Camus condensa la seua manera d’entendre el món, la seua filosofia, en un breu llibre en què es té com a referent el mite de Sísif. Breument, per a qui no sàpiga de què tracta el tema mitològic, escriuré que Sísif era un déu què, a més, se n’empassava de sabut. No tenia problemes a intentar enganyar la resta del panteó per eixir-se’n amb la seua i, per açò, va ser condemnat a passar l’eternitat fent rodar una pedra cap al cim d’una muntanya per, quan ja endevinava l’objectiu, perdre-ho tot perquè la roca queia, de nou.
Pensar que una manera d’entendre el món es basa amb un exemple com l’anterior, si més no, fa caure en el pessimisme el més alegre dels humans. Si la nostra mirada s’encara sempre cap al cim, tota la nostra vida pot dedicar-se a aconseguir dita meta. I el fracàs, sovint no depén de nosaltres perquè hi intervenen diversos factors sobre els quals res hi podem fer, com el designi diví de Sísif. El cim, la meta, l’objectiu, el final... Arrosseguem la idea de la perfecció i la traslladem a això que hi ha al darrere de l’horitzó o, si més no, a això que hi interpretem d’un ideal.
Hi ha en el text, de moment, dos paraules que marquen el final: el cim i l’horitzó. El primer, és u i, alhora ineludible, si es vol aconseguir. El segon, tot i que pensem que també és uº perquè s’escriu en singular, dependrà de cap a on ens encarem; per tant, varia. El primer ens apropa a un Sísif que passa l’eternitat realitzant intents, mentre que el segon ens deixa en la llibertat absoluta d’escollir o variar allò que creiem que és la meta; fins i tot podem rodar la pedra circulant en espiral per no avançar gaire, o fer un cercle.
La primera tasca, la feixuga i constant, és la imatge de Camus. La segona, la de la llibertat absoluta lligada a l’elecció, valdria per a Schopenhauer. La tercera, circular i tancada, explicaria Nietzsche. I una extraordinària que podríem associar a la intenció de no moure’s si no ens apetix, que se la quede Sartre.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada