Economia o imatge?



Jorge Luis Borges, que amb la seua enciclopèdica cultura es podia permetre tocar molts pals, divagant sobre el budisme conta sobre la inefabilitat que els practicants de dita religió veuen en ella. Així, imaginem un elefant com un conjunt gran, per dalt de les mesures humanes com a metàfora del budisme. Si una persona li toca la trompa dirà que és essencialment allargat i prim, mentre que el que li toque la panxa hi dissentirà totalment, per no parlar del que li toque qualsevol de les potes, que ho definirà com a allargat però no prim, ni parlar tampoc del que li toque la cua... Això mateix postulen altres religions com ara les revelades semítiques. Per als jueus el nom de Déu és sagrat, Yahova, val a dir aquell que és com ell mateix, l’inigualable. Els musulmans parlen dels 99 noms de Déu, perquè el centè, és inexpressable, relligant amb l’origen misteriós i màgic de les paraules del judaisme, “in principio erat verbum” segons la famosa traducció de la Biblio o Vulgata de Sant Jeroni . Per als cristians, i en castellà com ho hem sentit habitualment, diuen que “los designios del señor son inescrutables”.

Sé que semblarà una estranya incursió en territoris aliens per un escrit que suposadament anava a parlar d’economia, it’s the economy stupid!, segons el motto de les presidencials que Clinton li va guanyar a un Bush ensuperbit pels seus èxits militars i descurat dels aspectes econòmics. En un recent article de títol anàleg, Són els bessonets estúpid, Salvador Sendra hi reflexiona sobre com per a bé per a mal, un polític es deu a la estètica més que al fet polític o econòmic strictu senso. Com bé apunta ell, per a analitzar les declaracions i l’abast de les mateixes en l’àmbit econòmic, al si del blog mateix, ja comptem amb veus autoritzades com les de Òskar Rabosa o Sara Garcia, però és irrellevant. ¿Perquè irrellevant es preguntaran molts? ¿És que el saber sobre un aspecte i parlar amb propietat és irrellevant? En principi no, però el problema és que de nou, és irrellevant, i és irrellevant, perquè és un grau d’anàlisi que gran part de la població, val a dir els votants, no exigeix als seus polítics. Com bé apunta Salvador Sendra, estarà molt bé saber economia com Sara o Òskar, però la major part de gent no en sap i si Montoro fa unes declaracions, més que escoltar-li les paraules, el jutjaran visualment. Si anés descurat, mal vestit o afaitat, se’l criticaria molt més i de manera immediata que si realitzara la més explosiva de les declaracions.

Així estan les coses... Derrotisme? Potser no, de fet, alguna cosa es mou a diferents parts del món. A Califòrnia, els prohoms de la revolució tecnològica digital, com ara els multimilionaris Mark Zuckerberg o Bill Gates, no van particularment ben vestits ni intenten impressionar a ningú visualment. A l’estat espanyol recentment i per descobrir està si la cosa té profunditat o no, la gent de Podemos, en franca expansió, es mostra planera a l’hora de vestir ¿És l’inici d’una nova revolució ací també? El temps ho dirà, per ara, una volta que aspiren a governar ja s’han trobat amb la necessitat de concretar accions pròpies i sembla que han estat prou més modestes que quan es limitaven a anar contra les de la resta de partits. Vegem-ho amb exemples, les anteriors manifestacions al repudi al pagament del deute s’han, com per art de màgia, convertit en una crida a una reestructuració ordenada, mentre que la indefugible, bàsica, jubilació als 60 anys, ha passat a ser-ho als seixanta-cinc i flexible, com tots, vaja...  Res com ensopegar-se amb la realitat per baixar del Cel a la Terra.

It’s the economy, stupid or it’s the image?

Si pensem en Montoro desautoritzar per mal afaitat, el mateix podem postular per un Iglesias “llepa’et” i polit... De nou la imatge per damunt del contingut de les paraules, irrellevants per tant elles. El temps dirà com acabarà tot, jo, més modestament i com èmul de l’oracle de Delfos, em limitaré a postular el cent per cent d’encert a posteriori a la barra de qualsevol bar; això ja ho sabia jooooo!... Així, si parlem de “trompes” no d’elefant búdic, que com a mínim m’agafe avesat en la matèria got en mà i preferentment confessat, que no se sap mai, i els valencians, com és sabut –sabuts que som!-, som experts en parlar, i pitjor encara votar, sense coneixement de causa. Ara que... com que estem en temps de fer-ho tot pols, tampoc seria tan mala idea aquella de contradir-nos col•lectivament, i començar a parlar i votar amb coneixença de causa, recuperar aquell entrellat del que parlaven els vells. 

Lluís Alemany Giner

 *Brasov a 15 de desembre del 2014