Llegir una
partitura, seguint els itineraris bàsics del do, re, mi, ens resulta estrany,
als profans en la matèria, de la mateixa manera que preferim que s’interprete,
per poder escoltar-la; per sentir la finalitat auditiva de la peça. La música està
creada per oir-se i, qui la fa sonar, es diu l’intèrpret. El músic, en cada
actuació, aporta una gran part de la forma
a la partitura, escrita o memoritzada, per definir-la en termes aristotèlics.
No s’entén la música, per tant, sense la seua plasmació auditiva, i això és
evident.
La música, abans
dels sistemes de reproducció, també ho era. Amb els enregistraments, ja cada
persona podia dur la seua cançó preferida a casa per escoltar-la quan volia, o
quan podia, sense dependre dels horaris ni de les distàncies. Vertaderament, la
música i la poesia han estat sempre col·lectives. Les dos, a més, bateguen
vida, en forma de rimes i de compassos, mesclant-se sovint en les cançons i els
recitals. La prosa, preparada, moltes voltes, abans de ser exposada, tenia la
seua realitat en els discursos, els
quals s’havien d’adaptar a l’auditori i al moment per assolir l’èxit; la part
més pragmàtica! La resta era pura racionalitat, en forma d’assajos, i destinada
a un públic molt concret i selecte.
El moment era
qui formava l’espectacle ―la seua
part essencial― i variava atenent aspectes situacionals o contextuals. Qui
presenciava l’actuació rebia una informació, un plaer o una sensació que també
es trobava lligada a l’espai, al temps o, si més no, a la força dels artistes o
a l’estat d’ànims, cosa que, al final, provocava efectes dispars en l’auditori,
com passa en el teatre, abans també en vers. Però la societat avança, i ho fa
per a millor. I, a l’avanç, incorpora noves formes d’expressió lligades a la
tècnica, com la impremta o la gravació, que traslladen allò que abans era
públic i momentani, al ciutadà més comú, canviant cap a la individualitat, el
recolliment i la atemporalitat allò espontani i col·lectiu.
Escolte Bach
quan estic assegut a l’inodor i em sembla allò més normal. Llig Homer mentre
intente dormir, gitat al llit o al sofà i no qüestione la seua funció. Veig una
pel·lícula basada en el Juli César de Shakespeare mentre els
veïns discutixen i el meu nebot fa rodar cotxes de joguet per terra. Però,
realment, estes coses no em preocupen perquè no escolte mai Bach, ni tinc sofà
ni televisor: és ficció novel·lada!
La prosa és un
cadàver que ha deixat de bategar fora del discurs i de l’assaig. Viure allò
públic com si fóra part de l’ambient privat i íntim és com contar-se un conte a
un mateix per dormir-se. Llegir una novel·la i imaginar-la és, simplement,
contemplar un difunt i pensar-lo en vida; un element que no batega, un element
descontextualitzat i allunyat del moment en què l’acte li aporta la forma i
l’espurna de vida. Llegir una novel·la pot arribar a ser com cantar una
partitura sent desconeixedor del compàs o com llegir una poesia sense atendre
la rima. Depenent sempre de la capacitat i l’enginy de l’intèrpret individual i
aïllat que la pensa, la peça tindrà un so, un altre o no cap, en la ment. I,
depenent, també, de la cultura d’un individu, lector que la llig per
entretindre’s.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada