On té el cap la CUP?

Jo no acabe de veure clar quin és el paper que realment vol jugar la CUP en l’anomenat procés català. Vist des de fora, i davant de l’oportunitat que s’ha obert a Catalunya per tenir un Estat propi, hom es pot sentir despistat amb el paper que està jugant la CUP. La CUP es defineix com:

La CUP és una organització política assembleària d'abast nacional, que s'estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals.

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) s’articula com a espai útil per totes aquelles persones i col·lectius amb voluntat transformadora que lluiten per la llibertat del nostre poble, amb la intenció de ser un espai de confluència dels moviments cívics i populars, en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Queda clar que un dels seus objectius, segons ells mateix diuen, és “un país independent” i “l’alliberament nacional”. Cert que aquest objectiu va lligat a d’altres, com que el país siga “socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals” o “l’alliberament social”. També és cert, que l’objectiu abasta a tots els Països Catalans i no només a Catalunya. Però aquests no poden dur-se endavant si primer no s’aconsegueix ser un país independent i/o l’alliberament nacional, almenys mentre la CUP no tinga una majoria al Parlament que els permeta portar els dos processos a l’hora, és a dir, que per ells mateixa puguen portar el país cap a la independència i més constituir un país que siga socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de les formes de dominació patriarcals.

No havent aconseguit una majoria que els permeta assolir els seus objectius, s’ha obert una possibilitat per aconseguir un Estat propi. Queda clar que aquesta possibilitat va amb grups amb qui ideològicament no comparteixen cap altre objectiu: ERC, que seria un partit més bé socialdemòcrata light, CiU, que té una sensibilitat més liberal, i independents que s’han afegit a JxSí per tal d’aconseguir l’Estat propi. Ara bé, ¿és essencial ara per a les CUP aconseguir que Catalunya tinga un Estat propi sense assolir la resta d’ojectius o per a ells ambdues coses han d’anar lligades? Aquesta seria la pregunta que caldria que responguera la CUP. Si la resposta és que l’essencial és l’Estat propi encara que no s’assoleixen la resta d’objectius, queda clar que haurien de donar suport a JxSí amb Artur Mas. Si la resposta és que cal aconseguir un Estat propi amb la resta d’objectius, hauran d’esperar a guanyar unes eleccions amb una majoria que els done la suficient força per poder tirar endavant els seu projecte amb la totalitat d’objectius.

Hom que s’ho mire des de fora i amb distància pot comprendre que la CUP tinga moltes objeccions a donar suport a un govern amb Mas. No és fàcil recolzar un dels partits més corruptes de l’Estat, i un President que ha fet retallades brutals, que ha cobrat als xiquets que anaven a l’escola amb un tupper perquè els pares al més cru de la crisi no podien pagar el menjador escolar, no és fàcil recolzar un dels partits que ha muntat una trama corrupta a la sanitat catalana i l’ha privatitzat, i així podríem un llarg etcètera de polítiques corruptes, salvatges i antisocials. Però es mire com es mire, JxSí, presentant com a candidat a Mas, ha tret més escons que ningú. El poble català els ha triat i si es vol assolir un Estat propi, no hi ha més remei que fer-lo amb JxSí i amb Mas.

Aquest suport a Mas deuria ser incondicional? Òbviament, la resposta deu ser un rotund no. El suport deu ser temporal, condicionat, pragmàtic i realista. Mirem-ho:

a)      Temporalitat: No hi hauria cap problema. El període de 18 mesos que Mas va fixar i després del qual es farà un referèndum amb tot els ets i el uts sembla molt raonable.

b)      Condicionat: No se li pot donar carta lliure a Mas. El Govern té com a funció només portar a Catalunya a tenir un Estat propi amb reconeixement internacional. Durant aquest 18 mesos se’ls deu exigir certes mesures socials, aturar privatitzacions o projectes destarifats com Barcelona World, etc.

c)      Pragmàtic: El idealisme, el voler aconseguir les quotes màximes que un es fixa com objectiu està bé, però aquest moments cal aconseguir un Estat propi, les posicions maximalistes deuen ser aparcades.

d)     Realisme: el suport seria només per aconseguir un Estat propi, i per això cal el suport internacional, demanar que es faça mitjançant un declaració unilateral de independència o demanar condicions per les que caldria més termini de 18 mesos deurien ser excloses. 

Açò no suposa una renúncia a cap dels altres objectius de la CUP. La CUP tindria oportunitat de desplegar tots els seus objectius, si té el suport necessari, en el procés constituent. Per això, la pregunta que he fet al començament d’aquest post: on té el cap la CUP?

Òskar "Rabosa".

LENINGRAD O LA GUERRA OCULTA

Tinc tele, però encara no dispose de l’hàbit d’usar-la com cal; per exemple, l’altre dia em va sorprendre la imatge. Normalment la utilitze per escoltar música però, amb una eina tan complexa com ho és el comandament, hi ha voltes que l’agarre a l’inrevés i apareix la temuda imatge... Eixa que val més que mil paraules. Sovint pense amb el relat de Les mil i una nits, i la mort de la protagonista del conte dels contes si el seu botxí haguera tingut una tele. Però la societat evoluciona, i nosaltres involucionem amb ella.

Una de les errades de connexió em va dur a sintonitzar un documental, que feien per algun canal, sobre la Segona Guerra Mundial. En un moment concret va començar a explicar el setge de Leningrad, i em vaig quedar per vore’l i escoltar-lo. Ràpidament, una volta que apuntà l’inici de l’episodi més cruel de la Guerra, va derivar la pel·lícula cap a Stalingrad. Vaig quedar decebut perquè, en un principi, pensí que la sèrie feia planta de seriosa i, al final, va resultar una caguerada més. No sé per què hi ha tanta por de tractar este tema que, per a mi, és el més important.

Posat en qüestió el poder de la imatge i una volta avalat el de la paraula, ara cal desmuntar este altre tòpic perquè, com és el cas, ni la imatge ni la paraula tracten els temes importants d’una manera seriosa. I jo, com m’havia quedat amb la gana, ràpidament vaig buscar la VII Simfonia de Xostakóvitx per seguir la dura història de la ciutat soviètica. La música em va acabar de narrar els episodis del setge i em va explicar el perquè de la dura defensa del baluard rus front als invasors, el perquè de, tot i la fam, el fred i la batalla, un nucli de morts de fam van resistir 900 dies l’exèrcit més poderós del planeta.

Xostakóvitx va estrenar l’obra en plena resistència i esta es va convertir en un himne, un símbol i un miracle. Per una hora, em vaig posar a la pell de qualsevol resistent i em vaig imaginar el moment de la seua estrena, a la ciutat assetjada, durant el silenci posterior a les bombes. Els crítics, però, deien que era una peça tosca i vulgar... Realment, eixos crítics sabien a qui anava adreçada? Realment, si les paraules ja diuen poc, les imatges encara transmeten menys. La racionalitat és el seu vincle, però Leningrad va resistir, tot i que ningú s’explica com. Jo, ara sí.

Salvador Sendra Perelló

LES CANONITZACIONS

Una dona malalta de Parkinson, ja en un estat de degeneració acusat, se salva d’empitjorar i, allò que és més important, revertix els símptomes fins que queda com si res: com abans de patir la malaltia. Este succés que pot semblar increïble està documentat i, segons s’ha pogut contrastar, va ocórrer al centre d’Europa, a la clínica de la Maternitat de Paris, l’any 2005.

Una dona, esta de Costa Rica, va ingressar en un hospital amb un greu aneurisma (un coàgul de sang al cervell) i, sense saber com ni perquè, d’un dia a l’altre li va desaparéixer el coàgul. Els metges se’n feien creus ―i mai millor dit― del fenomen, també degudament enregistrat i contrastat, que va ocórrer a l’any 2011.

En el primer cas, el de la religiosa francesa, va succeir perquè la monja, ja molt malmesa, tenia molta fe en el papa Juan Pablo II i, en un moment molt concret de la malaltia, va escriure en un paperet el seu nom, o això diuen perquè la pobra dona ja no podia ni escriure. A partir d’esta data va començar a millorar fins que es va recuperar per complet.

El segon cas, el de la dona de Costa Rica, diuen que sempre havia admirat el papa Juan Pablo II i, fins i tot en el moment més crític de la seua vida, va seguir mantenint la fe. La conseqüència de tanta devoció va ser que, inexplicablement, el seu cervell va sanar i va recobrar la vida normal que feia abans de tindre la malaltia.

Estos dos casos són miracles provats i contrastats per la Comissió de teòlegs per a la Congregació per a la causa dels sants del Vaticà i, per tant, no admeten cap altra lectura. Esta comissió és seriosa i ha contrastat degudament els fets i les informacions, així com els testimonis de familiars, amics, metges i altre personal que va tindre contacte amb les malaltes durant la seua convalescència. La seua decisió, per tant, va a missa.

El vincle del papa Juan Pablo II amb els fets ocorreguts està més que provat i, la conseqüència de tanta bondat i de tanta fe ha estat la finalització del procés de canonització del volgut papa que ―cal recordar― va ser iniciat per un procés d’urgència que no s’havia donat mai fins al moment, ja que no es podia aturar ni un sol segon més una canonització tan demandada, tan clara i tan objectiva. El papa Francisco va rematar la faena l’any passat canonitzant el beat Juan Pablo.

L’altre dia, un amic de Salem em contava que es va curar d’un constipat greu. Feia temps que patia per la seua integritat física perquè, en esternudar, a voltes es colpejava el cap contra el capçal del llit; i la cosa empitjorava! Quan va anar a situar el coixí de manera que evitara el fatal colp, es va adonar que encara hi tenia l’Interviu amb la foto de Belén Esteban. Ell tenia fe en Belén; sempre n’havia tingut. L’endemà es va adonar que la seua salut havia millorat molt i, en un parell de dies, ja estava pràcticament curat. El metge no s’ho podia creure però hi ha nombrosos testimonis que...

 

Salvador Sendra Perelló

Miscel·lània: pensaments despensats (especial jornada de reflexiò).

Tinc la sensació de que aquesta campanya és un circ, i com a circ em recorda una cançò de Barricada, Sean Bienvenidos:

Sean bienvenidos a este circo de lo absurdo que la banda va a empezar a tocar/ pasen y tomen asiento pronto que los focos ya se apagan/ y el ambiente se va a helar, se va a helar

Doncs comencem amb un poc de música que la campanya és trista, avorrida i ens anem a quedar gelats amb tanta mentira, tanta tonteria i tanta subnormalitat.

*****

Enquestes: Cada dia una o varies enquestes, els vots dels súbdits canvien dia a dia. Els súbdits capriciosos com són, un dia s’alçen en ganes de votar un partit i demà tenen ganes de votar-ne un altre.

És com: “Uhmmm, no sé si menjar-me una pizza quatre formatges o quatre estacions”.

*****

El programa del pròxim govern no està a ninguna web de cap partit polític, ni de Podemos, ni de PP, ni P$x€, ni de Ciudadanos, etc. Mireu, el que diu la Comissió Europea. O millor encara, mireu els interessos dels lobbies a la Comissió, al Parlament i Consell europeu.

*****

Qui s'enrecorda del deute il·legítim? Memòria de peix.

*****

Perquè ningú diu que canviarà la Llei Hipotecaria, la Llei Enjudiciament Civil, etc., per acabar amb l’estafa de les hipoteques i la banca? L’ombra de Botín tapa el Sol –als que som pobres-.

*****

Cap partit, ni sencer, parla de les clàusules sol ni com s’ha violat el principis fonamentals del dret, amb un magistratat, Sastre Papiol, posat al Tribunal Suprem per un banquer. L’ombra de Fainé també guia al Sol per a que calfe on més li convinga.

*****

P$x€, Podemos, IU... volen anar a negociar amb la Comissió europea i Consell europeu el dèficit. Segur que hi ha molts tontos que s’ho creuen. Tots ells es creuen més llestos que Tsipras. Pobres dels que ho diuen i pobres dels que els voten. Si no es volen sotmetre al dèficit que proposen eixir de la UE, si volen ser submisos a Europa que callen i engulguen.

*****

Compromís-Podemos diuen que aniran a defensar un Concert Econòmic Responsable i volen una Agència Tributaria Valenciana. O ho porten al programa per xulejar-se de nosaltres o saben que poden prometre la Lluna perquè no guanyaran mai. Eixa promesa és simplement un impossible, per tant un promesa falsa. Que després ningú diga que exigeix una Concert econòmic i un Agència Tributaria Valenciana perquè va al programa. Que ningú es senta enganyat després. Qui s’enganye a ell mateix que no tire la culpa a qui promet impossibles.

*****

Sovint sent que calen reformes estructurals i només proposen una maneta de pintura. Què és pensen que és l’estructura? No sé si recomanar-los que comencen per llegir a Ferdinand de Saussure i Levi-Strauss, o enviar-los a una classe d’arquitectura.

*****

Debats electorals: and the winner is.... IBEX 35. Enhorabona als premiats, poden passar arreplegar els seus premis per Moncloa o pel Congrés de Diputats.

*****

Pedro Sánchez diu que guanya el debat a quatre perquè ell és més alt –en realitat volia dir més guapo però no s’ha atrevit-. Desprès del debat en Rajoy no diu res d’haver guanyat, ¿serà que troba a Rajoy més guapo, dic més alt?

*****

Atenció: Notícia important, com no es poden publicar enquestes a l'Estat espanyol, utilitzen un diari andorrà per publicar-ne una. Una cosa gran, això pot canviar el resultat de les eleccions, a més de demostrar que hi ha gent amb gran capacitat per saltar-se la Llei electoral. Tots uns genis.

*****

Una predicció: El P$x€ acabarà fent president a Rajoy, “juntos como hermanos, miembros de una Iglesia” aniran la casa del Senyor -antes era terratinent era és banquer-.

*****

Dels productors de Je suis Charlie Hebdo, Je suis Paris... arriba la versió espanyola titulada Yo soy Mariano Rajoy. Aquesta última resulta un fracàs a les taquilles.

*****

Si haguera de votar pel que s'ha vist a aquesta campanya... votaria a Tina, la gosseta de ma mare. Amb el seu lladruc fa propostes més interessants, realistes i creibles que les de qualsevol candidat, partit o coalició.

*****

Demà hi ha una gran festa de la democràcia es tria qui serà la titella dels mercats financers, dels banquers. I ja sabeu tot vot compta, voteu, voteu... que el món s’acaba!

Òskar "Rabosa"

L’AMOR VERTADER

No m’explique com encara hi ha gent que no creu amb l’amor. Jo, si en tenia algun dubte, l’he aclarit en poc de temps i ara ja puc dir que crec; que sí que hi crec. Això sí, heu de saber que es tracta d’un ideal i que no podem adquirir-lo mitjançant objectes físics, on hi incloc els vinculats a la carn ―ja m’enteneu, no?

Una gran quantitat dels grecs o, millor dit, dels clàssics, perquè n’hi havia de grecs i de romans, concebien l’amor en les relacions amb persones del mateix sexe, deixant de costat les relacions amb l’altre sexe o, el que és el mateix, vinculant-les a tasques reproductives, socials o domèstiques. Molts són els exemples que hi ha en la literatura, si es té com a referent Safo, Alexandre el Gran, Adrià, Marcial, i un llarg etcètera que no acabaria mai. I allò que és més interessant és que no es poden considerar, moltes d’elles, dins de l’homosexualitat.

L’altre dia, un bon amic en va convidar a dinar, i açò ja sé que no té gaire interés. Però, eixa persona, em va dir: «jo pague». En este precís moment, els ulls se’m van il·luminar, però la il·luminació arribà fins al moment en què va llançar la frase màgica: «tria tu el lloc»! Vaig quedar torbat de l’impacte emocional de l’enunciat i vaig notar com unes papallones em volaven per les tripes i, quan caminava, sentia l’estranya sensació d’estar flotant en un núvol de cotó en pèl. El somriure se’m va quedar enganxat al rostre i em costa dormir.

És amor? Doncs, jo pense que sí. Ara bé, com en molts casos, l’amor vertader no és etern més que mentre dura. L’eternitat, pense jo, arribarà fins al dissabte a les quatre de la vesprada... Tot i això, vull deixar clar que no hi ha cap matèria que lligue l’amor, perquè tot és esperit ―ho explique tot i que sóc conscient que el lector no em jutjarà per materialista. La matèria, en este cas, s’esfuma entre els sabors, les aromes i els fums, tornant-se etèria. I, què és una xifra quan es tracta d’amor? Dic jo... I, què hi ha més important que l’amistat? Però, penseu vosaltres que una simple targeta de crèdit podrà acabar amb un moment tan màgic? L’amor vertader, per a ser etern, requerix d’un xec sense límit, més que siga per córrer amb les despeses dels sabors, de les aromes i dels fums.

Compartir un bon àpat és una de les premisses que ens permetran arribar a gaudir de la vertadera amistat. La segona és, com esteu pensant ara, un bon vi. La tercera l’aporta el puro havà i el porto. La quarta és la conversa, que sol voltar sobre les dones, els diners, els gossos i la literatura. L’amor, per tant, és més probable entre dos mascles que entre mascles i femelles; i ho dic amb tot el pesar, i de manera objectiva, perquè jo no ho voldria així. Penseu, per tant, que ens estem tornant clàssics, de nou?

Salvador Sendra Perelló

JA COMENCEN A AGRADAR-ME ELS COTXES

Sé que es tracta d’un objecte de luxe o, si es vol, d’una màquina dissenyada i creada per poder-nos desplaçar ràpidament i còmoda, tot i que, ara, s’han intentat demonitzar perquè signifiquen contaminació, indústria pesada, individualisme i consumisme. A mi, mai m’havien interessat gens ni miqueta però, a partir de les darreres lectures i de l’oposició dels més moderns, ja comencen a agradar-me; i molt!

Ja he tractat sobre un dels punts febles que he detectat en el pensament escrit d’Albert Camus; concretament, pense que es tracta de la interpretació de la dialèctica hegeliana, i no de tota... No obstant això, si que combregue amb la visió que transmet del marxisme, i més encara quan li està revisant eixe qualificatiu que se li atribuïx de materialista. Sobre la idea del final, he de dir que coincidix exactament amb la meua prèvia, cosa que em reconforta molt i em dóna aire per seguir llegint i escrivint. Però, clar; no podia tractar-se de cap materialisme si, en el fons, hi ha la idea de totalitat i de redempció.

Tot i que l’economia ens transmeta eixa percepció de pragmatisme i de materialisme, no es pot oblidar que el discurs de Marx va molt més enllà i que afecta la totalitat de vessants del poliedre social. La mirada platònica sempre estarà present quan es tracte d’ordenar el món a la recerca d’un model pensat, ideat, idealitzat. Però, com veiem, Camus parla de Marx i jo parle de Camus però ―atenció!― l’escriptor algerià, o francés, també va estar present al debat dels candidats, excepte el candidat del PP, que no va voler anar ni sabent que es voria mitjançant la pantalla de plasma.

Vaig fer un gran esforç per aguantar les xiquillades d’unes personetes molt superficials per a vore si entraven en alguna qüestió de profunditat, tot i que el cronòmetre no els ho permetia, la veritat. El xiquet Rivera va esmentar Camus fent valer eixe discurset tan trist sobre la unitat d’España, però el xiquet Iglesias va estar brillantíssim preguntant-li si es referia al Camus algerià o al francés! EL discurs del xiquet Rivera es va ensorrar, tot i que els analistes no han dit res d’este moment. La cultura del xiquet Rivera em va semblar, per segona volta ―després de l’esment a Kant―, que procedia dels sobrets de sucre.

Xiquet Rivera, intente llegir una mica abans de fer-nos agarrar vergonya aliena, o no parle d’allò que desconeix perquè vostè és un personatge públic i, a més, darrere del seu trist discurset d’unitat hi havia amagat un revolucionari de pensament coherent i complex. Però, això sí: un revolucionari a qui li agradava viure bé i, com no, els cotxes esportius i ràpids; quasi tan ràpids com la vida que vivia el mateix Camus.

 

Salvador Sendra Perelló

BENAURATS ELS QUI ESCOLTEU ELS DEBATS; MIRANT LA FOTO N’HI HA SUFICIENT!

Realment, teniu el cel guanyat! A més, qualsevol paregut amb la realitat és una simple coincidència o, pitjor encara, poden estar basats en fets reals. I esta segona afirmació sí que és errònia i intencionada. A mi, per saber-ne el guanyador, no em cal empassar-me el debat, ni escoltar cap comentari dels especialistes. Si Sánchez duia una corbata roja, Sánchez és el guanyador indiscutible. Sembla, a més, que esta volta anava amb trage, tot i que, per la posició que van mantindre els oponents, no s’hi pot apreciar.

El trage de Sánchez era important en la mesura en què va ser determinant en el debat a quatre de l’altre dia que, tot i que duia la corbata roja, l’elecció de la roba va ser pèssima. Només se li pot ocórrer a una persona com Gallardón anar vestit amb una jaqueta blau obscur i uns pantalons negres o grisos! I ho dic amb coneixement de causa perquè, Gallardón, una volta que havia de ser entrevistat en un programa d’eixos progres, va anar vestit així; i no cal que vos diga com ha acabat...

Sánchez, tot i eixir amb la corbata guanyadora i sobreposar-se a Rajoy, que va arribar amb la corbata perdedora, malgrat que esta volta anava amb la vestimenta apropiada, està condemnat al fracàs perquè, l’altre dia, a l’altre debat, va assumir la síndrome de Gallardón amb una combinació tan nefasta a la qual només li faltaven uns mocassins. Rajoy, el de la corbata perdedora, podrà seguir governant tot i el seu classicisme. Ara bé, no ho farà amb l’ajuda de Podemos, sense trage ni corbata, sense jaqueta ni camisa blanca. Amb això vull dir que Iglesias no pot pactar amb el PP perquè Gallardón ja no hi és; ni ho hauria de fer Sánchez.

Respecte a Rivera, pense que duia un trage massa estret per a l’ocasió; tant que semblava que li l’havien deixat o, pitjor encara, que era un d’eixos moderns que busquen amb massa intenció l’efecte del tallatge. L’últim suposat ―i espere que Déu no ho vullga― és que haja engreixat. La seua corbata, fina i moderneta, li donava eixa pinzellada que li treia el color grana, una mica més obscura que la de Sánchez. Per acabar, i per donar la meua opinió basada en fets reals, he de dir que Rivera és perfecte per aportar la modernitat que mereix el PP, i el convenciment. Espere, però, que no tinga el valor de posar-se la combinació de Sánchez o de Gallardón, o ja sap què li toca.

A tot això, la gran perjudicada dels debats ha estat Soraya, que hauria de pensar quin mal li ha fet a Mariano per a tan penós sacrifici, i el gran beneficiat ha estat Garzón, per no haver anat a cap, cosa que dóna lloc a la imaginació que, al final, és la millor opció davant les evidències i, a més, s’ha lliurat d’esta contundent prova de la veritat.

Salvador Sendra Perelló

RETIR A LA NATURA, FUGIR DE L’AVENTURA

La Quarta Simfonia de Sibelius ―diuen― és la que va modelar el seu futur. En ella, el compositor va innovar seguint les tendències del moment, segurament a causa de les seues estades a Viena i per la frenètica activitat d’este indret, creativa i intel·lectual. Schönberg, per exemple, va influir molt sobre la música del moment des de la Segona escola de Viena. La coneguda ciutat, a més de la música i la pintura, va ser un referent de la filosofia, la sociologia, l’economia o, fins i tot, la literatura. Podríem dir, per tant, que este indret es trobava al centre intel·lectual del món.

Com sol succeir, viure i conviure en un lloc com este, per a un creador, és un vertader regal que li oferix el destí. No obstant això, la pressió no és poca cosa i comporta ―supose jo― un desassossec constant semblant a un moviment sísmic sota els peus. Realment, una ebullició semblant aporta però, alhora, demana. Viure significa estar, i estar significa crear. Per això, una persona inquieta no por deixar córrer una experiència semblant, tot i que supose una constant revisió de les bases i dels principis.

Sibelius va crear la seua polèmica Quarta Simfonia i, després, va deixar d’arriscar, com molts altres compositors que realitzaren una peça trencadora, si és que es pot considerar així. Després de la simfonia delicada, tot va tornar a la normalitat i Sibelius, a Amèrica i Finlàndia. El pol, però, amb la Guerra, va modificar el gir cultural i Amèrica va rebre l’exili dels grans. Sibelius, ja abans, va ser benvingut i engalanat pels americans, tan conservadors com ell, mentre que els crítics se’n sorprenien de l’acollida; Adorno se’n feia creus mentre que Bartók l’entenia i apreciava.

La tornada a la línia natural del finlandès, una volta refet d’una operació de gola, va comportar una certa depressió i un aïllament en els boscos del seu volgut país, mentre Viena mudava el batec cultural per una situació que, compartida o no, encara no ha superat. Molts dels compositors europeus de l’època, sense comptar Mahler ni Schönberg, com els més influents, van fer el gir cap al neoclassicisme, i estos no el van fer perquè, en el cas de Schönberg, sembla que el seu trencament superava els límits de la música i afectava altres dimensions. Mahler és altra cosa: paraula major.

Ara que es recorden els cent cinquanta anys del naixement de Sibelius, volia escriure alguna cosa sobre un compositor que no sé on ubicar i que escolte amb la mateixa curiositat que quan vaig començar a fer-ho, possiblement perquè no l’ubique. Per exemple, hui he escoltat la seua Quarta i no he vist del tot clar ni el trencament ni l’atreviment que li retreien al seu temps, i sembla que Adorno, tampoc.

Salvador Sendra Perelló

JO HE LLEGIT KANT, I ENCARA M’ESTIC DESINTOXIKANT

Sí, sí...; he llegit Kant, però no patiu que estic bé. He llegit les tres crítiques i, a més, un breu tractat que va escriure sobre la pau. Però escric açò acompanyat de la lletra menuda perquè, després, vaig haver d’empassar-me molta música i molta poesia per desfer-me de la perniciosa influència Kantiana. No obstant això, si hom està afectat per un verí, necessita de l’antídot amb la simple preocupació de tornar al punt d’inici tan prompte com siga possible. Si no és el cas, no cal moure’s d’on s’està.

Rivera no l’ha llegit, és evident perquè només cal que vore-li la cara, així com a Rajoy, que dubte que haja llegit mai res més enllà d’un temari. Iglesias és massa pragmàtic per perdre el temps amb estes bovades, com deu pensar també Rivera, quan allò que realment et du a l’èxit és la manipulació i l’estadística. Sánchez és semblant a Albert, menys demagog però amb molt poquetes aptituds i moltes limitacions.

Jo he llegit Kant i és per esta raó que, tot i haver-me de desintoxicar durant mesos, no podria dir la quantitat d’estupideses que diuen els necis ni crear un missatge tan populista i estúpid, adreçat a qui ni ha llegit Kant ni el rebut de l’IBI. Ells, els polítics, que se suposa que són persones il·lustrades perquè han de tindre un discurs coherent i racional en què tots ens hi puguem vore inserits, són uns il·luminats i uns necis. Possiblement, esta il·luminació és l’efecte d’allò que els hauran dit que era eixe tal Kant; el màxim exponent del Segle de les llums, conegut com la Il·lustració.

El neci, en la seua lectura ràpida, haurà enllaçat, ràpidament el Segle de les llums amb la il·luminació perquè sol ser ràpid en la resposta, i precís. I ja està! Ara ja tenim els il·luminats que ens aporten discursos per analfabets funcionals i parlen d’autors i pensadors que no coneixen ni de lluny. Cap d’ells ha llegit Kant i cap d’ells el llegirà mai, i esta és la pitjor notícia. Cap d’ells entendrà mai el que és la racionalitat i cap d’ells tindrà mai la necessitat de trencar-la. Però pense, de veres, que nosaltres, els votants, ens mereixem això i molt més perquè, vos imagineu que algun dia tinguérem una presidenta o un president realment il·lustrat? Jo, per exemple, no tardaria a eixir volant cap a Itàlia, o Marroc. 

Salvador Sendra Perelló

EL LLOP TORNA A CASA PER NADAL, O ERA L’AMETLER?

Hui és un dia en què un s’alça carregat de valor i s’encoratja a llegir la premsa; per si no vos havíeu adonat, ja estem en campanya electoral. Intente passar per damunt de totes les promeses electorals i dels discursos buits de contingut perquè pense que sóc un home sense fe, i això m’impossibilita per a creure el que em diuen, els candidats i candidates (que pense que n’hi ha ben poques).

La meua atenció s’atura en una notícia que tracta sobre el conjunt de l’Estat i para atenció en el problema de l’emigració, que no de la immigració. Recorde que, a l’inici del problema dels refugiats siris, allò que em va cridar més l’atenció és que cap d’ells ―o ben pocs, d’haver-ne algun― volia romandre pels països del sud. Pel que fa a España, pense que cap siri s’havia plantejat la possibilitat de quedar-se per ací... Jo, d’haver-ho sabut abans, haguera pogut fer-me acollidor, que sempre vestix molt de progre cedir casa als necessitats, però uns dies només perquè també en cal d’intimitat.

Cap refugiat té la intenció de vindre però, a més, nosaltres ens convertim en emigrants. La quantitat de gent que se n’ha anat d’ací ha augmentat en un 30% respecte al mateix període de l’any passat; quasi res! I això és que som l’estat europeu que creix amb més força i que superarà, abans que qualsevol altre, la crisi; i això si no l’ha superada ja. Els brots verds estan tan estesos que haurem de segar-los amb la desbrossadora per no haver d’usar herbicides o, d’altra banda, tot es convertirà en una selva.

Per als estadistes que fan servir les enquestes preelectorals, els recorde que açò que acabe d’escriure també són estadístiques, i d’una evidència demolidora. Qui es queda per ací, majoritàriament és perquè pot: sobre tot, gent major. Qui se’n va, ja sabem qui és perquè tots i totes en coneixem uns quants que, curiosament, són qui tindran els problemes més greus per a votar; i això si ho aconseguixen. La convocatòria d’eleccions a Nadal, diuen, es va fer de manera intencionada perquè era una època feliç, on la gent compra i ven i, a més, quan les famílies es reunixen. No obstant això, pense que la reunió familiar pot afectar el vot més conservador, però de manera negativa, si els emigrants avancen uns dies el seu viatge.

L’ametler, ben arrelat, sobreviu com pot les èpoques de calor i sequera. La florida de l’arbre, breu i espectacular en alguns casos, no significa mai una bona collita. El llop, una volta extret de la manada, no té altre remei que buscar-se la vida, de manera individual o bé, acoblar-se a una altra. L’avantatge d’este segon és que pot recórrer grans distàncies per buscar-se la vida o, fins i tot, ficar-se al llit de l’àvia de Caperutxeta i menjar-li l’orelleta!

Salvador Sendra Perelló

HOME VOLTAT I HOME REVOLTAT

Semblarà una comparació estúpida però la diferència entre la volta i la revolta és ben evident, fins i tot per als més allunyats del projecte revoltós. Voltar una cosa és, simplement, capgirar-la; després, hi ha qui dóna per finalitzat el projecte i, allò que s’entenia com a revolucionari, queda com a evolucionari. Per seguir amb el procés, cal que arribe altre evolucionari que reconduïsca la primera posició, o la segona, o la tercera; qui sap? Pot ser que siga esta la raó dels revolucionaris de dreta i d’esquerra, no?

Realment, ara, i després de llegir i rellegir passatges de L’homme révolté, de Camus, ja tinc clar quin llibre m’enduria a la presó perquè, a una illa deserta, seria, sense dubte, la Commedia de Dante. La revolta, per a un condemnat insurrecte, indubtablement és la necessitat d’eixir de la cel·la, trencant els barrots i fer-ho reclamant llibertat. Una volta fora, la revolta continua fins que et tornen a encarcerar i, així, successivament, sempre reclamant llibertat. La llibertat de Hegel es troba en l’estat, mentre que la dels sectors més esquerrans, no, perquè l’estat és l’opressió. A la fi, hi ha la volta i la revolta; l’evolució i la revolució.

L’anàlisi de Camus sobre els exaltats i els revoltats, acaba quasi sempre amb la mort: matar o morir. I eixa cosa em costava d’entendre si el text de base era la hegeliana dialèctica entre amo i esclau, on sempre hi ha la vida per enmig i en el qual no s’admet l’aniquilació de l’altre perquè, amb esta pràctica, s’aniquila un mateix. L’un no s’entén sense l’altre ni l’altre sense l’un. Però, com diu Camus, amb les revoltes modernes, esta pràctica ―més que siga filosòfica― es trenca i s’admeten les morts. Possiblement, mirant-ho des del punt de vista lingüístic, siga molt més fàcil d’entendre perquè, segurament, abans, més que una revolució, es buscava una evolució, o siga: voltar el sistema.

Però amb la postmodernitat, l’evolució ja va passar, en el camp del pensament, a ser una revolució en què es dubtava de tot tipus de sistema global, en referència a l’ordre estatal, mentre que els nous insurrectes, tot apunta que buscaven diluir les fronteres i redistribuir l’espai, les persones, el poder i l’economia a partir d’altres fórmules. Ara bé, la pregunta a respondre és la següent: eixos revolucionaris, s’haurien conformat amb el seu sistema? Pense que no. Pense que no i ho referme amb la contundència que dóna el prefix re-. Pense que, per a ser un vertader revolucionari, la idealització és fonamental i, per tant, el pensament idíl·lic, platònic i cavernícola ha d’estar present.

Amb el cor en un puny, comence a ser conscient que el primer pas per a eliminar qualsevol revolta, en els indrets on vivim, és traure la filosofia de les aules i, si pot ser, incorporar-hi el catolicisme. Realment, l’única cosa que m’ incomoda és que, en uns anys, deixaré d’escriure cap referència filosòfica, per graciosa que siga, perquè ningú l’entendrà i em costarà tornar a fer acudits sobre rectors i monges, com passava abans, en temps de dictadura. 

Salvador Sendra Perelló

FERRAN

Em va impressionar la vitalitat de Ferran. Sincerament, encara m’impressiona, tot i que ja fa un parell d’anys que no el veig. Però, tot i que ja l’havia tractat a Orba, em va impactar la primera visita que li vaig fer a València. Vivia prop de la plaça na Jordana; entre la plaça i l’IVAM, en un bonic pis sense ascensor, lluminós, que feia servir per viure i, altre ocupat que utilitzava per treballar i emmagatzemar les peces. A Orba, vivia en una casa preciosa, als afores, que no va tindre problemes de deixar-me quan li la vaig demanar una volta que volíem enregistrar una entrevista per a un documental sobre els represaliats de la República. Semblava un monestir, simplement. Ell, de jove, va ser frare una temporada.

El seu ateisme era això que més l’identificava, tant la seua persona com la seua creació, tot i que més que ateisme, m’atreviria a dir que era irreverència: irreverència superlativa! Tant que, fins i tot a mi, els seus quadres m’incomodaven perquè els veia massa explícits. Després, quan te’ls explicava, t’adonaves que hi havia profunditat entre tant de sexe i tant de símbol religiós perquè, realment, el no en què es basen les religions derivades del judaisme es trobava capgirat en un sí. A primera vista, tot apuntava a una gran profunditat anal i vaginal.

Els argument eren sòlids i el producte explícit; segurament massa explícit. I ara, per a coses explícites, ja hi ha Internet, on s’hi pot trobar gairebé de tot. Ell no l’utilitzava... Realment, composava per a si mateix, per afirmar tota eixa negació que arrossegava de temps enrere i de què no se’n podia desprendre ni amb les més bèsties bacanals pornoreligioses que reconstruïa a partir de retalls de revistes, els darrers anys. Allò que haguera pogut ser, per a ell, haguera servit per a la pau i l’enteniment, segurament per fatiga física, que ja és molt.

Positiu i de bon humor, així el recorde. Jove i desimbolt. No conec gaire la seua vida i, si exceptue els darrers anys, no m’importa. No m’interessa afegir ni restar cap informació a la que acabe de detallar i que complemente amb visions, sabors, passejos, colors, frases i converses. Amb vora huitanta-cinc anys, segur que, a més de a mi, hauria captivat moltes altres persones que podrien completar este relat que ara comence i acabe. Ma mare em va telefonar per dir-me que li anaven a fer una missa.

 

Salvador Sendra Perelló

GARCÍA ALBIOL

Fa uns dies, en llegir els titulars de la premsa ―com sempre, perquè és molt estrany que lliga la notícia― vaig tindre una agradable sorpresa perquè em va semblar identificar la llum al final del túnel. Un home anomenat García Albiol va emprar unes paraules que em van semblar intel·ligents, on deia, aproximadament, que la societat moderna i igualitària havia d’acabar amb el multiculturalisme. Jo personalment, li done la part de raó que em correspon, i em va sorprendre adonar-me que esta persona es dedicava a la política!

Els polítics, per costum, fan servir missatges buits, demagogs i mancats de qualsevol espurna d’intel·ligència. El titular de García Albiol, per contra, semblava tot el contrari: amb contingut, realista i intel·ligent. Per esta raó, vaig preferir no entrar a la notícia: per romandre amb el bon sabor de boca inicial. Ràpidament, els oportunistes i els intencionats es van posar en contra de l’home al·legant una mena de genocidi cultural i coses per l’estil.

Si atenem a l’extermini cultural que ―recordeu― des de la Il·lustració fonamenta la nostra cultura, el primer genocida, sense dubte, ha estat el científic. Amb la ciència, la matemàtica i la gramàtica, el pensament especulatiu, fantàstic i il·luminat haguera desaparegut; però no és així, com podem comprovar a diari. La música, una volta escrita, també s’hi pot afegir... Però, l’Escolàstica va assentar unes bases tan ben fetes que hui dia encara hi ha qui les reclama, i ―sorpresa!― eixos són els considerats com a progressistes.

Hi ha un espai on és impossible l’enteniment, i eixe és el de les creences, o el de la fe; tant fa com es diga. I el problema es troba, precisament, en este indret irracional, que hi ha qui l’anomena cultura, i que fonamenta el multiculturalisme de referència. Segurament, en la ciència i la matemàtica hi hauria acord i, que jo sàpiga, estos són els pilars fonamentals del coneixement aplicats a la vida de la manera que la vivim. Sobre la fe, cada religiós  té la seua i qualsevol diàleg que s’hi pot presentar no va més enllà de l’acceptació de l’altre com a un ignorant que no entén que la veritat suprema és la meua i no la seua. No hi pot haver acord quan cada creient té la creença en una veritat absoluta. Sovint em pregunte: de què parlarien els savis de Ramon Llull en absència del gentil? Supose que raonarien sobre l’oratge o l’hortalissa.

El problema de tota la meua argumentació, fins a este punt, és que em vaig preocupar de mirar qui era este tal Albiol, i em vaig trobar el personatge. Automàticament, tota l’atenció que em va causar i qualsevol vincle amb la intel·ligència, es va esfumar perquè ja no hi cabia. Quan es milita en una organització que fonamenta la religió, de la manera que siga, ja no es pot opinar en la mesura en què ho va fer el personatge García perquè, simplement, la inclusió total que suposa el laïcisme s’esfuma sota la capa de catolicisme que se’ns vol aplicar. Si pensem que tot açò afecta el camp de les creences, automàticament hem de preveure que qualsevol diàleg esdevé de sords i el multi seguirà present, més que siga en el lloc de l’Escolàstica.

Salvador Sendra Perelló

Política espectacle: necessitem una nova Llei electoral.

Els sociòlegs, els psicòlegs socials, els politòlegs ja fa temps que tenen clar que  durant les campanyes als súbdits, altrament anomenats ciutadans, no ens interessen els debats de les idees ni les confrontacions de les ideologies. Llargs raonaments sobre el com i el perquè de les polítiques que volen portar endavant els candidats produeixen fastig al súbdit/elector. Per tant, durant una campanya electoral, el més important és enviar missatges curts i directes a l’electorat. Missatges que vagen més al cor que a la Raó. Sensibleria, donar imatge propera, parlar sense dir res... La utilització de la imatge, del màrqueting, dels assessors d’imatge, etc., prenen més rellevància que la construcció d’un discurs polític fonamentat amb idees, propostes, etc.

Resulta curiós que els “analistes” de l’actualitat política o els periodistes que segueixen els candidats, després d’un debat, dediquen cada vegada més temps a comentar com anaven vestits els candidats que a les idees exposades, o no, en eixe debat. El color del vestit i de la corbata, la camisa i els complements són d’obligat “anàlisi” per saber qui ha guanyat o perdut. Això, per no parlar de la impostada gestualitat, del somriure fals, de la forma de seure, o de rascar-se el nas. La política ja fa temps que és un espectacle, on guanya el més guapo, el que millor vesteix, el que millor somriu, el que millor actua, el que millor enganya.

El debat de les idees no interessa a ningú. Molta gent és del PP o del P$x€ com és del RM o del Barça, perquè són dels meus, perquè mon pare era..., perquè estan de moda, perquè són els guanyadors ara i ara molen... I a més a més, tots són de centre, sí, centreesquerra, centre-centre, centredreta... però de centre. Perquè l’economia de mercat no es toca, les privatitzacions han de seguir perquè “el que és públic” és un desastre, perquè els extrems són roïns... La ideologia és una i tots la compartim, no hi ha res més enllà, per tant debatre sobre ideologies és perdre el temps.

Aleshores, cal fer-nos una pregunta. Si no hi ha debat d’idees ni confrontació d’ideologies, ¿com s’han d’afrontar les campanyes? Amb més espectacle. Qui més isca a programes d’espectacle, qui més entretinga a la gent, qui més divertit semble, qui més i millors acudits conte, qui més conte de les seues nuvietes, qui més conte de la seua vida privada, etc., més espectacle donarà. Eixir als programes que agraden a la gent, que la gent mira, i es mostrarà proper, un més, els farà guanyar simpaties. Ballar a “El Hormiguero”, contar-li com era la teua primera núvia a Bertín Osborne, comentar partits de futbol amb el teu fill al costat i soltar-li un calbot; això és el que demana la gent a l'era postmort-de-les-ideologies.

Vist el que estem veient –campanyes basura a programes basura-, l’espectacle que ens estan oferint, la gent tan contenta que sembla, que els criteris per votar són tan racionals... Jo tinc una proposta de modificació de la Llei electoral. Cap seria més vàlida, ni més senzilla, ni menys hipòcrita. Fins i tot m’atrevisc que ningú posaria en dubte el resultat mai. Que els presidents del Govern siguen triats després de guanyar el “Gran Hermano candidatos a Presidente del Gobierno”. El poble lliure i sobirà triaria qui deu ser el President després de tres mesos d’espectacle nu i cru.

Òskar "Rabosa".