Ètica d'embrions (que no embrionària).

Arguments o frases de telenovela; per exemple “los ricos también lloran”, o allò de la dita popular castellana de que “las penas con pan son menos”. El castellà de les anteriors cites venia determinat per la base real dels següents fets a enunciar, protagonitzats per una estrella de teleseries sud-americana, enriquida i casada amb un empresari nord-americà.

Sembla ser que dita estrella televisiva després de triomfar al seu país natalici, Colòmbia, va decidir provar fortuna als Estats Units d’Amèrica, i a més la va aconseguir. Així, les coses, i ja mare d’un fill d’una anterior relació, es va casar amb un exitós empresari nord-americà. Com sol passar, les coses anaven bé fins a que van començar a anar mal. La parella, d’una certa edat ambdós, i en un dels dolços moments de la seua relació, quan els semblava que esta anava a ser eterna, en previsió, van decidir congelar un parell d’embrions per tal de poder-los implantar-los en el futur a l’úter d’una mare de lloguer. Es sap fins i tot el sexe dels dos embrions, femení i bessonada com sol ser habitual en els tractaments de fertilitat. El problema és que la relació va durar menys que l’estat de conservació dels embrions... Així les coses, a qui pertanyen? Què fer amb ells?

La mare (o més aviat la productora i donant de l’òvul fecundat), vol sinó destruir-los, com a mínim deixar-los congelats sine die i no vol ni sentir-ne parlar d’una parella de xiquetes passejant pel món amb el seu material genètic sense el seu consentiment. Vist així, sembla lògic, ara bé, el pare (o més aviat el productor i donant de l’esperma fecundant), sí vol dur a terme el procès de maturació i naixença dels embrions. Les seues raons, just les oposades, que ell sí vol veure dues xiquetes pel carrer en el futur amb la seua càrrega genètica i que la meitat del material genètic és seu i que si una dona té dret a dur a terme un embaràs fins i tot quan l’home no vol, quina discriminatòria llei podria impedir-li a ell la mateixa cosa?

L’ésser humà té una infinita capacita de sorprendre pels seus fets i l’ètica de hui en dia pot no casar amb la del passat –sol passar, hui no hi ha (majorment) esclaus per exemple-, així com és d’esperar que no casarà amb la del futur... Si per inacció ningú acaba fent res, què fem amb uns embrions que superen la vida dels seus productors? Pertanyen a qui doncs, a l’estat, a la institució que els ha conservat durant dècades o deuen ser donats a la ciència per investigació? Pensem que per ciència podem entendre també a banda de les interpretacions positivistes, els terrorífics i aberrants experiments de Josef Mengele al camp de concentració d’Auschwitz.

Sembla que en el futur caldrà un comitè d’ètica mundial, ara... encapçalat per qui, per l’Església catòlica? Al respecte caldrà dir que si bé té un passat no menys ignominiós que les malifetes nazis, sí presenta ara mateix un present més humà i cobeja un tresor de coneixences  que poques institucions poden igualar... Malgrat això, i només per ser qui és, ho acceptarien els ortodoxos o protestants? Ni mencionar cal el rebuig del món musulmà que ho veuria com una altra imposició occidental... El cas contrari, el món musulmà sunní i majoritari com a àrbitre de l’ètica mundial, rebria el rebuig del xiïsme o dels cristians, per no dir els budistes o adeptes de qualsevol altra religió... Algú observarà que no he citat comitès estrictament científics, i no és casual. Per als religiosos, que conformen més de dos terços de la població mundial i creixent (el laicisme és un “mal” estrictament europeu i aillable), la ciència no és sinó una altra religió, per tant un adversari, un enemic.

Una cosa porta a una altra, d’un ou hem fet un bou, la qual cosa no impedeix, roda i volta, tornar al punt inicial i veure que tot açò no són sinó cabòries de rics. Una de cada cinc persones al planeta sobreviu amb menys d’un dòlar al dia (o ni això i simplement moren d’inanició), o no tenen dret a sanitat, escolarització o tantes altres coses que deurien ser indiscutibles en un món tan tecnològicament avançat com l’actual.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 3 de juliol del 2015