Les autostoppeurs.

La lectura implica sovint una càrrega mítica, de fe si es vol, de fe en el proper llibre car massa freqüentment aquell que tenim a les mans no ens agrada esdevenind llavors una pèrdua de temps. Seguint el mateix raonament, una bona lectura és creadora de vida, és temps guanyat sinó retrobat com diria Proust, mestre de lletres.

 Ara bé, res de densitat proustiana. Tal excés només li pot funcionar a ell. Recentment m’han donat en mà un llibre amb la críptica frase de “a tu t’agradarà” que tàcitament contenia la informació de que no ho havia fet a la persona que me’l passava. Una ullada a la tapa, completament blanca i discreta, la lectura d’alguns primers passatges. Li diré “les autostoppeurs” perquè també així s’hi refereix als protagonistes l’autor, que ha nomemant l’obra “Par les routes”. Com que en tota traducció es perd part de l’esperit original, he preferit “les autostoppeurs” els autoestopistes com si d’una professió es tractara per damunt de “Per les carreteres” que en la nostra llengua queda sec i necessita com un pegat “de Déu”, “Per les/eixes carreteres de Déu”. Preferisc els autostopistes perquè ací  no hi ha cap menció ni presència divina. Humà, tot humà, ara bé, no massa, contradint a Nietzsche.

 La cosa va més o menys així, un encara relativament jove escriptor a París se sent ja vell, sent que li ha passat el temps a la gran ciutat. Sense grans angoixes però ho sent. Així les coses, com en un impuls, carrega un parell de maletes al cotxe i mamprén camí vers un poblet del sud-est francés, on en algun moment fou feliç i jove, podent alternar l’ordre dels factors. Sense més, en cap moment focs d’artifici lingüístics, troba un petit apartament i el va fent seu al temps que ix a prendre café o beure cervesa al baret de la plaça del poble fins a que un dia creu veure’l. A qui creu veure? A l’autoestopista. Qui és l’autoestopista o perquè l’anomena així? Un vell amic, major que ell, amb qui vint anys enrere i de manera erràtica viatjaren amunt i avall del territori francés fent dit. Algú amb qui se soldaren profundes vivències de nits al ras o hores d’espera en llocs desangelats sense que la presència de l’altre estorbara, i és dir molt!

 Amb el temps, la vida, la fase autoestopista acabà i una existència parisenca tradicional en la seua modernitat la reemplaçà. També la fase parisenca, després, acaba i guarda que la vida li depara de nou l’encontre amb la vella intensitat. Se saluden cordialment, passa’t un dia per casa, dinarem, et presentaré la dona i el fill. L’escriptor accepta malgrat la confusió, si mai de ningú haguera esperat allò de la dona i el fill era del seu vell amic autoestopista. La vida, serà això, la vida... El seu amic sobreviu fent treballets per ací i per allà, no obstant, encara li bull la sang. En ocasions, amb una freqüència certa però imprevisible encara s’hi perd x dies per ací i per allà. La dona ho sap i ho accepta. Ella és traductora de l’italià i el conegué com a autoestopista abans de pare del seu fill i així el vol.

 Amb prosa sòbria, tot es desenvolupa com subreptíciament, en coulises, que dirien en francés. L’autoestopista, sense cap motiu aparent, torna a  ser-ho més que mai, deixant un buit a la casa, i s’albira que també al llit. Sovint no està per dies o moments en que el fill el necessita i el segon autoestopista, l’escriptor, esdevé com inesperadament, mai de manera abrupta, un segon pare que porta a la mare i al xiquet simplement a la platja. No passa res fins que acaba passant. Torna l’autoestopista però mai se sent una tensió entre els dos homes, antics amics, que ara comparteixen una mateixa tasca amb una mateixa persona, la d’amant i pare. Cap tensió per part de la mare tampoc envers els dos homes ni del fill pels dos pares.

 Per què serà tot així? En un determinat moment l’escriptor encara acompanya amb el seu cotxe particular a l’autoestopista per definició a una àrea de servei on comparteixen un cafè de màquina asseguts sobre el capó del cotxe. En acabar el café, l’escriptor tornarà amb la dona i el fill i el pare circularà amb algun desconegut rumb a quasevol destinació també desconeguda. Durant el cafè, l’autoestopista confessa a l’amic que no sabria deixar d’autoestopejar, i perdó per la invenció de la paraula, no sabria deixar de viure com viu. Acaben el cafè i un cotxe para, ambdós amics s’acomiaden fins a quan???

 Encara fins i tot fan un últim viatge junts, es perden a dit per indrets amagats del Pirineu, que per a un lector del nord, de París, sonen a misteriós. Dit últim viatge, com es lògic només serveix per refrendar al jove que ell ja no pot ni vol seguir fent dit i al vell que no pot deixar de fer-ho. Les anades i tornades es distancien, la presència del pare autoestopista és de cada cop més una postal, un record, fins a esvair-se.

 El fill va creixent, la vida continua: “Par les routes, il raconte la de l’amitié et du désir, le vertige devant la multitude des existences possibles”. De la tapa.

 

Quan la literatura és bella, és vida.

 

Bucarest a 28 de maig del 2020

UN MÓN DE SENSACIONS

Crec, definitivament, que el futur ens depara un món de sensacions, més que de raons, perquè se’ns està assecant el cervell de no usar-lo. Per tant, la nostra planeta ens encara definitivament cap a l’encert de la imatge i cap a l’ús de la fal·làcia en la paraula. La música, però, és el tema que realment em preocupa, i no el podré tractar com es mereix en este escrit perquè la cosa pot derivar en massa lletres, i si m’empasse m’avorrisc a mi mateix; així que res!

Vaig començar a pensar que tot estava perdut el dia que vaig escoltar una cosa que volia ser un discurs, d’un conegut polític que va arribar tan lluny com la seua mediocritat li va permetre, que es resumia en una oració: “España va bien”. I ho repetia i, fins i tot, hi afegia: “créanme: va bien”. Clar, qui no entén açò? Fins i tot jo li agarre el punt... Però la pregunta és: per què? Aleshores, la resposta era molt feble i l’encarava únicament a una de les dos mil causes; o siga, que se’n deixava mil nou-centes noranta-nou per explicar, si és que existien...

Poques paraules, i limitades, no són un obstacle per arribar lluny en l’oratòria perquè tot depèn de l’auditori. Eixe discurs parla de qui parla i de qui escolta! Una persona mínimament crítica no entendria res perquè no s’hi adreça a ella; una nècia, o dogmàtica, en té prou perquè no li cal saber-ne les causes. La primera, perquè no les entendria i, la segona, perquè ja està convençuda. Les oracions simplement apel·len als sentiments, definits en la primera paraula de cada una: España, per als sentimentals, i créanme per als dogmàtics.

Però, i l’ús de la imatge? Diuen que si és massa estudiada, perd creativitat i espontaneïtat. Si es tracta d’un procés sobtat, és difícil saber quin és el missatge, o simplement si en té, perquè podria no tindre’n. En tot cas, tot apunta que, com el discurset d’abans, esta vessant també s’adreça cap als sentiments o cap als sentits; o cap als dos. El contingut, per tant, buscaria el sentimentalisme amb elements que s’hi vinculen, defugint la racionalitat i l’explicació. La forma, buscaria complaure els sentits, o el sentit, si no hi ha una barreja de disciplines.  En l’expressió, per tant, tampoc hi cal pensar massa; ni en el primer ni en el segon cas.

Apel·lar al final de la racionalitat, entre altres coses perquè es tracta d’una facultat que està clarament en desús, ens obri la possibilitat de desenvolupar noves opcions, abans rebutjades per eixes persones que volien saber per què i on, però importants, i ara és mà! Eliminat l’ús de raó, què queda? Doncs això: les sensacions! Per cert, quina sensació us ha traslladat l’escrit?

Salvador Sendra

INFLUENCER

Realment, es tracta d’un substantiu indefinit –sembla que és un anglicisme— perquè no se sap exactament a què es dedica el seu portador o la seua portadora i, a més, està relacionat amb les noves tecnologies i amb les xarxes, a banda que es mesura per la quantitat de gent sobre la qual pot tindre alguna ascendència, d’una manera semblant a aquella que tenien les persones que comunicaven en la ràdio, en la televisió i els periòdics, però amb la diferència que els nous influencers no comuniquen res i només exhibixen allò que duen damunt, els indrets on viuen, terrenys que trepitgen, etc., i tot això amb poques paraules i molta imatge, cosa que diferencia les noves tendències de les arcaiques, perquè, fa huit anys, quan vivia en un altre lloc on hi havia una televisió, un dia em vaig enganyar connectant-la i em va aparèixer una imatge d’un home anglés que transitava per la costa mediterrània de França i d’Itàlia, incloses les seues illes, menjant-s’ho tot amb molta gana, i em va deixar bocabadat l’argument del seu programa que tractava de menjar en restaurants i en mercats els plats típics de cada indret, però jo ja vaig arribar tard i no vaig poder gaudir de vore com s’empassava alguna boullabaisse quan esperava per prendre en ferri que el duria cap a Còrsega –illa que conec però que no vaig vore com se la menjava—per arribar a les costes italianes de Sardenya i Sicília, d’on va haver d’eixir per pates d’un mercat perquè hi va filmar sense demanar permís al capo, li van furtar el cotxe amb tot el material de filmació a l’interior i el va recuperar fent unes gestions mitjançant una amiga, esposa d’un cònsol per, després, anar al port on va prendre un altre vaixell per passar a Calàbria i on es va dedicar a menjar-s’ho tot i que ara, huit anys després d’eixe últim contacte amb la televisió, encara recorde, pense i repense cada detall i he de reconéixer que eixe home sí que és un vertader influencer que va canviar la meua vida per a sempre amb només vint minuts de programa de televisió i que, com em va impactar tant, vaig pensar que si mirava més voltes la televisió podria estar influït per altres persones i perdre la meua identitat, ara lligada per sempre a la cuina calabresa de polps, herbes del camp, alls, llima i eriçons.

Salvador Sendra

Capitalisme modern.

Se sol dir que la Revolució Industrial vingué a quebrar el monopoli de la producció manufacturada d’època medieval on mitjançant confraries tot es produïa segons un preu comunment acordat. La cosa anava a més, de fet, l’urbanisme estava determinat segons ocupacions,  més cèntric el carrer dels cordellers, el dels sabaters, més a fora els més contaminants, el dels carnissers o queviures en general. Els joves entraven en un taller i romanien un temps aprenent fins a que se’ls autoritzava a produir una “obra mestra”, que no tenia el sentit d’excel·lència actual sinó digna del mestre, el propietari del taller. Es treballava a gust del consumidor.

Tot això, al cap dels segles, simplement desaparegué en el moment en que començà a circular la llavors revolucionària idea de produir bens de consum barats i en sèrie. Les obres mestres com a obra del passat, ¿vostè vol un plat, una taula, qualsevol cosa? Doncs bé, ahí la té. Igualeta a del seu veí, barata, de fet, probablement elaborada per vosté mateix o el seu veí car un dels majors efectes de la Revolució Industrial fou el de provocar l’èxode rural. Fins a inicis del segle XIX es pot afirmar que més del 90% de la població de qualsevol lloc era rural mentre que a mitjans del segle XX, la població rural en qualsevol part ja era minoritària respecte de la urbana i dedicada a ocupacions industrials o allò que tímidament s’anunciava com a terç sector, metges, funcionaris, agents bancaris o de viatges, etc. Ras i curt, tot aquell que no produïa directament alguna cosa.

Els Estats Units d’Amèrica obtenen la independència al moment de la Revolució Industrial, de manera que ho fan tot com a la metròpoli britànica. Una volta lliberats d’ella no els hi queda més que recurrir als seus mateixos artificis i fomentar la immigració de gent desitjant escapar a una Europa primer en guerra per les guerres napoleòniques, després per escapar a l’esclavatge d’un incipient món capitalista on no existeixen regles i sí explotació humana al més alt nivell. Dickens ho plasma en literatura,  Marx i Engels en assaig. Lliure de competència continental i amb matèries primes i població immigrant educada, els Estats Units d’Amèrica prompte esdevindran una potència mundial. Lliures també de lleis per allò del pionerisme i perquè cadascú tenia orígens diferents, es decideix bastir un ordre nou. L’Amèrica com a daurat somni d’immigrants diversos. Allí Henry Ford, decideix, per exemple, automatitzar la cadena de producció d’allò que ja existia a Europa, el cotxe, però que als Estats Units per les seues grans distàncies era indispensable. Tot i així, parlem sempre d’un capitalisme no especulatiu, lligat a una producció d’un bé al que si li aplica una taxa per generar un benefici més enllà del cost de producció.

El nou capitalisme comença a generar, en canvi, situacions ridícules sinó absurdes. El propietari d’una pizzeria a Nova York descobreix que els clients per “delivery” es comencen a queixar de minva de qualitat en pizzes seues que li arriben tard o fredes, etc. Allò divertit per a l’home és que la seua pizzeria no tenia servei de repartiment a domicili. Els clients es queixen, a més, de diferència de preus entre el catàleg electrònic (que ell no tenia) i les pizzes comandades al local. Sorprés a més no poder l’home comença a tirar del fil per descobrir que la seua pizzeria ha estat inclosa sense ell saber-ho en la base de dades d’una aplicació informàtica que presenta el seu producte, cosa que ell sí el·labora i sap i la seua distribució, cosa que ell no sap ni oferta a la seua clientel·la. Roda i volta, sembla que algú ha decidit vendre les seues pizzes assumint una pèrdua, així que comença a demanar-se pizzes a sí mateix. Inicialment de manera tímida, enviades a casa d’amics o coneguts. Sorprés, observa que l’aplicació que desconeixia que ofertava les seues pizzes li reemborsa la diferència, de mode que pot fer comandes sense de fet lliurar res si vol, car passa el temps i ningú comprova i els diners li continuen arribant igual.

Tercera fase del capitalisme, generar moviment per fictici que siga... Les pizzes tan barates generen mercat, passat un temps de prova, un tècnic de l’aplicació se li acostarà per dir-li que el periode de prova gratuït ha expirat i que si vol continuar venent com ho feia li caldrà unir-se a ells. Clarament màfia associativa.

Què decidirà o decidí el propietari de la pizzeria ja ho ignore però em sembla molt bé el temps que va poder convidar als seus amics a menjar pizza no gratuïtament sinó de manera remunerada, i tot per una gent que sense el seu permís se li havia entromés.

Com en un bluff de pòker massiu, no podria haver continuat fins a l’infinit acabant amb la fam mundial? Clarament, li haurien parat els peus avant, ara bé, fins on hauria arribat? No hauria generat de nou –i així cíclicament- una nova roda d’inflació? Too big to fail...

Bucarest a 23 de maig de 2020. 

Lluís Alemany Giner

ELS LÍMITS DEL LLENGUATGE

Després d’un breu parèntesi de tres llibres, he tornat a Schopenhauer. Estic content perquè ja no recorde cap cosa de les que hi havia llegit i m’ha costat tornar a començar. El primer terç del llibre m’ha resultat interessant perquè ha desfet tota la Il·lustració i l’Idealisme en unes poques oracions. Què és això que l’espai i el temps són judicis sintètics a priori, senyor Kant?

M’ha agradat llegir com un jove agosarat va combatre el gran referent del pensament. Amb raó el llibre El món com a voluntat i representació va tindre èxit molts anys després de la seua publicació, quan l’home estava ja major o, fins i tot, quan ja ni estava... Defensava que, abans de situar l’objecte, n’hauria d’haver, d’objecte. I, si no es podia confirmar com a tal, l’objecte, si que estava clar que hi havia una representació. I dita representació sí que era realment inherent a l’ésser humà, i no els a priori kantians.

Per tant, la facultat de representació resulta indiscutible, siga quin siga l’objecte. L’espai i el temps, però, podien passar a relativitzar-se, no? Si seguim l’argumentari i creiem que ja no són qualitats essencials, algun adjectiu els haurem de posar, dic jo. Relatius? Que no us agrada? A mi, tampoc: això ja vindrà! Per tant, entrarien en els judicis analítics, perquè es poden qüestionar, i ho serien a posteriori, perquè els podem usar, o no.

Hi ha hagut moltes èpoques en què no ha existit ni l’espai ni el temps com nosaltres el coneixem. En temps llunyans, analfabets, el temps es diluïa, i el passat i el futur anaven de la mà. L’espai que nosaltres coneixem, s’omplia d’ànimes i éssers estranys, mitològics. Les accions se situaven en eixos enigmàtics indrets indeterminats i es dilataven i es contreien depenent de la intensitat del seu contingut; del pes que els aportava la història. Estes èpoques, a més, han durat molt més que la de l’estranya racionalitat nostra.

Ara recorde una afirmació de Wittgenstein, eixe home que creia per damunt de tot en la lògica i que fora d’esta no calia ni parlar ni escriure sobre res –després se’n va desdir de tot—segurament influït pel pragmatisme anglés que tan bé va representar, que deia que el límit del seu món era el límit del seu llenguatge. Lligava, però, el llenguatge a la lògica, i això és perillós! Mira que tot açò és fàcil de desmuntar perquè, si és així, un antic humà que narrant un mite sobrepasse la vella fórmula kantiana de l’espai i del temps com a formes a priori de l’enteniment humà té un món realment infinit, tot i que tinga un llenguatge limitat, ja que allò que ara creuríem com irreal podria ser per a ell una representació. Mira Wittgenstein, sense dubtar de la faena de Chomsky, i sense pensar tant, per desmuntar tota la teua teoria només cal dir que la lògica no pot vincular-se al límit del món, sinó que és la barrera artificial amb què el tanquem. Sort que parlaves per tu, amb això del teu món!

Salvador Sendra

L’ÚNICA RELITAT ÉS LA QUE JO EXPLIQUE

 

Sou afortunats i afortunades! Heu de donar les gràcies a Rabosa per poder accedir a la vertadera finestra del món i que, a més, ho feu amb els millors analistes –d’anàlisi, no d’anal— que hi ha hui dia. Ara, per tant, i per premiar la vostra actitud activa –si no, seria passitud passiva— us endinsaré en allò desconegut: eixes coses que veiem cada dia, i sofrim, però que no coneixem.

L’estat d’alarma. Allò que tot ho clou i tanca. Eixa cosa de què es parla a tota hora. Eixe gran enigma que es basa en la coneguda com “Ley mordaza”, que va aprovar el Partido Popular al 2015 (Ley de Seguridad Ciutadana), però que ja pocs recorden i que limitava la llibertat de les persones com poques voltes. Amb eixa llei, es van tipificar delictes que encara hui ens sorprenen, quan els veiem en gelat. El PSOE i Podemas posaren el crit al cel i avisaren que la derogarien en el moment de governar.

Ara, qui governa? I la Ley encara hi està, i més activa que mai! Aquells que s’hi oposaven, ara l’ampren; que curiós! I, qui està a l’oposició? Resulta que hi estan tots aquells que l’aplaudien. I ara demanen mobilitzar-se, i que no els denuncien. Perquè cal recordar que l’estat d’alarma es desenvolupa amb eixa Ley, i que sobre ella recau l’aplicació de la força i la contundència. S’han tornat els papers; però del tot! I mira que ha tingut una funció rellevant, la ditxosa Ley, perquè si recordem l’1-O, es va fer servir, i amb contundència, perquè s’hi atacava l’estado de derecho, o en els desnonaments, o a Navarra. I en els judicis? No us queia la cara de vergonya en escoltar les mentides que no podien ser refutades per tractar-se d’agentes de la autoridad? A mi, sí. Hi ha molta gent que, per dir “de aquí no me muevo” o “d’aquí no em moc”, s’enfronta a fortes denúncies o, fins i tot, a presó!

El Partido Popular reclama llibertat quan s’aplica la seua Ley: té collons la cosa! Finalment, només m’agradaria que aquells i aquelles que hi aplaudien la tastaren a vore si encara els agrada tant, però crec que ens haurem d’esperar perquè la Ley està escrita, però en algun annex que no sabem, hi ha algun detallet que condiciona la seua utilització i sobre qui recau tota eixa contundència.

Salvador Sendra

LES REVOLTES DE MADRID

...d’una part de Madrid; d’eixa gent del barri de Salamanca.

La realitat de les revoltes la sé jo i la saben la gran majoria dels que se subleven, però ells no ho poden dir –heu d’entendre les seues circumstàncies— i, per això, seré jo qui ho faça públic: estan arruïnats! Perquè, us heu preguntat mai de què viu tota esta gent? Fàcil: de lloguers, d’accions i de vendre patrimoni que no cal ser excessivament intel·ligent per saber la seua procedència.

La crisi del Coronavirus els ha colpit fort perquè, en el fons, es tracta de gent que viu de manera justeta; amb la seua precarietat, però això: al dia. Els lloguers dels locals pengen d’un fil, i ja no perquè el govern no ajude tant com voldrien, sinó perquè s’aniran tancant negocis, augmentarà l’oferta i abaixaran els preus. Crec que sobre les accions no cal ni que escriga... I, les vendes de patrimoni, perquè amb això seguien vivint durant un temps, passaran pel mateix calvari que els lloguers: els preus cauran, almenys durant un temps, per la falta de compradors i per la major oferta.

Ara que ja estem assabentats de la seua precària situació, cal parar atenció a les consignes que criden quan es revolten. La veritat segur que no la diuen i, per tant, s’escuden darrere de la llibertat, cosa que no està mal plantejada si es fa de manera coherent i no apel·lant-hi quan et toca a tu i rebutjant-la quan els toca a la resta. Per tant, les consignes són falses, també. Ells no poden exposar la seua realitat perquè, en el fons, viuen en un decorat i d’unes relacions falses i buides. Si digueren realment quina és la seua situació, el veïnat –el decorat— els rebutjaria i quedarien exclosos de la vida d’aparences en què es mouen. Finalment, la pensió de la senyora viuda i els estalvis del difunt se’n van en gran mesura per pagar l’assistenta i menjar bullit, que és molt sa, perquè sense assistents no eres ningú.

Ara, a partir de la informació que us he transmés, espere que sigueu més comprensius amb ells i elles; sí, sí, eixos que estan sota les banderes... Però, i l’afició a la bandera? M’ha quedat un punt per explicar, que és el de la procedència de tot eixe patrimoni de què viuen, però no ho faré, així que: secreto, secreto!

Salvador Sendra

TRAURE LA PITJOR PART DE NOSALTRES (I NO SER-NE NI CONSCIENTS)

Un èxit sense pal·liatius, si revisem les publicacions de les xarxes socials i observem allò que passa al nostre voltant. Si el nou ciutadà podia empitjorar a partir de l’anàlisi de Horkheimer, ho ha fet, i amb escreix. Anem per parts perquè quede tot claret i no s’assemble açò a una merda d’article dels que ens hem acostumat a llegir.

La repressió del impulsos en la pròpia persona. Volem eixir, quedar, besar, córrer... i no ho fem: ens reprimim, en part perquè està el temor a la llei. En part, només en part. Una influència potent és la religiosa, cristiana, catòlica, fonamentada en la negació de la vida, dels instints vitals, i ben instaurada per acceptada. A l’altra banda està el pecat, la moral o, allò pitjor, la relació de la causa amb l’efecte. Som uns reprimits en tot, i ho hem d’assumir. Però no acceptem aquell que no ho és, i això és molt més greu –i més encara per als que es creuen liberals! La repressió forma part de nosaltres i hi estem a gust fent les coses bé; negant-nos i imitant.

Una vegada reprimits els impulsos propis –digueu-ne instints o pulsions, tant fa—, els hem de negar a la resta de persones, i ací abandonem la religió, ja que els hauríem de perdonar perquè són pecadors, però lluny d’això, els condemnem, insultem, castiguem. No podem nosaltres –i no podem perquè no volem—, doncs que no puga ningú, tot i que eixe ningú sí que vullga. Som xicotets centres de ridícula moral i exercim, només podem, de jutges i de botxins.

Molt bé: tindrem premi. Demostrem a diari que estem realment inserits en la pragmàtica dominant, i ja no de les idees que creiem reals, sinó en la manera d’entendre i d’entendre’ns. Tota causa no té un efecte i tot efecte no deriva d’una causa. La causa en pot tindre mil, o dos mil, i a l’inrevés. Això de l’atomisme pràctic és, si més no, una derivada de Leibniz que cal reconsiderar si és que volem aprendre algun dia alguna cosa.

Aleshores, i si ja entenem que les coses no són com creiem, què són les coses? El concepte de llibertat ha canviat i canviarà més encara. No és la mateixa llibertat la que desitja un captiu que la reclamada per un banyista que vol nadar nu. Tampoc tenen el mateix sentit el menjar, la neteja, la imatge o la malaltia d’ara que de fa uns quants anys. Ni tan sols un cotxe! Aleshores, ja en sabem altra: la realitat canvia i la nostra, a més, és una creació condicionada. Allò que nosaltres entenem com a realitat no és més que la percepció condicionada de les coses. Però, condicionada per què? Fàcil: la nostra realitat és la que deu ser, i no altra. Fins i tot veiem amb uns ulls emprats i entenem les coses de manera comú, que no personal, i defensem amb total contundència un punt de vista sense saber que la percepció no és ni tan sols nostra; és prestada.

Ho estem fent molt bé: hem perdut!

Salvador Sendra

ANUL·LAR ELS SENTITS

I fins i tot el sentit comú, si és que no s’havia esgotat ja, abans de tot açò i a partir del gran individualisme que creu pren cada persona i que en el fons no és res.

La llibertat, com que he escrit des del primer dia, ha estat la víctima més important del Coronavirus, i s’haurà d’adaptar a les noves demandes, com ha fet sempre. D’altra banda, l’estupidesa ha estat la beneficiada, en major mesura. Aleshores, què ens espera en les següents fases del desconfinament? Sense dubte, es poden anticipar moments de menor llibertat i de major estupidesa, per si no ho teníem bé amb mancança d’una i amb l’excés de l’altra.

Com que de la primera afirmació, sobre la llibertat, ja hi he escrit molt, ho deixe córrer i em centre en la segona. De veritat creieu tot això que dieu, escolteu o veieu sobre les xarxes socials? Acabe de llegir que els morts es vetlaran on-line, supose que amb alguna d’eixes aplicacions –el món es mou per aplicacions— on els grups d’allò que abans es deien persones, i que ara ja no sé ni com, poden interactuar en un espai virtual per tractar sobre temes virtuals en una mena de llibertat virtual. Però, interactuar què és? Doncs, vore’s mitjançant una pantalla, parlar per un micròfon i escoltar-se per un altaveu. Això és tot! I la resta de sentits? Res de res... I eixos? Molt qüestionats perquè qualsevol ús que en faces és indirecte. Fins i tot la mort és virtual! Perquè, no em digueu que no teniu al Facebook algun amic/-ga que ja ha mort? Jo tinc una amistat a qui diuen Dios, i una amiga en té amb un tal Nietzsche; i encara publiquen!

