Hem hagut de passar per una pandèmia per adonar-nos que estem desesperats. I ara no em digueu que «jo no», que «soc una persona equilibrada» i altres bajanades d’este tipus perquè jo sé –i tu saps que jo ho sé— que estàs desesperat, i que l’ajuda que pots trobar parlant sobre el tema no és més que un alleugeriment de la penúria, però no una curació. No et pots curar perquè, en el fons, no saps què és allò que falla.
D’acord, jo et puc ajudar. No falla res perquè qui desespera busca el seu jo, en primer lloc i s’adona que no sap per on començar. Pel passat? La consciència del temps desespera i els temps viscuts no deuen convertir-se en una identitat present. El futur? No deguem partir des d’ara per buscar res en el temps futur perquè caurem en una imitació d’altres jos que en poc ens ajudarà, perquè som massa vulnerables. Una barreja? Pot ser que sí, però eixa barreja és la que ens ha dut a desesperar. I el final? Si som cristians, hem d’assumir que no hi ha final, només hi ha diferents passatges.
La nostra llibertat es troba en la intersecció de dues línies, entre aquella que marca la possibilitat i la que marca les coses necessàries. Un excés de religiositat, per tant, ens hi allunya tant com la manca, i el jo que s’hi vincula és la síntesi d’allò possible i d’allò probable. En la possibilitat hi ha Déu, que tot ho pot, mentre que en la probabilitat hi ha la realitat en què ens movem a diari; en la possibilitat hi ha la imaginació i en la probabilitat la racionalitat. I tot això, tota eixa tensió es troba transitant pels extrems de la dialèctica més pura de Hegel –en la imaginació, però, trobaríem l’emprenta de Fichte.
I en el centre de tota eixa tensió hi ha la personeta, feble i desemparada que ha pres consciència d’ella mateixa perquè, com major siga la consciència, major serà la desesperació, però, si no se’n té, de consciència, no es té el jo i, per tant, la desesperació és més greu perquè hi ha tot el camí per recórrer, encara.
Com heu pogut comprovar, Kierkegaard era un home desesperat, com ho eren els coneguts com a existencialistes i que he estat estudiant i analitzant durant els darrers mesos de desesperació i angoixa per la punyetera pandèmia. I escric este resum dels primers capítols del Tractat de la desesperació de Kierkegaard perquè aprofiteu el segon tancament per intentar deixar d’imitar i per començar a indagar sobre el vostre jo, més enllà del ramat, tot i que en la tribu, el jo s’hi troba inserit en el col·lectiu, i de la llibertat tribal val més no parlar-ne. Podeu escollir quant voleu desesperar i com.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada