LO BELLO DEL SAPO ES SU SAPEZ

Amb una sentència com esta començava una de les classes un antic professor d’estètica literària, i ho feia perquè estem massa acostumats a associar les proporcions, els ideals positius i les coses bones amb allò que creiem bell, o bonic. Segurament, la tendència ve d’una llarga trajectòria, encetada a l’Antiga Grècia i desenvolupada amb posterioritat des de la més sublim ignorància. Amb les avantguardes, tot açò es difuminà, tot i que no per sempre, ja que darrere dels més avançats arriba la massa –recordeu Ortega y Gasset— i l’estupidesa no té fi, mentre que la gran massificació encara està de camí.

Però, allò que entenem com a bellesa, si pensem en la filosofia platònica, ho va dissenyar Plató? A nosaltres ens ha arribat l’escrit sobre la bellesa de Plotino, en què desenvolupa eixes idees que creu platòniques vinculades a l’ordre i a les proporcions: la forma de la matèria pura, per a ser més exactes, i l’ànima no entén de materialismes. En definitiva, allò que feia Plotino era racionalitzar l’ànima; però l’ànima de Plató. Puresa, ordre, proporció, equilibri, llei.

La mateixa observació es pot traslladar a Winkelmann, que no és ni més ni menys que el creador de l’art grec. Totes eixes coses que ens fascinen d’un viatge a Grècia –millor si canviem d’escenari: d’un viatge a Turquia o a Sicília, que és on encara queda alguna cosa dempeus— les veiem amb els ulls de l’alemany, que és qui, amb la seua tesi, ens aportà eixa versió proporcionada que tant es va dedicar a desmuntar Nietzsche amb el pensament apol·lini. Sense Winkelmann, l’art grec no seria com és –un fòssil sense vida ni sentit—, com tampoc entendríem el Barroc observant-lo allunyat de Lessing. 

Però, tot açò, a què ve? Doncs, tot ho inicia el ditxós gripau, a qui hi ha qui qüestiona la bellesa. Però, si allò que agrada de l’animal –amfibi per ser més exacte— és eixa lletjor que captiva, no em digueu que no encaixa a la perfecció amb l’exemple dels polítics de Vox, que encisen per la seua animalitat. O què volíeu?, que de l’om brotaren peres? 

Salvador Sendra

UN PACTE BASAT EN LA DESCONFIANÇA

Esta setmana ha estat la dels governs, municipals i algun altre d’autonòmic, com a la Comunidad Valenciana. Tota la campanya ha estat una cosa i ara se n’enceta una altra, de ben diferent, on es poden observar els pocs escrúpols de les dretes per governar i alguna altra sorpresa com a Barcelona, on hi ha hagut opcions polítiques que se n’han aprofitat, o això han cregut fer.

Jo, però, volia centrar l’escrit en allò que ha passat ací, a la Comunidad, on s’ha firmat un pacte basat en la desconfiança mútua, encetada per aquells que aspiraven a l’hegemonia del bloc progressista i que han fet allò que ha calgut per posicionar-se en primer lloc. Puig ha traït l’esperit del Botànic, i això és una evidència incontestable. El rival a batre no era la dreta, sinó que era Compromís. A partir d’este fet, qualsevol cosa pot ser possible en la reedició del pacte.

Somriures, besos i abraçades: dits alçats fent el senyal de la victòria. Però, allò que està clar és que la primera volta, la culpa és de l’altre perquè t’enganya; la segona, la culpa ja és teua. Ara, la culpa és del PSOE per enganyar el soci de govern avançant les eleccions sense consensuar la decisió. A partir d’ara, si torna a passar és perquè els de Compromís són uns babaus! El pacte del Botànic 2 ha de durar fins que Compromís crega que ja en té prou i, aleshores, allò que ha de fer és trencar-lo i forçar una nova votació, o creuen que a les altres eleccions el PSOE pactarà amb ells (i elles)? No: no ho farà perquè la baralla està en l’hegemonia i no en traure altre partit del govern. Això ja és història.

I això que crec que ha de fer Compromís al govern autonòmic, també ho ha de fer en els municipis perquè si ens fixem en el cas de València, podem observar que hi ha tensió, i que els socialistes no dubtaran a trencar el pacte, cap a final de legislatura, per poder arrimar-se als partits de la temuda dreta. La desfeta de Podemas també hi influïx perquè el PSOE intentarà créixer cap a estribord, i el vaixell s’ho notarà. La tasca de Compromís, si vol sobreviure en alguna institució, en un futur no molt allunyat, l’ha d’anar preparant ara, deixant els escrúpols de banda i jugant a esdevindre l’única opció valencianista de l’esquerra. El futur és bell –només li ha de fotre tres quartes parts de l’electorat al PSOE, i hi ha temps per davant!

Salvador Sendra

La béstia interior.

En una pel·lícula italiana sense majors mèrits que vaig veure fa ja un grapat d’anys i que he majorment oblidat es mostrava una escena d’algú recentment separat gaudint de la seua retrobada llibertat encadenant llaunes de cervesa assegut al sofà passada la mitjanit mentre esguardava estúpids reality shows i exclamava: “Chi è il coglione que guarda queste cazzate a queste ore?”... Val a dir, qui és l’idiota (el colló) que veu aquestes bobades (en italià, literal, vergades) a aquestes hores.

La resposta, tristament evident, ell mateix. Tan idiota com per a ignorar que s’autoinsultava en posar dit preguntat. La cosa va més enllà perquè “il coglione” sóm gairebé tots. Els reality show són programes de màxima audiència i estan dissenyats expressament per generar la major quantitat de polèmica possible.

A Anglaterra recentment es clausurà l’emissió d’un programa on losers anaven a un estudi de televisió a mostrar les seues misèries en directe junt amb un presentador agressiu i incisiu i un públic prèviament alcoholitzat (fet reconegut) i per tant, enardit per atacar a la pobra víctima que el dia que, per fi, pensava que anava a eixir per la tele, el dia que, finalment, coneixeria la glòria, seria per la banda negativa i per obrir pas a l’escarni, el suicidi i la mort. Un de tants concursant no pogué aguantar la ridiculització i se suicidà poc després. El programa fou clausurat i els telespectadors més que lamentar la mort d’algú lamentaren la manca de la seua dosi setmanal d’àcid moral. La pròpia víctima, segurament, era un de tants que havia fustigat prèviament a gent que com ell, passà abans pel programa. Andy Warhol deia que tots tenen dret a com a mínim quinze minuts de glòria, siga ella efímera o fatal...

Per ací més a prop, una mare de dos fills se suicidà fa poc en circular pel seu àmbit laboral, una fàbrica de camions vora Madrid, un vídeo sexual protagonitzat per ella mateixa uns anys enrere per a una parella diferent de l’actual. Per als condicionants, actes i conseqüències exactes commine a llegir l’excel·lent anàlisi d’Oskar Rabosa, http://rabosa-diblogacions.blogspot.com/2019/06/un-video-un-suicidi.html

Després d’ésser rumorejada o obertament insultada per la majoria, la dona decidí acabar amb tot llevant-se la vida. “Chi è il coglione che guarda queste cazzate?”, la resposta, de nou, és tots. Uns per avidesa sexual, altres per poder tindre algú a qui linxar, ofegar les seues misèries sentint-se superiors en ser ells qui ataquen en comptes de ser atacats. Creiem ser evolucionats, tots tenim telèfons d’última generació i declarem llegir i molts tenir estudis universitaris, però a l’hora de la veritat sóm el mateix home de les cavernes que lluitava contra els llops, etern enemic fins i tot ara que a penes en resten, o contra els fills dels seus competidors, per tal d’imposar la seua pròpia descendència. Soterrem tot amb imatges, vídeos, cançons per youtube, whatsapps, i tants altres, per al capdavall no ser més ni ningú que uns cavernícoles. Els insultem a ells, són antics, no moderns com nosaltres, però és fals, nosaltres sóm ells.

El morts no ressusciten, el programa britànic clausurat no reapareixerà en escena, com les oronelles del poema de Bécquer, cert, eixes exactes no tornaràn, però sí un altre. Un altra persona acceptarà ésser humiliada en directe en un nou programa i una nova dona acceptarà ésser filmada en una nova gravació comprometent i un nou personatge indigne ho airejarà tot...

Al seu for interior tots creuen tenir raó, així les coses, es justifica allò que digué Sartre: l’enfer c’est les autres... Sí, nosaltres, cadascú de nosaltres,  sóm perfectes, l’infern són els altres i l’infern és també allò que portem adins nostre. Cada un amb la seua pròpia bèstia interna. Hi haurà nous morts.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 15 de juny del 2019.

LA DECADÈNCIA D’ANGLATERRA

Un dia plujós. Un home amb barret i paraigua. Sabates de pell obscures i gavardina. L’equipament, també obscur. No em digueu que no vos agrada la imatge? O deu ser que només em passa a mi... Sempre m’han captivat eixos vincles estètics una mica decadents o, si voleu, passats de moda. A més, si hi afegim una mica de boira i un paisatge gris i verd, ja tenim eixa fotografia idíl·lica d’Anglaterra.

Però la decadència du associats altres aspectes que potser no agraden tant, com la representació del declivi. Però jo insistisc: si es du bé, és realment captivadora, la decadència! Una volta vaig llegir que, a Bioy Casares, li agradava la roba amb unes quantes posades perquè, si és de qualitat, és quan realment s’ajusta al portador i ja ha perdut eixe llustre cridaner. La mateixa sensació tinc amb les sabates. Casares era un home elegant, com també ho era el seu amic Borges, professor d’anglés, crec recordar. Ara, eixe professorat és altra cosa: ha escurat molts plats!

Però Anglaterra en l’actualitat està passant per una mala època, també de declivi però en altres aspectes. Ho pense des que va cedir Hong-Kong a la Xina perquè no em crec que pensaren de manera innocent que els xinesos mantindrien els acords sense manipular allò firmat. Ara, i després de la pèrdua de la seua plataforma asiàtica més exitosa, tot sobra. Açò del Brèxit és poca cosa en comparació amb el poder cedit als comunistes a canvi de no-sé-què, però segur que hi ha qui pensa –i diu— que també pot incomplir els acords d’Europa, i tot això mentre es queixa que Xina despulla de competències l’antiga colònia i la seua sobirania incomplint allò firmat en la cessió.

Personalment, i com ja he explicat abans, allò que més em dol és que qui ha tingut la paraula en el recent segon cas –l’europeu— ha estat precisament l’Anglaterra més allunyada de la meua concepció idíl·lica de la decadència. Respecte a l’asiàtica, espere que qui decidira sobre Hong-Kong fos una persona ben vestida i perfumada perquè, si ho van fer de manera elegant, benvinguda siga la desfeta de l’imperi.

Salvador Sendra

MATAMÒRTIA!

The world was on fire,

no one could save me but you...

Chris Isaak - Wicked Game

“Cal honorar la poma sagrada i la Pachamama, i donar-li nines als xiquets (mascles) per a que de majors no facen guerres”. Això argumentava el senyor Celoni, que tot i haver nascut com a Encarna i tindre això, poma, ara continuava tenint la poma, però ja no era Encarna ni s’identificava com a dona. Bé. Res a objectar al seu lliure albir i a la seua llibertat per identificar-se com a home i ingressar al grup dels opressors patriarcals, tot i que encara mancat de fal·lus. En francès, a una dona amb trets homenencs se li anomena “garçon manqué”, ço és, xicot mancat (que li manca quelcom). El terme en sí és bastant ofensiu, sens dubte, però no és eixa la qüestió. Es tracta de que, a la seua afirmació sobre això de que calia donar-li nines als xiquets, per a que de majors no feren guerres, hi vaig fer una sèrie d’observacions al seu mur de Facebook, totes elles educades, respectuoses i argumentades. No va haver-hi resposta, per la seua part: em va blocar ipso facto, desprès de llençar-me algunes paraules de control mental, d’eixes que es fan servir per paralitzar-te i de pas ensinistrar a qui ho puga llegir. Pura màgia negra.

Temps desprès, a un polític de l’esquerra antisemita nostrada, aficionat al soroll mediàtic (i al soroll musical, en particular), se’m va ocórrer de fer-li saber que els gais palestins fugien tots a l’Estat d’Israel, cames ajudeu-me, per salvar la pell, i que això era un fet contrastat. En aquest cas, tot i haver mantingut una certa antiga amistat, no va haver-hi ni tan sols mots de control mental, o mots policia, ni encara menys cap contraargumentació: em va borrar el meu comentarti ipso facto. Desprès, pel privat, quan li vaig demanar explicacions, l’home va arribar a gargotejar que és que s’havia equivocat de tecla i havia esborrat el meu comentari sense voler, i desprès no sabia com recuperar-lo i ja ho va deixar estar. En fi, un malentès. El cas és que des de llavors no he gosat comentar res més al seu mur de Facebook. Per a què?

Farà ara cosa d’un any, un altre polític, aquest d’extrem centre i d’extrema inanitat, conegut pel seu aclaparador fons d’armari, atapeït de milers de pantalons de coloraines i camises hawaianes, i també per relliscar en patinet hipsterià amb “salero” sobre els carrers de Castelló (ara crec que ja no baixa del cotxe oficial), tenia el costum de passar-se el dia escrivint al Facebook i al Twitter, fins i tot contant intimitats de la seua vida familiar, publicant fotos d’una menor que depèn d’ell, i que a ningú interessen. Només ho feia per semblar més “humà”, segons em va explicar temps desprès un altre polític, amic meu, del mateix partit, i així, teòricament, guanyar-se a la plebs (i els seus vots). Un dia, ja una mica fart de les seues estupiditats paulo-coelhianes i jorge-bucayistes, veritats absolutes de mots d’una fondària abissal, val a dir, vaig preguntar-li directament al seu mur de Facebook que QUAN TREBALLAVA, vist que es passava les hores del dia en les xarxes socials. O si realment la seua feina com a polític hípster (hípster granadet i amb calba, no penseu) consistia en això, en estar-se tot el sant dia a les xarxes socials, mostrant al món lo bona persona que era i usant la seua filla de 6 anys, de cara a entendrir el públic femení més maternalista –mares patidores, etc.- i alguns beta desconstruïts i entendrits. Bé, en un primer moment va tractar de justificar-se, dient que és que amb tant de viatge oficial, tenia molt de temps lliure per escriure a les xarxes, tot enriquint-les, amb les seues valuoses aportacions. Acte seguit ho va borrar tot i em va blocar. Desprès, vaig comprovar, des d’un altre compte secret que tinc, que l’home havia quedat malferit -o el seu orgull, o lo que entenguen els polítics-artistes narcisistes com a orgull- i que em va dedicar una de les seues publicacions, anomenant-me micro-personatge, que habitava un micro-mur de Facebook i que excretava micro-masculinitat tòxica. Tant de prefixe “micro” em va sobtar, al principi, jo que faig metre noranta d’alçada i que vaig per la vida de macrobiòtic. Desprès vaig pensar en Freud i ho vaig entendre tot. Probablement, el susdit polític-artiste, tenia un micropenis d’eixos, que quan es suma a una pronunciada panxolina, com era el cas, deriva en drama. A banda, aquest unicorni de colors caigut a la Terra, tenia –i encara té- un micro-cervell, sembla. El cervell de magrana, que diguem per La Marina Alta. El seu cap, però, semblava inflat, tot i que degut més a l’efecte d’oxidació accelerat de les neurones mortes, que a cap densitat mínima de matèria gris. Però no fem sang, tampoc. De fet, avui dia tindre un micro-cervell o cervell de magrana en política, mentre recites tots els mantres que t’han abocat al sistema operatiu, no és obstacle per fer carrera. Ans al contrari. Ho veiem a diari a la tele (no veig tele, però tinc amics molt sàdics que van passant-me les mamarratxades del dia). Doncs això, un altre que no va estimar pertinent d’argumentar, i va optar per blocar-me. I una vegada blocat, i sense possibilitat de rèplica per part meua, dir mal de mi. Tot un gentleman.

I anem amb l’últim cas, el d’un veritable lloro humà, desconegut per quasi tothom, i que en teoria no mereixeria gaire atenció, però és que he fet una ullada al seu perfil de Facebook, i m’ha semblat l’epítom de la correcció política i de la diarrea mental aguda. La il·lustració just amunt d’aquest paràgraf, il·lustra al susdit meló de matamorta. I sí, ja avance que també m’ha blocat, cosa que conforme està el pati m’enorgulleix. Vaig pel bon camí. Però anem a pams. El paio ha explicat en una publicació recent que escrivia en valencià i en castellà cada post (en bilingüe, vaja), per a no discriminar ningú. Llavors li he escrit al fil que jo feia servir només el valencià, a les meues publicacions, i que si això em feia un “discriminador”. Desprès he afegit si considerava també “discriminadors” (i “discriminadores” –ell s’expressa així-) als castellanoparlants que només escrivien en castellà. La seua resposta? Un home de palla com un campanar, que res tenia a veure amb els meus comentaris (“Jo al meu mur tinc dret a fer el que vullga i a expressar-me com vullga..bla bla bla....”). Li he fet saber que eixe dret jo no l’havia posat en qüestió, i que no havia respost a la pregunta de si per a ell jo era un “discriminador”, perquè sols escric en valencià al meu mur. Com que no contestava, he aprofitat per fer-me un cafè amb la cafetera italiana que manté les meues neurones alegres, als matins. Quan he tornat a entrar-hi a la cosa, he vist que m’havia blocat. Des del meu compte secret he comprovat que l’home havia esborrat el nostre intercanvi. Bé, intercanvi per dir alguna cosa.

I ara passem de l’anècdota (en són uns pocs exemples, que ara em venen al cap, evidentment n’hi ha molts més) a la categoria. He observat que tots aquests perfils que he esmentat, tenen una sèrie de trets en comú: escriuen com si s’adreçaren a retardats mentals, incloent icones de corets, cares somrients, animalons simpàtics, floretes, i algun arc de Sant Martí. Açò casa prou amb la infantilització de la societat en els darrers anys. També diuen els xiquets i les xiquetes, tots i totes, els valencians i les valencianes, i collonades per l’estil, fent de la lectura dels seus textos una experiència feixuga, quan no directament llefiscosa. Ningú no parla així en el món real (polítics i amebes humanes a banda), perquè hi ha una cosa que es diu economia del llenguatge, que bàsicament consisteix a estalviar-se de dir tot allò redundant o sobrer.

Altra característica comuna és la nul·la capacitat argumental, o desig d’intercanviar idees no ben bé iguals a les seues. Al principi pensava que potser és que eren persones molt saberudes i amb poc temps. Allò que deia l’Hugo Chávez: “Águila no caza moscas”, i tal. Desprès, amb el temps, m’he adonat que és més fàcil que tot això, i és que són persones que reciten coses que no entenen, però que saben que són la veritat. Una mica com el misteri de la Santíssima Trinitat, la comprensió del qual estava restringida a uns pocs sants barons i doctors de l’Església, no a la plebs. Això sí, la plebs, ho entenguera o no, hi havia de creure i combregar-hi. Una mica com avui dia amb els mantres moderns: feminisme tronat, relativisme cultural on tindria la mateixa qualitat el so del tam-tam d’un pigmeu i la Simfonia del Nou Món de Dvorak, multiculturalisme unicultural, és a dir, islamòfil, magufisme generalitzat i venut mitjançant teràpies alternatives i New Age, deconstrucció dels mascles alfa en betes ensinistrats i submisos al Nou Ordre, “Obamisme” ( = Killarianisme) de mata morta versus anti-trumpisme descocat, sentimentalisme empudegador que reemplaça la raó i la lògica, el Mithos per damunt del Logos, venut en suposats programes d’humor i sèries estil sit-com. En resum, i com diria l’Escohotado, el No-ser per damunt del Ser. Rebuig de la realitat. Ara tot és opinable, i contra un bon argument sempre et trobaràs una paret en forma de “Eixa és la teua opinió”, per ser rematat amb un “No vas a convèncer-me, Joan”. Això darrer quan són amics o amigables. Si no ho són, llavors t’hauràs d’aixoplugar bé, a recer dels mots de control i els insults. Finalment el blocatge i el silenci. Estàs fora. Ells i elles, però, continuaran la seua croada, en la seua bombolla on tothom pensa igual o paregut, i per tant amb una falsa il·lusió de realitat, esperonada per uns mitjans de comunicació que volen fer creure que hi ha manera d’agafar un cagalló pel costat net.

Vivim una època d’haver de viure com si tot açò fóra d’allò més normal, simplement perquè d’altra manera et quedes fora del ramat. I a fora fa fred, hi ha escorpins i aranyes violinistes. De sobte, tu mateix t’has convertit en la panderola Gregori Samsa. Horror.

Vivim una època en que tothom té la pell molt fina. I ja dic, no és un tema de formes -jo sempre he estat respectuós i educat amb tothom-, es tracta que aquesta gent, si els fas veure cap contradicció flagrant, no tan sols no rectifiquen o almenys et contraargumenten, sinó que et bloquen ràpidament per tal que ningú s’adone de la seua inconsistència. No senten un impuls particular cap a la recerca de dades i el coneixement. Més bé defugeixen tot allò que no estiga dins del Dogma. I cada època té uns dogmes, però els venedors de “cresepelo” te’l venen de manera diferent. Avui dia, amb les noves tecnologies, es fa més fàcil que mai desconnectar les persones d’elles mateixes, i per tant poder manipular-les a cor que vols. Fins i tot convèncer-les que caven la seua pròpia tomba, cosa que faran cofois, amb esperit gregari, i sempre al caliu del ramat i els tele-predicadors. Es menyspreen les dades, si aquestes els van a la contra. Als “gregaris-bonifacis-panxa-contents-beta-onanistes” de la vida la realitat els importa un rave. Importa la fe, no les dades ni el coneixement. I no apartar-se d’eixa fe, sempre cega. Són, en definitiva, i malgrat la suposada bonhomia d’alguns elements solts, una nova Inquisició. I sí, dic que hi ha elements fins i tot simpàtics. En farem un breu recull, si us sembla.

La borregueta ludicofestiva. Ai, C., per on pararàs a hores d’ara. Fa anys et divertires de valent amb mi. I jo amb tu. Ara em ve al record aquell matí que vaig errar el forat, i el moment posterior d’anar a cercar vaselina, perquè deies que t’havia agradat una mica, i que calia provar-ho tot. Al final Nivea.

La filla d’Algenor. És a dir, la filla del senyor Matanzas. És a dir, la filla del Passiego de cada poble i ciutat. La pubilla de bona casa, però rebordonida, el xaiet negre que vol fer la revolució i no sap com. Ara està d’okupa a Barna, fumant petes i cardant com si no existirà un demà. Això sí, només amb “manteros” i algun “malote” del Tinder. Els seus amics okupes només miren, a força de deconstruir-se han esdevingut betes inservibles per a l’activitat sexual. El haixix com a conhort.

Qualsevol tros de carn filisteu. Res a afegir, en aquest subgrup. O sí. Somnis de joventut (solidaris, sempre solidaris). Rebuig del Ser. Rebuig de l’èxit i els exitosos. Ressentiment social sense aturador. Alguns d’ells acumulen més de trenta anys d’èpica lectora, ço és, conegueren Madame Literature, fins i tot sostingueren un enriquidor diàleg amb ella. Ara van de la mà de Madame Guillotine. Però és tot broma. Com eixos del llacet groc, per posar un exemple de gos que lladra, però no mossega. Diferents formes de restar inacabat. I mira que alguns començaren bé. Homens i dones, ombres espectrals i ulls: no es veuran mai. No ens veuran mai. Osmosi i fi.

Joan Soler

SOLILOQUI (O TENDÈNCIA ARTÍSTICA)

Una cosa és expressar-se i una altra comunicar-se. Per realitzar la segona tasca, cal que hi haja a l’altra banda algú que parle el mateix idioma o, si més no, que l’entenga. Però cal apuntar-hi dos detallats. El primer és que allò que has de comunicar s’adeqüe a una complexitat major que la merament expressiva –fins i tot Tarzan es comunicava amb la mona, amb la nóvia i amb la resta dels animanls. El segon, que els detalls de la transmissió de dita informació siguen compresos i apreciats pels destinataris o interlocutors.

Per aconseguir els detallats esmentats abans, cal que el llenguatge siga precís i que no es perda en ambigüitats ni embolics, tot i que també són part de la comunicació i, a voltes, es consideren finalitats en si mateix. Però, allò que queda clar és que per comunicar-se cal un llenguatge comú que tendix a perdre’s en l’abstracció. Perquè l’expressió no figurativa, o la conceptual, o la descriptora d’universals, requerix de moltes oracions subordinades, si és escrita, però, què passa quan es pinta o es tracta de música?

El soliloqui és allò que realitza aquell que empra un llenguatge propi. Recordem que una cosa és expressar-se i l’altra comunicar-se. Els gossos, per exemple, entenen els senyals però són incapaços de desxifrar els símbols –a les gosses també els passa. Cridar en el desert, o en la selva, com Tarzan, deu ser bo per reduir l’estrés però és d’una simplicitat majúscula. Potser, amb un llenguatge entenidor i algú capaç de desxifrar-lo hi ha prou per a un humà mínimament complex, tot i que hi ha persones que s’expressen millor amb crits i moviments: gent de poques paraules. Però una persona desenvolupada amb normalitat des de xicoteta, en el cas que vullga expressar-se amb un llenguatge propi, ho hauria de tindre en compte, tot açò del xifrat, i si li ve en gana, aplicar-ho. Entendre o no un missatge no sempre és culpa del receptor.

Salvador Sendra

YO SOY GORDILLO, YO

Ahir estava escoltant la ràdio i em va cridar l’atenció, en una entrevista, un home que hi parlava. Se suposava que l’estaven entrevistant i, en principi, vaig pensar que es tractava d’algun filòleg, lingüista o d’algú que es dedicava a assessorar o a fer classes de llengua. No era així, i ho vaig intuir a les poques frases.

Construïa malament les oracions, abusant del subjecte yo, cosa que el duia a conjugar els verbs d’una manera estranya i inadequada, per retornar sempre a eixa postura inicial de la primera persona quan tancava el tema. Enmig hi havia eixa suposada explicació de qualsevol tema d’actualitat que li preguntava la senyora entrevistadora. I la feia servir per explicar cada cosa la primera persona! Em va atordir el fet que tot allò que exposava, que explicava o que intentava raonar, ho fera partint sempre des del yo, i així durant el temps que vaig suportar eixe ego tan delirant.

Al llarg del minuts en què l’escoltí, a banda de pensar que algú que l’estima li hauria de dir que no es pot començar sempre a parlar amb un yo, em vaig adonar que no construïa bé les oracions, a causa d’eixe subjecte mancat de verb. Ho iniciava tot de la mateixa manera per passar-se, als pocs segons, cap a una oració més normal, amb el seu subjecte i el seu predicat, mentre que el yo romania absent i aïllat de la resta de l’enunciat: sense verb ni complements.

Quan em vaig assabentar que es tractava del famós pintor Gordillo, pensí que es tractava d’un home que passava moltes hores sol a l’estudi, pensant-se i dialogant-se, sense interactuar, si pensem que eixe yo humà només pot existir en la reciprocitat d’altre. Perquè no vull entendre que el rerefons del despropòsit radiofònic estiga causat per un ego massa elevat que intenta explicar-ho tot rebaixant-ho a la primera persona del singular i sense deixar cap possible objectivitat en l’anàlisi de qualsevol fet exposat.

En fi... pensem això i recomanem-li que isca, que vaja al bar, que parle amb la gent, que interactue i que pense que de yos, n’hi ha molts, tot i que no tan importants, que s’entenen sempre des d’altres yos. A més, resulta molt difícil interactuar amb altres persones quan s’elimina el possible espai d’enteniment i de debat per traslladar la conversa a un sol punt de vista, per aclaparador que siga.

Salvador Sendra

COHERÈNCIA POLÍTICA I REGENERACIÓ

Tot i que a voltes vull fer-me passar per maleit, qui em coneix sap que emane candidesa per allà on transite i, a més, la meua primera impressió és crèdula i perdurable respecte a eixes coses que em conten o que llig. En definitiva, es pot pensar que soc el lector i el escoltador ideal, tant per a la premsa com per a la ràdio: dòcil, fàcil, simple... Puc ser votant de Ciudadanos, però no ho digueu perquè ja sabeu que és una cosa privada.

Quan van haver eleccions a Andalucía, la unió dels perdedors tenia una finalitat clara: desfer-se d’aquell partit corrupte que duia governant la Junta des de l’infinit i que no havia fet altra cosa que desmuntar-ho tot per enriquir-se. Jo, com no podia ser d’altra manera, m’ho vaig creure i vaig pensar que els meus, els de Ciudadanos, tenien les idees ben clares i eren els abanderats de la renovació. Quasi no importava qui va suportar el gobierno de Rajoy durant els anys del judici.

A la Comunidad Valenciana, el PP era un partit exemplar, sembla ser. I jo m’ho crec perquè el meu líder regional està més que disposat a pactar-hi a la Generalitat i a l’Ajuntament de València, on tampoc hi ha hagut res més que transparència i rigor, en temps de Rita i Camps. Però, i a Madrid? A Madrid no es tracta de voler o de no voler, sinó que es tracta de poder-ho fer! I el pacte sembla avançat per no concedir el gobierno de la Comunidad als rojos.

Hi ha algun presidente o consejero de Andalucía a la presó? No, però perquè el PSOE té els jutges comprats, és obvi. Hi ha algun consejero o presidente de la Comunidad de Madrid a la presó? Hi han passat, però perquè el PSOE ha fet que els jutges imposen penes desmesurades als seus rivals. Hi ha algun conseller o president de la Comunidad Valenciana del PP que no haja passat per la presó? –ho he posat així per acabar abans i no allargar-me en explicacions. Pocs! No obstant això, hi ha decisions que s’han de prendre com un servei a España.

Això que fa Ciudadanos, com haureu pogut comprovar, és coherència amb la seua tasca regeneradora de la política i per això els estime. És normal que en els mitjans d’informació estes coses no es conten, ja que no són transcendents ni importants, però per això estic jo: per defensar el meu líder. I que no li donara suport a Susana Díez a Andalucía no té res a vore amb això d’oposar-se al seu líder, ja que tots sabem que Susana, en realitat, és Sanchista.

(texto escrito originalmente en español y traducido con el SALT)

Salvador Sendra

CRÍTIQUES INNOCENTS

Què passaria si no hi haguera tanta persona egoista? En principi, crec que hi hauria un vertader problema per trobar governants, i governantes. A més, eixa mateixa situació es podria traslladar a qualsevol altre càrrec o professió en què hi haja algú que tinga una veu més potent que la resta. Finalment, crec que no hi hauria ni procreació sense la voluntat de perpetuar-se.

I ho he pensat fa una estona quan uns d’eixos tertulianos analitzaven de manera supèrflua –o siga, com ho fan sempre— algunes de les accions i omissions dels polítics que han d’arribar a algun tipus d’acord per governar, bé ciutats, bé autonomies, bé estats. Perquè, i seguint amb eixe pensament, m’he preguntat si algú sense un ego superlatiu treballaria de tertuliano, dient majoritàriament obvietats i ximpleries.

I ho he pensat ara que estan parlant del viatge del president nord-americà dels Estats Units perquè sembla ser que no és massa mesurat en les expressions i les declaracions. Però he cregut que si l’havien escollit és perquè la gent s’hi veu reflectida en l’arrogància i la prepotència, tot i que amague inseguretat i feblesa.

L’egoisme no és bo ni és dolent: és inherent a l’ésser humà. Jutjar-lo, però, també ho és... Els humans tenen un munt de defectes que ens han permés poder col·locar huit mil milions de persones sobre la Terra i donar-los de menjar, de beure i de vestir. Però eixe egoisme tan dolent ho és tant com l’estrés, que ara diuen que mata, mentre que la vertadera mort es troba en la seua absència, ja que perdríem l’alerta. Sense l’estrés no hi hauria humans i sense l’egoisme, civilitzacions.

Egoistes i estressats: humans.

Salvador Sendra (el millor escriptor del món segons apunten els més prestigiosos crítics)

Un vídeo, un suïcidi.

Una tragèdia, certament. Verónica, 32 anys. Mare de dos criatures. Causa de la mort suïcidi. Factor que ha desencadenat el suïcidi, la viralització d'un vídeo de contingut sexual a la seua empresa. El vídeo gravat fa 5 anys ha sorgit d'una exparella.

Telegràficament això són els fets crus. Però la cosa no ha quedat ahí. En fer-se ressò els mitjans de comunicació, s'ha muntat un bon rebombori. El tema ha saltat a l'actualitat, i clar, s'ha muntat una croada de criminalització, masclista, contra la llibertat sexual de les dones, etc. I com sempre, que un tema acaba manipulat per a una croada, la cosa es descontrola i es diuen tota classe de barbaritats.

Trobe que cal posar les coses al lloc. I com l'opinió que vaig a expressar no és la majoritària en el món "progre", crec per això que és necessari escriure un post, encara que còrrec el risc de ser linxat. Però què hem de fer? Dir les coses pel seu nom i aclarir algunes coses. No obstant això, el primer és manifestar que imagine el sofriment de la xica i lamente moltíssim tot el que li ha passat. També tot el que ha d'estar passant la seua família. Tot un munt de sofriment. Tot un munt de sofriment per una sèrie d'errades i la mala llet d'un mal parit.

Per aclarir el tema el farem per parts:

1.- Responsables de la viralització del vídeo.

En primer lloc, ningú ho ha dit, perquè a la víctima ningú li vol responsabilitzar res. Però la primera responsable és la mateixa Verónica. Sense que ella s'hagués gravat el vídeo, i sense que l'hagués enviat, això no hauria passat. Sí, és cert. Hui en dia està fent-se com a pràctica habitual. Pot formar part de l'erotisme de la parella. Tot el que es vulga, però en el moment que envies un vídeo, una foto, o qualsevol cosa, tens un gran risc que acabe a la xarxa, a pàgines porno, a les xarxes socials o als whatsapps. I si et reconeixen, doncs, ja saps el que hi ha. O s'afronta com va fer Olvido Hormigos, i amb suport de la família i amics, o vas a passar-ho molt mal.

En segon lloc, la ex parella que va fer córrer el vídeo, és qui ha de tenir una major responsabilitat. Entenc que s'ha de ser molt fill de puta per fer córrer una gravació que t'han fet com un regal, amb plena confiança i en prova d'estima. No obstant això, es sabut que el món està ple de fills de puta que només en pensen a fer mal, ja siga com a represàlia per qualsevol qüestió o perquè senten plaer de fer mal. Les extorsions, les amenaces, els xantatges, per vídeos sexuals estan a l'ordre del dia. Qui no vulga veure's exposat ha de tenir en compte. I no et pots refiar de ningú, ni tan sols de l'actual parella, perquè demà pot no ser-ho. Tampoc és que siga tot el món siga un fill de puta, però quan decideixes apretar el botó d'enviar, ja has perdut tot control sobre el vídeo i imatge, estàs en mans d'un altre que farà un bon o mal ús, segons com siga d'honrat o fill de puta.

En tercer lloc, als companys de feina de Verónica també se'ls ha criminalitzat. Cosa que em sembla lamentable. Ells no tenen cap vinculació afectiva ni deure guardar intimitat amb Verónica, no saben per què ni per a qui s'ha fet el vídeo, ni coneixen les intencions. Si és un vídeo d'una masturbació, el més lògic és pensar que ella l'ha gravat i ella directament o indirectament l'ha fet rodar. Culpar als companys de treball per ver córrer el vídeo és una imbecil·lada. Vídeos per les xarxes socials i xats en circulen milers, i ningú es pregunta pel seu origen, si l'autor estava d'acord o no en què circule o si s'ha gravat amb el consentiment o no. Segurament molts dels que van rebre el vídeo ni la coneixerien. El vídeo està fet per una persona i enviat a una altra, d'ahí no haguera d'haver eixit, però una vegada ha eixit, ja no té cap culpa ningú més.

Sí que tenen alguna responsabilitat els que anaven a vore-la i dir-li coses, després de rebre el vídeo. Però, eixa deshumanització, burlar-se i riure's dels altres forma part del caràcter de moltes persones. No sols en casos d'índole sexual, en qualsevol tema. Òbviament, això no és cap justificació, però és una cosa que ja es sap per avançat, no és un factor nou.

2.- Responsabilitat de l'empresa per l'assetjament.

Un altre tema que ha eixit a debat és el de la responsabilitat de l'empresa per l'assetjament. Resulta que companys de la treballadora anaven a veure-la fins on ella treballava i li feien comentaris. El cert, que és l'empresa poc pot fer, la pot canviar de lloc de treball, però una vegada el vídeo s'ha estés, ja poc es pot fer. L'empresa no pot parar el fet que el vídeo corra de mòbil a mòbil. A més a més, seria una una ingerència en un Dret fonamental, el dret a les comunicacions secretes. Si ho pot fer algú, és un jutge, però ja sabeu que per a quan el jutge prenga la decisió, el vídeo ja ha donat dues voltes al món. L'intent de derivar la responsabilitat a l'empresa, em sembla una altra ximpleria. Com a molt, li hauria pogut donar vacances, o ella haver demanat dues o tres setmanes de vacances. Però, ¿després què? Tot seguiria igual. Fins que la moda del vídeo passe.

3.- La llibertat sexual de les dones.

A Madrid els col·lectius feministes van fer una concentració, acusant d'assassinat, als hòmens per descomptat, i reivindicant la llibertat del sexual de les dones. Bé, hi ha molts matisos per fer al respecte. En primer lloc, és cert que la moral sexual d'aquesta societat no tracta igual els hòmens que les dones. Però no és exacte parlar en termes d'hòmens i dones respecte a la llibertat sexual. No és exacte perquè determinades pràctiques fetes per hòmens tampoc són acceptades, també tenen ressò i també s'estableix pressió social. La diferència és com afronta el subjecte aquesta pressió. Per exemple, Pedro J. Ramírez l'exdirector de El Mundo quan es va filtrar el famós vídeo. No va ser lloat com una gesta sexual, es va treure perquè era un vídeo humiliant, les pràctiques sexuals d'aquell vídeo eren considerades immorals. Eixes pràctiques també haurien d'estar emparades per la llibertat sexual.

També va ser un mig escàndol el vídeo d'Ever Banega, jugador de futbol, que va eixir masturbant-se, abans de ser jugador de València. El vídeo el va difondre una xicona quan es va fer més famós per fitxar pel València CF. Era un jovenet, i va eixir a reconéixer que era ell, i que li havien robat el vídeo. Ahí va acabar tot.

La diferència entre una dona i un home és que les dones no tenen tant d'interés en vídeos sexuals d'hòmens com els hòmens en els de dones. I em dóna que no és una qüestió de masclisme, sinó més aviat de biologia, i no, l'educació no té res a veure. Per molt que s'empenyen, i molt que l'eduquen, a un xic jove en veure un cos nuet i desitjable reaccionarà amb una erecció. El que vaja a burlar-se d'una altra persona, sí que és una qüestió d'educació i també de com siga com a persona, sovint una bona educació tampoc fa bona a una persona. El fet que hi haja gent disposada a difondre un vídeo sexual, no és qüestió de ser home o dona, sinó del mal que se li puga fer a la víctima. A les dones un vídeo d'aquesta índole sol fer més mal que als hòmens. Però si fera mal als hòmens, no faltarien dones disposades a utilitzar vídeos d'aquesta mena.

4.- Conclusions.

De tot el que hem comentat fins ara hem de concluir el següent:

1.  Enviar vídeos de contingut sexual pot portar conseqüències, cal pensar-se molt si es vol enviar o no. Si podràs ser un/a Olvido Hormigos, i aguantar el que et vinga, o un/a Verònica. Si eres una Verónica, ni se t’ocurrisca enviar cap vídeo.
2. Una vegada envies un vídeo de contingut sexual, serà l’altra persona que decidisca què fer amb ell. Tu no tindràs cap control. Si és un fill de puta, acabarà correguent per xarxes o pàgines porno. Si es una bona persona se’l guardarà per ell o, després del joc, l’esborrarà del seu aparell.
3.  Els qui es burlen o van a fer “la gracieta”, també són prou malparits, gent amb vida tan pobra i miserable que burlar-se és l’única forma de sentir-se importants. Però es per tots sabut que hi ha més que persones.
4. Però ningú ha assassinat a Verónica, s’ha llevat ella la vida per no ser capaç de suportar les conseqüències d’un acte que ella va posar en marxa. Un suïcidi és un acte personal i només es responsable qui el fa. En mateixes circumstàncies, l’Olvido Hormigos va decidir no suïcidar-se, ans al contrari, va treure fama i diners.
5. Les conseqüències d’enviar vídeos en contingut sexual, les havia de conèixer ella i tot el món, no sols pel cas de l’Olvido Hormigos, un recerca ràpida a la xarxa et trobes milers d’exemples i de conseqüències.
6. No és una qüestió de llibertat sexual, és de maldat humana, fins i tot eixa maldat del que només es burla.

Finalment, d’aquest tema la gent no aprendrà. D’ací poc temps, apareixerà un altre cas. L’únic que cabria esperar que es que no hi hagueren tants de voltors.

Oskar “Rabosa”.