Un
èxit sense pal·liatius, si revisem les publicacions de les xarxes socials i
observem allò que passa al nostre voltant. Si el nou ciutadà podia empitjorar a
partir de l’anàlisi de Horkheimer, ho ha fet, i amb escreix. Anem per parts
perquè quede tot claret i no s’assemble açò a una merda d’article dels que ens
hem acostumat a llegir.
La
repressió del impulsos en la pròpia persona. Volem eixir, quedar, besar,
córrer... i no ho fem: ens reprimim, en part perquè està el temor a la llei. En
part, només en part. Una influència potent és la religiosa, cristiana,
catòlica, fonamentada en la negació de la vida, dels instints vitals, i ben
instaurada per acceptada. A l’altra banda està el pecat, la moral o, allò
pitjor, la relació de la causa amb l’efecte. Som uns reprimits en tot, i ho hem
d’assumir. Però no acceptem aquell que no ho és, i això és molt més greu –i més
encara per als que es creuen liberals! La repressió forma part de nosaltres i
hi estem a gust fent les coses bé; negant-nos i imitant.
Una
vegada reprimits els impulsos propis –digueu-ne instints o pulsions, tant fa—,
els hem de negar a la resta de persones, i ací abandonem la religió, ja que els
hauríem de perdonar perquè són pecadors, però lluny d’això, els condemnem, insultem,
castiguem. No podem nosaltres –i no podem perquè no volem—, doncs que no puga
ningú, tot i que eixe ningú sí que
vullga. Som xicotets centres de ridícula moral i exercim, només podem, de
jutges i de botxins.
Molt
bé: tindrem premi. Demostrem a diari que estem realment inserits en la
pragmàtica dominant, i ja no de les idees que creiem reals, sinó en la manera
d’entendre i d’entendre’ns. Tota causa no té un efecte i tot efecte no deriva
d’una causa. La causa en pot tindre mil, o dos mil, i a l’inrevés. Això de
l’atomisme pràctic és, si més no, una derivada de Leibniz que cal reconsiderar
si és que volem aprendre algun dia alguna cosa.
Aleshores,
i si ja entenem que les coses no són com creiem, què són les coses? El concepte
de llibertat ha canviat i canviarà més encara. No és la mateixa llibertat la
que desitja un captiu que la reclamada per un banyista que vol nadar nu. Tampoc
tenen el mateix sentit el menjar, la neteja, la imatge o la malaltia d’ara que
de fa uns quants anys. Ni tan sols un cotxe! Aleshores, ja en sabem altra: la
realitat canvia i la nostra, a més, és una creació condicionada. Allò que
nosaltres entenem com a realitat no és més que la percepció condicionada de les
coses. Però, condicionada per què? Fàcil: la nostra realitat és la que deu ser,
i no altra. Fins i tot veiem amb uns ulls emprats i entenem les coses de manera
comú, que no personal, i defensem amb total contundència un punt de vista sense
saber que la percepció no és ni tan sols nostra; és prestada.
Ho
estem fent molt bé: hem perdut!
Salvador
Sendra
2 comentaris:
El mantra reza: saldremos mejor y reforzados, seremos mejores personas. El mantra, olvida, que algunas dejaron de creerle a ciegas [...]
Ni saldremos siendo mejores, ni los cobardes dejarán de ser más y más pusilánimes. Los ignorantes 'consentidos' se regocijan ya en su yo más profundo y el individualismo triunfará como lo viene haciendo; el necio fue y así seguirá siendo.
Los villanos jamás dejaran de serlo, han ganado!
No sé per quina raò ha de ser el cristianisme sempre el culpable de tot, crec que hi han coses pitjors com diu el títol de aquest article, deixarnos portar pel pitjor del èsser humà. Ja hi ha prou de espolssar-se les puces.
Publica un comentari a l'entrada