Hem reduït l’ésser humà a una veu que no diu res, una oïda que no escolta i una vista enlluernada. Hem reduït l’aprenentatge, també, a eixes tres coses, però sense llibres; amb quatre sentències mal escrites i descontextualitzades que volem que ens servisquen de guia i d’argument. Hem reduït les relacions a això... sense oldre’ns, sense tocar-nos, sense màgia ni espai, sense compartir: sense res, en definitiva, que vaja més enllà d’una pantalla. Però l’adjectiu virtual, que prové de la mateixa arrel que virtut,  sembla desvirtuat, no? Tant com ho estan els drets en un estat d’alarma, la llibertat en el temps del confinament o l’individu de darrere de la pantalla.

Millor quedar per desenvolupar el sentit del gust, el de l’olfacte i el del tacte amb un bon àpat; i, després, la conversa sense pantalla.

Salvador Sendra

Oportuvirus

Una vella fàbula medieval conta la desesperació de les gents d’una població davant una gran sequera que amenaçava les collites i, per tant, la supervivència de tots. Al poble arribà un foraster despreocupat afirmant que ell podia fer ploure, solucionar el problema de tots. Quan??? Ara mateix si voleu... Uns encantats començaren a cridar de joia, altres s’hi oposaren, que total que provocara la pluja unes quantes horetes més tard, que a penes havia posat la roba a assecar-se, altres que ploguera a bots i barrals, una mirífica inundació i altres que no, ans al contrari, que ploguera poquet i amb coneixement per tal de no malmetres unes plantes resseques per tanta manca continuada d’aigua... L’home al·legà que tenia pressa, que havia acordat de fer ploure a un altre poble, que es posaren d’acord entre ells i ja li ho dirien, que ell tornaria l’endemà. Encara estan esperant-lo...

Amb això del Coronavirus i les societats modernes sembla que ocorre una cosa semblant. Es parteix d’un mateix punt, una bactèria assassina i es vol arribar a una mateixa destinació, el guariment de les morts provocades per aquesta. Els mitjans, el com i el quan, no poden ser més diferents. D’entrada, aquesta crisi és una crisi de magnificació de continguts pels mass media. Si tinguérem altres desgràcies a nivell global o puntual un poc per tot arreu, ni se’n parlaria. Vegem-ho amb xifres, fins ara es registren poc de dues-centes mil víctimes per a una població mundial de prop de vuit mil milions de persones. Com que en dimensió macro tot és més complicat, dirigim l’esguard a parcel·les més reduïdes, per exemple l’estat espanyol, un dels més severament afectats a nivell mundial. Uns vint-i-cinc mil morts per a uns quaranta set milions de població. Si la premsa, si ningú, absolutament ningú hagués sabut de l’existència de dit virus, algú li hauria semblat que de manera anòmala han mort vint-i-tantes mil persones enguany que en anteriors??? No, haguera passat desapercebut. Estem així, front a una crisi més que mediàtica, mediatitzada.

Dit això, calia fer alguna cosa. Com que les morts començaven a cumular-se a residències d’ancians, més prompte o més tard saltarien les alarmes de com explicar deu morts a un lloc on normalment només hi havien un parell? Com que això passava a més llocs no era, segur, el problema d’una residència específica. Llavors entren en joc els doctors i expliquen allò que està passant i allò que cal fer. Com que el virus es contagia per contacte directe entre persones cal allunyar unes d’altres. I aquí si sembla encertat car per exemple amb llocs com a centres educatius, val a dir classes com càpsules tancades, en cas de registrar-se un malalt s’hauria infectat probablement tota la classe inicialment i després molts d’altres classes i les xifres de morts si haurien estat molt elevades. Imaginem les reaccions furibundes davant la tutora de classe, la directora de l’escola o personal de l’inspectorat educatiu dels pares de l’alumne mort i com la resta de pares s’hi afegirien en una cacera acarnissada contra qui, per estar a classe, és tan víctima com tots. Ja hem vist com a doctors que passaven per ser veïns modèlics a la seua comunitat els han agredit verbalment o vandalitzat el cotxe per tal de que abandonaren el seu domicili mentre durara l’epidèmia... I això mateix val per a qualsevol tipus de treball on molta gent comparteix un mateix espai físic. Com sol passar, paguen justos per pecadors, calia de veres confinar  totalment a gent de pobles on no s’han produït casos?

Canvi de registre, com que dit bloqueig, a més, afecta severament l’economia, ja hi ha qui parla d’estats SANItotalitaris, de ciutadans retinguts malgrat la seua voluntat per malèfiques conspiracions mèdiques... Una part de raó hi pot haver, sobre els metges manen els polítics que són qui els financen els hospitals i els paguen els salaris. Han aprofitat els metges per empoderir-se davant els polítics sabent que ara aquestos tenien que fer allò que deien ells? Quin polític no anava a escoltar als metges i deixar que se li pogueren atribuir centenars de morts per negligència, centenars de mort equivalents a la pròpia mort política del candidat en qüestió? Deixem de banda el món de la “conspiranòia”....

Probablement tot ha estat més simple. L’ésser humà és gregari i imitatiu, ¿dónde va Vicente? Donde va la gente... Uns fan allò que fan altres. Si Itàlia no fa res inicialment ningú fa res, quan a Itàlia se li desborda la situació i bloqueja i confina, copien Espanya i França...

Les societats modernes són complexes i ben mirat, des del seu punt de vista tots semblen tindre raó. Potser haguera calgut actuar simplement més pausadament des del principi. Dóna la sensació que el confinament total més que estrictament necessari era una bandada causada per la mala consciència de no haver fet res inicialment, llei pendular. Diferents autoritats intentant demostrar que són necessàries, que només elles tenen la clau de la futura victòria...

Recentment un viròleg parlava de que d’ací a poc temps el mateix virus evolucionarà a formes menys agressives car no pot occir a qui el cobeja i alimenta sense perir ell també... L’únic que sembla haver guanyat de tot açò és l’ecologia. Per a la Terra els humans sóm el virus, i pot ser, menys intel·ligents que ell, no pararem fins a destruir el nostre habitatge i amb ell nosaltres.

Lluís Alemany Giner 

Bucarest a 4 de maig del 2020.

EL BASAR XINÉS

El debat sobre el canvi del model productiu és una de les prioritats per als demagogs professionals i amateurs avançats. Poques voltes hi ha una conversa sobre economia que no intente col·locar alguna estupidesa com esta per explicar la proposta de futur que, segurament, es detallarà amb tres o quatre obvietats més. Darrerament, les referències al canvi de model productiu estan a l’altura de les propostes d’abaixar els impostos per incentivar la instal·lació de noves empreses o d’altra estupidesa com és la inversió en I+D+i. Vaja... bajanades tot!

Començaré pel final. La inversió en investigació es pot donar si s’investiga com col·locar més gent sobre una platja a l’agost o com rebaixar el nombre de contractes de cambrers i cambreres per realitzar la mateixa faena, per tant, la investigació s’ha de concretar. A més, dita investigació no deu estar tutelada i deu ser creada des de la societat mateix, a partir de les seues inquietuds i les seues necessitats, i des de les institucions que s’hi dediquen, i finançada per aquells que després en trauran profit i, de moment, les dos coses que he escrit al principi són les que realment importen, a curt termini, i les que més profit aporten.

En mig, per això d’abaixar els impostos, només escriuré una anècdota de fa vora un segle i mig en què es van adonar que, a Anglaterra, els indrets on hi havia tren coincidien amb els que hi havia indústria. Ací, tan intel·ligents com han estat sempre –no és una cosa d’ara només— van deduir que si feien el tren hi hauria aviat indústria, i progrés –relació perfecta de causa-efecte. Sembla que ningú no va sospitar que eixes coses florien a partir d’una demanda i d’una situació prèvia de substitució d’estructures anteriors. El resultat no cal que us el detalle.

I, al principi, per això del canvi del model productiu, el paradigma es pot observar ara que tot Europa espera amb els braços oberts l’arribada de mascaretes, de mètodes de detecció i de tota mena de protectors i respiradors des de Xina. Sí, sí... No hi ha ací ni una sola empresa, ni deu, ni cent, que puguen cosir mascaretes suficients; en tot Europa! Què m’esteu contant? I sobre la investigació dels predictors? Vinga, va! Estem esperant mascaretes i tests perquè no tenim ni una sola opció de fer-ne però, a més, ens queixem que no funcionen bé! Heu anat alguna volta a comprar a un basar xinés?

Salvador Sendra