Crec,
definitivament, que el futur ens depara un món de sensacions, més que de raons,
perquè se’ns està assecant el cervell de no usar-lo. Per tant, la nostra
planeta ens encara definitivament cap a l’encert de la imatge i cap a l’ús de
la fal·làcia en la paraula. La música, però, és el tema que realment em
preocupa, i no el podré tractar com es mereix en este escrit perquè la cosa pot
derivar en massa lletres, i si m’empasse m’avorrisc a mi mateix; així que res!
Vaig
començar a pensar que tot estava perdut el dia que vaig escoltar una cosa que
volia ser un discurs, d’un conegut polític que va arribar tan lluny com la seua
mediocritat li va permetre, que es resumia en una oració: “España va bien”. I
ho repetia i, fins i tot, hi afegia: “créanme: va bien”. Clar, qui no entén
açò? Fins i tot jo li agarre el punt... Però la pregunta és: per què?
Aleshores, la resposta era molt feble i l’encarava únicament a una de les dos
mil causes; o siga, que se’n deixava mil nou-centes noranta-nou per explicar,
si és que existien...
Poques
paraules, i limitades, no són un obstacle per arribar lluny en l’oratòria
perquè tot depèn de l’auditori. Eixe discurs parla de qui parla i de qui
escolta! Una persona mínimament crítica no entendria res perquè no s’hi adreça
a ella; una nècia, o dogmàtica, en té prou perquè no li cal saber-ne les
causes. La primera, perquè no les entendria i, la segona, perquè ja està
convençuda. Les oracions simplement apel·len als sentiments, definits en la
primera paraula de cada una: España, per als sentimentals, i créanme per als dogmàtics.
Però,
i l’ús de la imatge? Diuen que si és massa estudiada, perd creativitat i
espontaneïtat. Si es tracta d’un procés sobtat, és difícil saber quin és el
missatge, o simplement si en té, perquè podria no tindre’n. En tot cas, tot
apunta que, com el discurset d’abans, esta vessant també s’adreça cap als
sentiments o cap als sentits; o cap als dos. El contingut, per tant, buscaria
el sentimentalisme amb elements que s’hi vinculen, defugint la racionalitat i
l’explicació. La forma, buscaria complaure els sentits, o el sentit, si no hi
ha una barreja de disciplines. En l’expressió,
per tant, tampoc hi cal pensar massa; ni en el primer ni en el segon cas.
Apel·lar
al final de la racionalitat, entre altres coses perquè es tracta d’una facultat
que està clarament en desús, ens obri la possibilitat de desenvolupar noves
opcions, abans rebutjades per eixes persones que volien saber per què i on,
però importants, i ara és mà! Eliminat l’ús de raó, què queda? Doncs això: les
sensacions! Per cert, quina sensació us ha traslladat l’escrit?
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada