Ser juancarlista era una cosa ben vista; ser monàrquic, no tant... Fa uns anys, es deia això i s’aparençava una posició centrada i coherent: passaves per progre-republicà però donaves suport a la monarquia. A la televisió, a la premsa i a la ràdio, sovint s’escoltava això de «yo no soy monárquico, pero soy juancarlista».
El rei sembla que els tenia tots i totes a la butxaca, però no sé si perquè repartia simpatia o per escampar altres coses que desconec, ja què no soc dels propers a la cort. La democràcia, la va dur el rei, i dos voltes! La primera, a l’inici de l’exemplar Transición. La segona, quan va defensar eixos valors sufragistes dels atacs d’uns militars colpistes amb bigot: va aparéixer a la televisió i va aturar l’alçament, alhora que tranquil·litzava els súbdits.
Que són cent, o dos-cents milions d’euros si es compten els grans avanços que ens ha aportat el monarca? Misèries! Sense la seua protecció i tutorització no haguérem pogut sobreviure, els pobres vassalls, desemparats. I les empreses? Hagueren pogut quedar-se contractes tan sucosos com els que van obtindre sense el desinteressat suport reial? La resposta és rotunda: no! No érem ningú sense un cabdill ni ho som ara i, segurament, tampoc ho serem. D’altra banda, és normal tindre un detallet amb aquell que t’ha ajudat a triomfar de manera desinteressada.
Hem d’assumir que el rei fa la funció de rei, i eixa és la de «cazar y perseguir faldillas», com deia un conegut i polèmic columnista fa uns quants anys; i realmente –intenteu captar-ne la ironia—, ho feia bé! Però, tornant al present, on estan ara eixos juancarlistas? Crec que abans eren més juancarlistos qua altra cosa, i ara ja són felipistas, perquè Felipe esdevindrà l’heroi que ens haurà de salvar del depredador de Juan Carlos, també per salvar la democràcia del seu pitjor enemic en l’actualitat: la corrupció. Sempre ens quedarà la monarquia!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada