Visita obligada,
quan es viatja a Roma, és passar per la Galleria Borghese i, una volta a la
Galleria, s’ha d’anar a visitar l’obra cimera de Bernini: l’escultura d’Apol·lo i Dafne. Breument ―perquè ja he
tractat el grup escultòric en més ocasions―, diré que tracta com el déu grec ,
afectat per una sageta de Cupido, perd el seny i intenta posseir Dafne. Ella,
espantada per la reacció d’Apol·lo, fugí fins que fou alcançada i es transformà
en llorer. D’aquí el vincle del llorer amb el déu i bla, bla, bla...
Però, anem per
faena! El cas d’Apol·lo sembla el del xic modoset que ix a Cap d’any i trenca
el ramal, bé per consum d’alcohol, bé per altres consums, i dóna pel sac a déu
i a sa mare. Realment, el llibre d’Stevenson, L’estrany cas del Dr. Jekill i Mr. Hyde, tracta sobre el mateix
tema, sense perseguir faldilles però amb el mateix rerefons de la dualitat
humana. Per a mi, per aportar altre punt de vista, el moment estrany és quan
tinc un moment de lucidesa racional, o siga, quan deixe de comportar-me com un
malalt disbauxat.
A tot açò, en
ambdós casos, el de l’escultura i el del llibre, la racionalitat es trenca a
partir d’un element alié que trenca l’equilibri i la racionalitat, diguem-ne
primària. Però, nosaltres sabem que és fals i que, d’haver un estat primari, en
el ser humà, eixe és el dionisíac, o siga, l’irracional; i ho dic per una
senzilla raó: perquè he fet servir la paraula primari. I, què hi ha més primari que ser un salvatget?
Amagar, o forçar
la negació de la part dionisíaca de la persona és un engany, potser massa
estés. Un engany que, en realitat, anul·la la mateixa condició humana, si
s’entén el ser humà com un ens que ha evolucionat en el temps. Altra cosa és
que entenguem que les persones han estat creades per Déu a la imatge i
semblança del Creador; perquè hi ha llibertat de creença, diuen. Negar
l’evolució és refermar la racionalitat! Quines coses, no?, quan allò més
irracional que hi ha és la mateixa creença.
Ja arribat a
este punt, més bé capgiraria jo el tema de l’escultura i del llibre i
proposaria la situació inversa, en què un home salvatge i dionisíac es troba
afectat per un element racional alié que capgira la seua manera de ser i deixa
de fer malifetes i de perseguir faldilles per recloure’s en el seny i la raó.
Ara bé, com ja he dit abans, hi ha llibertat de creença i hom pot pensar que no
hi ha hagut evolució i que hem estat creats a la imatge de Déu, i a la seua
semblança.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada