Tot no es pot quantificar. Sovint qualificar resulta molt més interessant, tot i que, per a fer-ho, s’ha de saber de què es parla, o s’escriu, perquè la qualitat no és tan fàcil d’argumentar i es pot caure en subjectivitats. No obstant això, s’ha de ser valent i atrevir-se a enfangar-se amb un discurs adreçat a aquells que se n’ixen de la massa estúpida.
La pobresa no té perquè ser econòmica –i això bé ho explica la Bíblia. Però nosaltres, capficats com estem en el pragmatisme marxista, o en anglés, acabem en un tres i no res repetint el mantra sense pensar-hi. Segurament us ve a la ment això de la pobresa d’esperit...
Jo he sigut un xiquet pobre. Recorde que, de xicotet –de ben xicotet— anava a l’estiu a recollir ametles i garrofes amb el meu avi; després, sol. També hi anava al camp a regar, quan es feia a fila, i et podia tocar tant de nit com de bon matí: a qui li toca, rega! Era treball infantil, sense cap dubte. No era treball remunerat. Els meus pares mai no han tingut vacances, excepte la setmana de festes. La resta dels dies lliures, es dedicaven a les seues coses, al camp o a casa.
A casa, mai no hem fet viatges. L’única cosa que es podia considerar semblant era passar part de l’estiu a la casa de camp. Bicicleta, sempre n’he tingut, i l’usava per poder eixir de la finca per anar a buscar els amics, a la vesprada. Quan no en tenia, anava caminant; tant de nit com de dia. A partir dels deu anys, ja recorria la distància entre la casa de camp i el poble, sol, i algunes voltes de nit. I podria seguir escrivint sobre la roba, la televisió, els jocs i els joguets, però no ho faré i ho resumiré dient que poc o res. Per menjar, arròs, excepte el diumenge que es feia paella, perquè si no és arròs no és dinar!
La meua família és pobra? Sota els paràmetres en què es jutja hui, sí, però no per falta de diners. I és ací on vull entrar perquè si he patit algun trauma, l’arrossegue amb la dignitat que em permet el dia a dia. Quan llig les condicions de la pobresa, sembla que a Europa només pot ser pobre algú que viu a la ciutat. Al camp, sempre s’està de vacances! I es va a l’hort per divertiment, caminant o amb bicicleta, fent esport.
La pobresa és això que us he contat, i anar caminant a l’escola cada dia, però, com jo, la majoria des xiquets de la meua edat ho eren, al poble: als pobles, tot i que no se’ns hi vullga considerar. Ho repetiré esquemàticament:
Sense vacances, treballant a l’estiu sense remuneració, traslladant-nos amb bicicleta o a peu, sense jocs ni joguets, sense viatjar i menjant arròs cada dia, excepte el diumenge, fruita i bevent aigua!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada