Se sol dir que
la Revolució Industrial vingué a quebrar
el monopoli de la producció manufacturada d’època medieval on mitjançant
confraries tot es produïa segons un preu comunment acordat. La cosa anava a
més, de fet, l’urbanisme estava determinat segons ocupacions, més cèntric el carrer dels cordellers, el
dels sabaters, més a fora els més contaminants, el dels carnissers o queviures
en general. Els joves entraven en un taller i romanien un temps aprenent fins a
que se’ls autoritzava a produir una “obra mestra”, que no tenia el sentit
d’excel·lència actual sinó digna del mestre, el propietari del taller. Es
treballava a gust del consumidor.
Tot això, al cap dels segles, simplement
desaparegué en el moment en que començà a circular la llavors revolucionària
idea de produir bens de consum barats i en sèrie. Les obres mestres com a obra
del passat, ¿vostè vol un plat, una taula, qualsevol cosa? Doncs bé, ahí la té.
Igualeta a del seu veí, barata, de fet, probablement elaborada per vosté mateix
o el seu veí car un dels majors efectes de la Revolució Industrial fou el de
provocar l’èxode rural. Fins a inicis del segle XIX es pot afirmar que més del
90% de la població de qualsevol lloc era rural mentre que a mitjans del segle
XX, la població rural en qualsevol part ja era minoritària respecte de la
urbana i dedicada a ocupacions industrials o allò que tímidament s’anunciava
com a terç sector, metges, funcionaris, agents bancaris o de viatges, etc. Ras
i curt, tot aquell que no produïa directament alguna cosa.
Els Estats Units d’Amèrica obtenen la
independència al moment de la Revolució Industrial, de manera que ho fan tot
com a la metròpoli britànica. Una volta lliberats d’ella no els hi queda més
que recurrir als seus mateixos artificis i fomentar la immigració de gent
desitjant escapar a una Europa primer en guerra per les guerres napoleòniques,
després per escapar a l’esclavatge d’un incipient món capitalista on no
existeixen regles i sí explotació humana al més alt nivell. Dickens ho plasma
en literatura, Marx i Engels en assaig.
Lliure de competència continental i amb matèries primes i població immigrant
educada, els Estats Units d’Amèrica prompte esdevindran una potència mundial.
Lliures també de lleis per allò del pionerisme i perquè cadascú tenia orígens diferents,
es decideix bastir un ordre nou. L’Amèrica com a daurat somni d’immigrants
diversos. Allí Henry Ford, decideix, per exemple, automatitzar la cadena de
producció d’allò que ja existia a Europa, el cotxe, però que als Estats Units
per les seues grans distàncies era indispensable. Tot i així, parlem sempre
d’un capitalisme no especulatiu, lligat a una producció d’un bé al que si li
aplica una taxa per generar un benefici més enllà del cost de producció.
El nou capitalisme comença a generar, en canvi,
situacions ridícules sinó absurdes. El propietari d’una pizzeria a Nova York
descobreix que els clients per “delivery” es comencen a queixar de minva de
qualitat en pizzes seues que li arriben tard o fredes, etc. Allò divertit per a
l’home és que la seua pizzeria no tenia servei de repartiment a domicili. Els
clients es queixen, a més, de diferència de preus entre el catàleg electrònic
(que ell no tenia) i les pizzes comandades al local. Sorprés a més no poder
l’home comença a tirar del fil per descobrir que la seua pizzeria ha estat
inclosa sense ell saber-ho en la base de dades d’una aplicació informàtica que
presenta el seu producte, cosa que ell sí el·labora i sap i la seua
distribució, cosa que ell no sap ni oferta a la seua clientel·la. Roda i volta,
sembla que algú ha decidit vendre les seues pizzes assumint una pèrdua, així
que comença a demanar-se pizzes a sí mateix. Inicialment de manera tímida,
enviades a casa d’amics o coneguts. Sorprés, observa que l’aplicació que
desconeixia que ofertava les seues pizzes li reemborsa la diferència, de mode
que pot fer comandes sense de fet lliurar res si vol, car passa el temps i
ningú comprova i els diners li continuen arribant igual.
Tercera fase del capitalisme, generar moviment per
fictici que siga... Les pizzes tan barates generen mercat, passat un temps de
prova, un tècnic de l’aplicació se li acostarà per dir-li que el periode de
prova gratuït ha expirat i que si vol continuar venent com ho feia li caldrà
unir-se a ells. Clarament màfia associativa.
Què decidirà o decidí el propietari de la pizzeria
ja ho ignore però em sembla molt bé el temps que va poder convidar als seus
amics a menjar pizza no gratuïtament sinó de manera remunerada, i tot per una
gent que sense el seu permís se li havia entromés.
Com en un bluff de pòker massiu, no podria haver
continuat fins a l’infinit acabant amb la fam mundial? Clarament, li haurien
parat els peus avant, ara bé, fins on hauria arribat? No hauria generat de nou
–i així cíclicament- una nova roda d’inflació? Too big to fail...
Bucarest a 23 de maig de 2020.
Lluís Alemany Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada