitjançant la fe. Es podrà argumentar que la nostra actual societat occidental està corrupta o buida de contingut, però afortunadament pocs trobarien causes directes per les quals matar, i ahi trobem de nou la clau de la qüestió. No trobem causes directes per matar, però sí els nostres governs ho fan en el nostre nom, amb la nostra aquiescència mitjançant el vot atorgat. ¿No anirem a reconèixer que hem estat durant dècades patrocinant tirans i dictadors al món musulmà com a dirigents de països només perquè ens interessava el seu petroli o altres?

Mentre que els occidentals veuen el món d’una manera variable i evolutiva, els musulmans el veuen de manera invariable i segellada. Per als musulmans, per als musulmans practicants s’entèn, no cal desgastar-se pensant en la licitud de tal o qual cosa, ja Déu va parlar en el seu moment, i la seua paraula va quedar fixada en un llibre, en este cas el Corà, de manera que si en el Corà es diu que el nom de Déu és sagrat i no pot ser ridiculitzat, així com tampoc la religió i els seus preceptes, no hi ha res a dir, res a qüestionar, només cal aplicar-ho en el dia a dia, per obtenir al final de la teua vida la salvació eterna.

Observem-ho d’una manera pràctica. Els deu manaments del cristianisme, que són els mateixos del judaisme, atès que el primer és una escissió posterior del segon, posen com a preceptes principals, l’amar a Déu per damunt de totes les coses i el no citar el nom de Déu en va. No robar o matar, que per a un occidental provinent del Dret Romà serien els primers, a penes vénen en cinquè i setè lloc, quedant en mig el de no cometre actes impurs. De nou, per a un occidental de base greco-llatina, és estrany que un decàleg de preceptes religiosos s’hi fique en aspectes de moral pública. Per a grecs i romans, un sacerdot era un tècnic en litúrgia, algú que sabia que el dia tal s’utilitzava la capa morada o verda o es sacrificava tal animal o altre, però no entraven en preceptes de moral pública, que era personal, i la transgressió de la qual era penada civilment i no religiosament.

Els musulmans, en el món actual, es senten perduts. Es troben amb una cascada de coses com ara telèfons, avions o ordinadors que no existeixen en el seu llibre de referència. Cóm afrontar doncs la vida actual amb un llibre vell de més de mil cinc-cents anys? De nou mitjançant la fe... la distància és tan gran amb la realitat que o creus o no creus, i la gent que va atemtpar contra els dibuixants de Charlie Hebdo creia, i creia a més que estos havien obrat mal. Una mala obra, el nom de Déu en va, que bé mereix la mort... Al seu parer, ells han obrat bé.

Dit això, vegem com cada societat té els seus límits, a Alemanya no es pot fer apologia del nazisme sense patir conseqüències penals ni a Espanya anar contra la Corona. ¿Cal recordar que el també setmanari satíric El Jueves va veure la seua edició segrestada quan va mostrar la imatge dels prínceps copulant per procrear i cobrar subvencions per fills? Com vegem, cada cultura té els seus límits i la diferència és el grau de violència que els seguidors d’unes religions o cultures estan disposats a fer per tal de fer complir els seus preceptes. Hui en dia a Occident ja no creiem en la pena de mort , i no és casual que la religió ja no hi siga poderosa. Quan Occident era religiós, la religió tenia un paper preponderant, es cremava i torturava gent per causes d’ofensa a Déu com en l’Islam encara hui en dia. Cal recordar que l’abolició de la pena de mort o l’esclavatge no són obra del cristianisme, que en principi el condemna, sinó de la Il•lustració francesa.

Si volem viure en pau, tenim que aconseguir que la religió deixe de tindre poder sobre les nostres vides. 

*Cal apuntar, per últim, que en el món hi ha vora mil dos-cents milions de musulmans que no cal demonitzar col•lectivament com assassins per l’obra individual d’uns quants. Si en un fals paral•lelisme es volgués identificar musulmà amb assassí, repensar que la lògica dicta que amb mil dos-cents milios d’assassins, el planeta esdevindria un lloc simplement inhabitable.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 11 de gener del 2015

IMATGES PIXELADES

Ja fa uns quants anys que seguisc la publicació Charlie Hebdo perquè em va cridar l’atenció la manera en què tractaven l’actualitat del món. A França, hi ha algunes publicacions com esta que treballen les vinyetes d’una manera interessant. Normalment, quan llig les publicacions, no jutge el seu contingut i em centre a captar el missatge el millor que puc, tant si m’agrada com si no.

Després del desastre, una acció ―o omissió― que m’ha cridat l’atenció ha estat el tractament que ha rebut la massacre en els diferents mitjans de comunicació, sobre tot en els que han censurat el motiu de l’atac: les polèmiques imatges que han provocat l’integrisme radical han eixit pixelades en alguns periòdics. Esta acció ―o omissió― no m’ha agradat, però la respecte, com respecte les imatges de Charlie Hebdo que no m’agraden.

Junt a les imatges pixelades, sembla que hi ha comentaris sobre la llibertat d’expressió. Es pot pecar de pensament, d’acció i d’omissió; també de paraula... Altres periòdics no van publicar cap imatge que puguera resultar provocativa. Pense que tots són mitjans de comunicació que tenen com a principi ―conditio sine qua non― la llibertat d’expressió. I, efectivament: ells exercixen la seua llibertat quan opten per la censura! Per tant, jo no sóc ningú per jutjar que, un periòdic qualsevol, opte lliurement per censurar-se.

De la mateixa manera que pense que no dec jutjar estes accions, unides a paraules que no casen, tampoc puc analitzar el seu pensament, tot i que entreveig una forta incoherència entre el missatge i el format. L’omissió, tampoc dec posar-la en qüestió perquè, potser, no hi ha suficient espai o perquè la imatge encarix massa el preu: qui sap... Només em queda per dir que m’agradaria que estos mitjans de comunicació, tan prudents, foren catòlics perquè el catolicisme els dóna un marge de maniobra més ample en oferir-los la possibilitat de la confessió. La resta de la història ja la sabeu: «Pare, m’arrepentisc d’haver pecat, de pensament, de paraula i d’omissió». El Pare, quan sàpiga el motiu, segurament contestarà: «Fill, això és un pecat que es pot considerar pietós». A més, ací, en este món, allò vertaderament punible és l’acció... La resta pertany a l’àmbit personal, com la religió i la llibertat; o la compra de periòdics.

Salvador Sendra Perelló

R-TV: La guia perversa de la ideologia.



Slavoj Žižek és un dels filòsofs més brillants de hui en dia. Ésta considerat un filòsof postmarxista, i en les seves tesis barreja Lacan, el psicoanalista francés, amb Marx. Pertany a l'escola eslovena de pensament, escola que tracta de d'explicar les seves tesis amb elements de la cultura popular, així, les referències a pel·lícules, a noveles, etc., són constants. Això no lleva ni gram de profunditat al seu pensament, que es complex si tracteu de llegir-lo: Lacan + Marx = Cocktail molotov del pensament. No obstant, en youtube i en la xarxa podreu trobar nombrosos videos d'ell, conferencies, documentals, etc, on explica les seves tesi d'una forma més comprensible que als seus llibres.

Un exemple és aquest documental, presentat i escrit per ell mateix, The Pervert's Guide to Ideology, on barreja les seves teories sobre com la ideologia ho impregna tot, com la ideologia afecta als individus, etc., mitjançant referències al cinema i a l'actualitat. Un documental imprescindible per tot aquell que vullga posar-se o busque unes ulleres que l'acosten a "lo real".

Watch La guía perversa de la ideología (Slavoj Žižek, 2012) in Películas  |  View More Free Videos Online at Veoh.com