I encara hi ha
qui diu que no tenim problemes i que vivim d’allò més bé. Però, eixes
conclusions les solen aportar els típics casats, de tota la vida, amb fills i,
de vegades, néts. Eixes mateixes persones són els que no poden eixir de casa
sense que les mullers els donen el vist i plau de la combinació, els sonen els
mocs i els arreglen els cabells abans de xafar el carrer. Envegen qui no està
casat però, en realitat, ho fan perquè se senten vertaderament dependents i captius,
inútils i domesticats; sense espurna!
Perquè sàpiguen
els envejosos que els fadrins també tenim problemes, diré que cada dia he de
preparar-me, amb deteniment, la roba per a l’endemà perquè no tinc ningú que
m’aconselle d’allò que combina i d’allò que no. No és fàcil vestir de manera
decent quan no hi ha una dona per supervisar les penyores... Elles fan sense
adonar-se coses que a nosaltres ens duen hores de meditació. I no vull pensar
el dia que toca òpera o concert; perquè al teatre pots anar de qualsevol
manera.
Jo, per exemple,
hi ha dies que dubte si el vi que he comprat és un que ja he provat abans, o si
em va agradar beure’l. La combinació del vi amb el menjar també és difícil però
val la pena dedicar-li uns minutets per escollir bé. Però, això no és tot!
Altre problema greu és el de combinar el whisky ―o el licor pertinent― amb que
s’ha de fumar. I més si eres un fadrí arriscat que intenta aventurar-se en el
tast i el teu ventall de puros pot variar des d’un Veguero fins a un Upmann. La
solució la puc aportar i és gratuïta: comprar botelletes miniatura perquè,
així, sempre tenim moltes més possibilitats de combinar.
Però, el més dur
és quan has d’arribar a casa i tardes a fer-ho triant la carrilada o el
patonet, el rap o les anguiles. No és fàcil endevinar què t’apetirà més quan
siga l’hora de sopar perquè pots fer una paradeta al bar i que et trastoque
l’hàbit. A més, cal fer, primer, un repàs mental del vi de que disposes per a
no tindre un disgust en arribar. Amb els formatges sol passar un cas semblant,
tot i que recomane reposar sempre el més curat; els altres són prescindibles.
I, a l’hora
d’eixir de viatge o d’ajuntar-te per passar uns dies amb altres persones de la
teua condició, també hi pot haver alguna indecisió. Has de ser molt responsable
per obligar-te a tornar perquè el dilluns s’ha de treballar o, després d’una
estada d’un mes ―o d’un mes i mig― costa molt habituar-te, de nou, a la vida
diària. I més quan tens la facilitat que et dóna l’hàbit per desconnectar i
adaptar-te a l’oci i a la disbauxa. Quina vida més dura! I tan dura que som uns
pocs, només uns pocs, els que l’elogiem i estem disposats a deixar-nos la pell
en la perseverança. I tot pel bé de l’espècie humana.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada