Perquè Catalunya seguirà sent España.

En aquests darrers dies ha sortit una enquesta Baròmetre d’Opinió Pública, del Centre d’Estudis Catalans, on es constata un clar retrocés del “sí” a la independència. D’acord amb aquesta enquesta, segons ha aparegut a diversos mitjans, el no tindria un 48% dels vots i el sí un 44’1%, quan a l’enquesta anterior el no era 45’3% i el sí un 44’5% i va ser la primera enquesta on el no era superior al sí. A aquesta darrera enquesta la gent que es sent independentista és del 42’5% front un 54’4% que no se sent independentista. El retrocés és inqüestionable, encara que desconfiem de les enquestes.

Abans d’exposar la meua tesi del perquè d’aquest retrocés, on a les eleccions del setembre guanyarà el no -a parer meu no s’obtindran més del 50% dels vots independentistes- cal aclarir alguns de coses: 1.- Fer pronòstics polítics és com jugar a l’Euromillón i si l’encertes, és per casualitat; 2.- Això perquè el futur és indesxifrable, poden ocórrer esdeveniment no previstos, “cignes negres”, que poden voltejar la situació; 3.- Podríem agafar la fórmula que fan servir els juristes “rebus sic stantibus” (mentre les coses continuen així) o la que fan servir els economistes “cetirus paribus” (mentre la resta de condicions siguen les mateixes), però és obvi que les ambdues són inútil perquè els processos històrics estan en moviment, mai són estàtics. Per tant, pretenc establir una tesi general, que en el cas de Catalunya es respectarà si no hi cap esdeveniment futur que capgire la situació, “rebus sic stantibus”, abans del 27 de setembre, cosa que com és lògic no podem saber. Però, pense que la tesi és vàlida ara com ara, i l’expose a continuació.

Tot moviment social de ruptura té la forma de la Campana de Gauss. L'inici de la campana ve donat per un esdeveniment que fa totes les reclamacions anteriors, tot el descontentament social, cristal·litze en un moviment rupturista. A partir d’ahí el moviment anirà recollint més adeptes fins arribar al seu màxim. En eixe moment cal que hi haja un altre esdeveniment perquè la ruptura es produïsca. Si no es produeix, aleshores el moviment haurà fracassat, i la “causa” anirà perdent adeptes fins dissoldre’s, o quedar com una causa minoritària. Un altre esdeveniment podrà tenir lloc, i podrà reprendre’s la metxa, o tal vegada les elits dirigents canvien també, donant satisfacció algunes reclamacions i s’extingesca totalment el moviment rupturista. Els moviments de masses no es suporten molt de temps si no hi ha expectatives clares de ruptura. Exemples els troben fàcilment en moviments rupturistes a tot arreu, des de Plaça de Tianamen el 1989, protestes racials a Los Ángeles el 1992, moviment zapatista a Chiapas (Mèxic) el 1994, vagues a França el 1995 fins a l'anomenada Primavera àrab. Tots aquests moviments eren rupturistes i gairebé tots fan fracassar, a excepció d’alguns països àrabs, on la situació ha empitjorat respecte a la que tenien abans. No aprofundiré en com aquests processos rupturistes han tingut la forma de campana de Gauss per no fer un post etern, però si repasseu els fets o voleu que mitjançant comentaris ho esbrinem, ràpidament arribareu a la mateixa conclusió.

El procés independentista català també respon a aquests paràmetres. Les tensions entre Catalunya i l’Estat espanyol han sigut constants, ja siga per tema merament culturals –llengua- o per qüestions econòmic-socials –infrafinançament i crisi econòmica-. El punt on la campana de Gauss comença la línia ascendent és la revocació de part de l’Estatut de 2006 pel Tribunal Constitucional i l’esdeveniment rupturista es produeix el 2012 quan Mas i Rajoy no arriben a un acord pel pacte fiscal i Mas reclama un referèndum per la independència. La corba arriba al seu punt àlgid quan a la consulta de 9-N del 2014, i després comença a caure. Ja al desembre del 2014 surt la primera enquesta on el no és majoritari, tendència que es torna a manifestar a l’enquesta de fa pocs dies que hem comentat a l’inici d’aquest post. L'entrada en la corba descendent és un clar símptoma de la fallida del procés rupturista català.

A la caiguda també han contribuït altres fets com l’aparició de Podem i Guanyem i les expectatives de canvi al Govern a Madrid. Fets que poden fer que la gent veja les relacions de Catalunya i l’Estat menys tenses. D’acord amb l’última enquesta, del 42’5% dels enquestes que es consideren independentistes, un 24’1% es considera independentista de tota la vida, el 18’3% s’han tornat als darrers anys, d’ells la gran majoria ho fan per l’actitud de l’Estat vers Catalunya, per temes econòmics –siga impostos o crisi-, i perquè creuen que el canvi ajudarà a millorar. Tots aquests poden tornar a canviar d’opinió i desfer-se d’independentistes si les relacions amb l’Estat canvien o creuen que poden canviar.

La gran errada dels partits catalans ha sigut no aprofitar el moment en què el moviment independentista estava a la part àlgida de la campana de Gauss per produir l’esdeveniment rupturista. La consulta del 9-N no va ser un esdeveniment amb suficient entitat per a ser rupturista, calia que la consulta fora vinculant. El 9-N, sabent que l’Estat no permetria ningun tipus de consulta ni referèndum, havia d’haver estat unes eleccions tal com Mas va proposar després: llista única, apartidista, un programa amb punt únic, participació de la societat civil, un govern per 18 mesos, etc. La proposta pel pròxim 27-S, amb llistes separades, un punt comú i programes diferents, etc., després de les eleccions municipals i amb les estatals al cantó, no serà suficient per a ser rupturista. I que ningú s’enganye, encara que les llistes proindependència tinguen majoria de regidors als ajuntaments en les municipals, això no vol dir res. Per a la independència calen més del 50% dels vots.

El moviment independentista ha entrat a la baixada de la campana de Gauss, superat el cim és molt difícil tornar-lo a recuperar. Catalunya seguirà sent España.


Òskar "Rabosa".