EL PROBLEMA DELS PARTITS EMERGENTS

Ja sé que no em coneixeu de res més enllà de la imatge pública que m’he creat i que ―com no― pot ser enganyosa i intencionada. I és per esta raó que m’haureu de creure quan vos diga que sóc una persona intel·ligent i preparada. Clar està que vosaltres, com a persones menys intel·ligents que jo, però intuïtives, pensareu: ho hauràs de demostrar! Però jo sóc llest i conteste: ho faré quan em voteu; durant els quatre anys de legislatura. El problema a què s’enfronten els partits emergents, o els polítics emergents, a més de la societat en general, és simplement eixe.

Una persona pot demostrar la seua vàlua des de tres punts diferents. El primer és tan fàcil com aportar titulacions. Si s’és jove, segurament, tota eixa paperassa es vorà superada, sense problema, per les persones de més edat que han tingut més temps per formar-se. El segon és l’aportació d’experiència, que acaba com ha ocorregut en el punt primer. I, el tercer és la capacitat, que és tan simple com que cal omplir-la de cada una de les opcions dels punts primer i segon. Aleshores, comptat i debatut, este cuento se ha acabado. Però, l’última causa, i que no m’he atrevit a esmentar com a quarta, és la de la saviesa transmesa per il·luminació o per contacte, de la qual no vull dir res perquè pense que és l’única porta que roman oberta i de la qual desconec la seua essència.

L’empenta, a l’hora de realitzar accions, sí que es podria associar a la força de la joventut però, i d’açò hi ha molt escrit, està molt qüestionada la capacitat dels jóvens per encaixar derrotes, així com la seua intenció vertadera de canvi. De fet, ja en trauen editorials amb títols pejoratius al respecte, de la comoditat que els impregna. I la bogeria, o l’acció immediata sense avaluar-ne els danys, no és sempre bona consellera, tot i que pot ser interessant. Les persones majors i formades, quan fan accions d’este tipus és, simplement, perquè estan per damunt del bé i del mal a causa de la seua vida i del seu recorregut, cosa que també s’ha de ressenyar.

Tot açò, aplicat a la política, no és gaire encoratjador, quan els emergents venen, precisament, això: joventut. L’experiència que poden aportar, per tant, és mínima, entre altres coses, perquè no en tenen. La preparació, molt qüestionable quan, en moltes ocasions ―en quasi totes― és fàcilment superable. I la bogeria i la improvisació, quan toca el seu patrimoni, o el d’algú realment poderós, perquè els pot caure algun bolet, ràpidament s’esfuma. Per tant, la gran errada és la de vendre el canvi generacional com a positiu quan, realment, no està tan clar.

La paralització de la iniciativa pública és més que evident quan ensopeguem amb una adolescència que, hui dia, s’allarga fins als trenta-cinc anys, en el millor dels casos i que, a més, ha venut la renovació basada en l’edat com un factor de canvi. La mentida durarà els quatre anys que, si no passa res, s’allargarà la seua estada en les preses de decisió. Al cap d’este temps, ja voreu com, de canvis realment estructurals i d’importància, no n’hi haurà cap, o ben pocs. O, en el cas de la tasca opositora als governants, tret de la demagògia, tampoc s’aportarà cap raó de pes, ben fonamentada i de transcendència, fins avançada la legislatura.

Però jo no sóc pessimista ―i vos ho haureu de creure, com quan deia que era intel·ligent― i només vull apuntar que seran quatre anys de transició, en els indrets on governen els nouvinguts, per desgràcia; així que, podeu estar tranquils: tot canviarà perquè res canvie.

D’altra banda: viva la Revolusión!

Salvador Sendra Perelló