El Prélude à l’après-midi d’un faune és una
de les obres més belles que es poden escoltar per la seua forma simple lligada
a un estil vertaderament captivador i reconfortant que et trasllada
automàticament, faça el temps que faça, a qualsevol dia d’estiu, calorós i
assolellat, on es busca una ombra on deixar-se caure per passar les hores
centrals del dia. Debussy ens ho transcriu com ningú, ajudat d’un protagonista,
el faune, meitat home meitat bèstia.
L’obra de
Debussy enllaça amb el poema de Mallarmé, sobre el qual s’inspira, i desemboca
en el ballet de Nijinski. Si Mallarmé ja era una revolució, Debussy ho va
seguir sent i, finalment, Nijinski encara hi va afegir unes voltes més de rosca
a la meravellosa migdiada. A cap de les tres peces els sobra res i no cal que vos ho diga jo perquè ho podeu
comprovar pel vostre compte.
La part humana ―diguem-ne
racional― s’esgota i se sol recuperar fent servir l’altra part ―l’animal― de
tant en tant. Apol·lo i Dionís en una mateixa persona, en un mateix cervell i
en una societat comuna. Quan la part animal s’esgota, se sol recuperar dormint
o menjant perquè l’energia d’esta vessant, tot i ser renovable, se sol esgotar
amb el temps com si fóra una bateria. La racionalitat, però, quan entra en
declivi s’apropa a la religió; una espècie d’albelló on tot i cap i que penetra
el ser humà fins a fer-lo submís i covard.
Debussy fugia
d’etiquetes quan el volien qualificar d’impressionista, i no m’estranya. Si la
seua font d’inspiració per a la composició de l’obra era el poema de Mallarmé,
això significa que eixa època impressionista de l’autor estava més que superada
i, de dir-se d’alguna manera, la peça s’hauria d’etiquetar de simbolista. No
obstant això, Debussy sembla massa íntegre per a un etiquetatge semblant... No
se li’n posa cap i tots contents! Però, en la seua peça, el faune no és altra
cosa que eixa connexió simbolista, com va fer ja, al Renaixement, un dels meus
pintors preferits de l’època: Piero di Cosimo. Procris mor, en el quadre de
Piero di Cosimo, i un faune roman al seu costat, amb gossos que vigilen el
regne dels morts i altres símbols alquímics.
Intentar
etiquetar el pintor florentí és difícil. Intentar etiquetar Debussy, també ho
és. Cosimo era un salvatge ―o siga, una persona normal― i menjava, follava,
dormia i, de tant en tant, feia coses anormals. Mallarmé era semblant: maudit. La anormalitat, al final, és
allò que etiqueten els crítics perquè és el que entenen i el que poden explicar
des de l’estudi. La migdiada de la raó provoca sers humans, naturals i maudits, amb totes les seues conseqüències,
música captivadora, poesia de gran volada i dansa de moviments impensables. Però,
el despertar de la raó provoca crítics.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada