SÓN ELS BESSONETS, ESTÚPID!

Després d’anys i anys fixant-me en les coses que, vertaderament, són importants, ja puc començar a relatar-vos algunes de les meues troballes. La imatge és important i, les paraules, no tant. I ho explique a contracor ―ho dic per als pobrets innocents de Podemos que basen la seua estratègia en discursos i paraules. Que passa? Ningú els ha avisat que així no van enlloc?

Com sempre, hauré de ser jo qui comence a tractar l’economia com vertaderament es mereix... I ho faig ara que sé que Podemos ha presentat un paquet de mesures per aplicar en el cas que, algun dia, governe. Per suposat, no ho he llegit. Ni ho faré... La salut és el bé més preciós i no vaig a perdre-la llegint estes coses quan hi ha tanta de cosa de Maragall i de Nietzsche encara per esbrinar. Però, no patiu: per això està Rabosa! Ell ho llig tot i ho analitza per, després, explicar-nos-ho en unes línies.

Els economistes de Podemos són molts dolents i no els podem fer cas. No cal que vos diga que, hui dia, la força d’un estat es mesura per la confiança que donen el seus mitjans de producció i de gestió. Un economista sense bessons no és ningú! I Montoro ho sap bé, com també ho sabia Pizarro, tot i ser advocat ―recordeu el fitxatge estrella del PP que ara està a El Corte Inglés? Jo, quan mire un economista, el primer que faig és fixar-me en els punys de la camisa i en el nuc de la corbata.

Hi ha detalls que donen confiança i seguretat. Per a una persona dedicada a les finances, els bessons ho són tot. I encara hi ha qui es pregunta per què va dimitir Pedro Solbes. Jo, cada volta n’estic més segur: José Luis Rodríguez li deguera exigir eixe toc d’estil i de solera que l’exministre deguera rebutjar. Quina confiança pot donar un ministre, o un conseller, d’economia que no du bessons? El resultat va ser la crisi! No ens podem enganyar a estes altures perquè tots sabem que un bon economista és qui guanya diners i, a més, també sabem que els diners i els embarassos no es poden amagar.

Aznar se’ls posa ara que és un home d’èxit; no abans que era un simple president que havia d’aparençar proximitat al poble. Montoro és la referència del govern en economia, molt per damunt de Guindos, un pobre home que sol dur botons. Montoro és l’èxit personificat i el referent d’una gestió fantàstica. I això ho puc afirmar sense haver estudiat mai res que haja escrit ni haver-lo escoltat més de dos minuts; perquè no cal! Vos imagineu Montoro explicant els pressupostos amb una camisa arromangada? I sense corbata? Veritat que no?

 

Salvador Sendra Perelló