La lectura implica sovint una càrrega mítica,
de fe si es vol, de fe en el proper llibre car massa freqüentment aquell que
tenim a les mans no ens agrada esdevenind llavors una pèrdua de temps. Seguint
el mateix raonament, una bona lectura és creadora de vida, és temps guanyat
sinó retrobat com diria Proust, mestre de lletres.
Ara bé, res de densitat proustiana. Tal excés
només li pot funcionar a ell. Recentment m’han donat en mà un llibre amb la
críptica frase de “a tu t’agradarà” que tàcitament contenia la informació de
que no ho havia fet a la persona que me’l passava. Una ullada a la tapa,
completament blanca i discreta, la lectura d’alguns primers passatges. Li diré
“les autostoppeurs” perquè també així s’hi refereix als protagonistes l’autor,
que ha nomemant l’obra “Par les routes”. Com que en tota traducció es perd part
de l’esperit original, he preferit “les
autostoppeurs” els autoestopistes com si d’una professió es tractara per
damunt de “Per les carreteres” que en la nostra llengua queda sec i necessita
com un pegat “de Déu”, “Per les/eixes carreteres de Déu”. Preferisc els
autostopistes perquè ací no hi ha cap
menció ni presència divina. Humà, tot humà, ara bé, no massa, contradint a
Nietzsche.
La cosa va més o menys així, un encara relativament
jove escriptor a París se sent ja vell, sent que li ha passat el temps a la
gran ciutat. Sense grans angoixes però ho sent. Així les coses, com en un
impuls, carrega un parell de maletes al cotxe i mamprén camí vers un poblet del
sud-est francés, on en algun moment fou feliç i jove, podent alternar l’ordre
dels factors. Sense més, en cap moment focs d’artifici lingüístics, troba un
petit apartament i el va fent seu al temps que ix a prendre café o beure
cervesa al baret de la plaça del poble fins a que un dia creu veure’l. A qui
creu veure? A l’autoestopista. Qui és l’autoestopista o perquè l’anomena així?
Un vell amic, major que ell, amb qui vint anys enrere i de manera erràtica
viatjaren amunt i avall del territori francés fent dit. Algú amb qui se soldaren
profundes vivències de nits al ras o hores d’espera en llocs desangelats sense
que la presència de l’altre estorbara, i és dir molt!
Amb el temps, la vida, la fase autoestopista acabà
i una existència parisenca tradicional en la seua modernitat la reemplaçà.
També la fase parisenca, després, acaba i guarda que la vida li depara de nou
l’encontre amb la vella intensitat. Se saluden cordialment, passa’t un dia per
casa, dinarem, et presentaré la dona i el fill. L’escriptor accepta malgrat la
confusió, si mai de ningú haguera esperat allò de la dona i el fill era del seu
vell amic autoestopista. La vida, serà això, la vida... El seu amic sobreviu
fent treballets per ací i per allà, no obstant, encara li bull la sang. En
ocasions, amb una freqüència certa però imprevisible encara s’hi perd x dies
per ací i per allà. La dona ho sap i ho accepta. Ella és traductora de l’italià
i el conegué com a autoestopista abans de pare del seu fill i així el vol.
Amb prosa sòbria, tot es desenvolupa com
subreptíciament, en coulises, que
dirien en francés. L’autoestopista, sense cap motiu aparent, torna a ser-ho més que mai, deixant un buit a la
casa, i s’albira que també al llit. Sovint no està per dies o moments en que el
fill el necessita i el segon autoestopista, l’escriptor, esdevé com
inesperadament, mai de manera abrupta, un segon pare que porta a la mare i al
xiquet simplement a la platja. No passa res fins que acaba passant. Torna
l’autoestopista però mai se sent una tensió entre els dos homes, antics amics,
que ara comparteixen una mateixa tasca amb una mateixa persona, la d’amant i
pare. Cap tensió per part de la mare tampoc envers els dos homes ni del fill
pels dos pares.
Per què serà tot així? En un determinat moment
l’escriptor encara acompanya amb el seu cotxe particular a l’autoestopista per
definició a una àrea de servei on comparteixen un cafè de màquina asseguts
sobre el capó del cotxe. En acabar el café, l’escriptor tornarà amb la dona i
el fill i el pare circularà amb algun desconegut rumb a quasevol destinació
també desconeguda. Durant el cafè, l’autoestopista confessa a l’amic que no
sabria deixar d’autoestopejar, i perdó per la invenció de la paraula, no sabria
deixar de viure com viu. Acaben el cafè i un cotxe para, ambdós amics
s’acomiaden fins a quan???
Encara fins i tot fan un últim viatge junts, es
perden a dit per indrets amagats del Pirineu, que per a un lector del nord, de
París, sonen a misteriós. Dit últim viatge, com es lògic només serveix per
refrendar al jove que ell ja no pot ni vol seguir fent dit i al vell que no pot
deixar de fer-ho. Les anades i tornades es distancien, la presència del pare
autoestopista és de cada cop més una postal, un record, fins a esvair-se.
El fill va creixent, la vida continua: “Par les routes, il raconte la de l’amitié et
du désir, le vertige devant la multitude des existences possibles”. De la
tapa.
Quan la literatura és bella, és vida.
Bucarest a 28 de maig del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada