La mort publicitada.

Un pacte de silenci de silenci rarament es respecta i ja revindrem sobre la qüestió. Un any que en principi es prometia anodí ha estat “dinamitzat” per unes estranyes sigles, les de C19 o Coronavirus 19 per l’any en que es descobreix el virus i les artèries coronàries a les que afecta. Entrà discretament i provocant hilaritat amb allò de que alguns dels primers morts eren gent ja molt major, d’octogenaris en alça. La gent bromejava que de fet, s’havien mort de vells com tanta gent abans d’ells.

A poc a poc ha anat morint gent més jove i sobretot, coneguda, això ha canviat la percepció de tot. Si moren vellets ves-te’n a saber on no importa, no se’ls registra en el subconscient col·lectiu. Per no posar noms concrets, exemplifiquem-ho en la mort d’un famós futbolista d’un dels principals clubs del país, o un conegut actor, polític, en curt, figures notòries. Ahí es dispara la part propagandística, les quals conseqüències són molt més greus de controlar que les estrictament físiques.

Des de l’antiguitat clàssica se separà l’ésser humà entre cos i ànima, physis i psyche en les seues acepcions gregues. Allò material i intangible si es vol. Ambdues coses combinades conformen una persona, però la part immaterial és molt més difícilment quantificable. Totes les persones (malgrat molt puntuals casos) tenen un sol cap i dos braços i per això són persones, ara bé, què en pensa cada una d’aquestes persones amb un cap i dos braços o si pensa res en absolut és un misteri.

Els experiments socials es fan inicialment amb poca població i concentrada a un determinat lloc específic. Per exemple, abans de la introducció massiva de l’euro cada país trià algun poble on fer-lo circular abans que a la resta del país per medir-ne les conseqüències. Les autoritats es veuen obligades a ser previsores i conservadores en les seues estimacions. Apliquem-ho a un exemple concret, per exemple la meua escola, amb vora uns set-cents alumnes i cap cas detectat de C19. Un èxit? Francament no, en el moment de decretar-se el tancament de les escoles encara ni tan sols s’havia detectat un sol cas a tota la ciutat... Excés de conservadurisme? Probablement tampoc... Imaginem que es detecta un cas, tan sols un cas a una classe. Què en pensarien els pares de la resta de companys no afectats de la mateixa classe si no tanquen la escola i ingressen a l’afectat? Que s’està posant en risc la vida dels seus fills. Si per un cas hagués mort algú, s’hauria escampat una psicosi col·lectiva amb molta gent declarant de manera real o imaginària sentir els mateixos símptomes. No els voldrien a l’escola, ni a l’edifici on viuen, els pares del malalt i mort serien marginats a la feina, ho repetim, psicosi social...

Pacte de silenci trencat, uns quants morts i els mitjans de comunicació vomitant informació de manera incessant, al capdavall és el tema del dia i millor no tindre que parlar un dia més del polític x o z, la inundació a tal regió o el terratrèmol a tal altra, la crisi econòmica, etc. Ara toca informar sobre el Coronavirus i així es fa abastament. Abastament, cert, ara bé, també de manera correcta? Perquè no s’informava de la malària que porta més temps occint més gent anualment? La resposta és clara, és una malaltia de continents pobres i els pobres no importen a ningú. Si hom analitza els vora mig milió de morts a tot el planeta per Coronavirus i ho divideix pel total de la població mundial, uns vora vuit mil milions de persones dóna una xifra irrisòria. Algú hauria detectat al final de l’any vora cinquanta mil morts al final de l’any si no s’hagués bombardat publicitàriament amb un nou sonor nom mortífer? Probablement no, però són morts de països rics...

Els rics quan es tiren un pet, no fa olor, i els nobles tenen la sang blava.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 21 de juliol del 2020.