Tots no som
iguals i, per això, jo sí que cite d’on trec la idea, per ínfima que siga, i
encara que no tinga quasi res a vore amb l’argumentari que hi seguirà, perquè,
llegint el llibre de Dugin, vaig observar una pinzellada interessant, tot i que
del tot anacrònica. Però, per això estic jo: per posar al dia les coses –soc
una persona moderna!
En una línia,
Dugin esmentava la música i la lligava al temps. Deia que la música
s’expressava en el temps (una idea, de moment, poc original perquè ja l’ha
tractada mig món) i que el temps passat era allò que es pensava des del present
quan s’anticipava el futur. Realment, el cas del futur en la música el coneix a
la perfecció el meu amic Calle i l’explica de manera molt senzilla: La persona
s’anticipa a allò que sonarà, però deu encertar només un percentatge: si és
molt alt, significa que la cançó és comercial; si és de la meitat, significa
que et pot atrapar, cosa que depén de la qualitat i del gust; si és més baix,
es tracta d’una música estranya, arriscada i apta per entesos. I tot això
pensant que la música ha de tindre qualitat.
Jo, però, fet
el pertinent aclariment, ho deixe ací i entre en altra dinàmica: la temporal.
Perquè, si explique mitjançant la música que el futur es pot anticipar atenent
allò que ha passat –a partir dels compassos anteriors— , només es pot entendre
des de la idea nietzscheana del retorn, i resulta aplicable fins a certa data,
del tot anacrònica, de la música tonal, per exemple. Què passa si escolte
Schönberg? O Berg?
Ara, si
intente seguir l’argumentari de Dugin entre en un dilema ja que, si continue
amb la seua idea he d’admetre que, des del present, el futur és del tot
imprevisible, i que del passat no entenc res. Si adapte l’argumentari a la
realitat he d’admetre que la Relativitat afecta el temps –i el temps de la
música— i que, per tant, des d’Einstein cap ací han quedat obsoletes les
anticipacions històriques, i que si no es pot anticipar el temps és perquè no
hi ha temps, i em quede en el punt de què Dugin intenta fugir a tota pressa: la
teoria de Fukuyama del final de la història.
Perquè Dugin
vol explicar el futur des de l’Edat Mitjana i el temps des de la música barroca
o folklòrica, sense adonar-se que sí que hi ha hagut un recorregut, tant
històric com musical, en els darrers segles, del qual no se n’ha assabentat.
Fi
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada