JUDICI A MOISÉS: CULPABLE!

Les repercussions d’un viatge a Roma poden ser eternes, a l’altura de la ciutat, també eterna, que és el qualificatiu que s’empra per referir-se a la capital italiana. Si el Vaticano i la Villa Borghese, com vaig apuntar en un altre post, són indrets obligatoris per als visitants, buscant els caravaggios hom es pot perdre una miqueta més per gaudir de l’escultura de les escultures: el Moisés.

Abans d’anar, però, s’ha de llegir una mica, concretament l’article de Freud que tracta sobre l’escultura i, si es pot, altra gran obra anomenada Tòtem i tabú; aleshores, l’orgasme està garantit! Freud tracta sobre el moment exacte en què Michelangelo reproduïx el patriarca i les raons que el duen a fer-ho. És un text molt interessant, interessantíssim, però està inacabat...

La tasca del lector crític que es dedica a l’escriptura amateur, com és el meu cas, ha de ser la d’esbrinar entre els grans per a qüestionar alguna de les cosetes que han fet, o que no han fet, com és el cas. Aleshores, benvolgut lector, a partir d’ara haurà d’afegir estes línies al final de la lectura freudiana a mode d’annex. Intentaré explicar el per què de l’actuació de Moisés: anem a la faena!

Moisés baixava endimoniat del mont Sinaí perquè el seu poble estava lloant una cabra daurada, feta amb les joies que duien damunt. Déu el va avisar que els fills de Levi estaven actuant de manera improcedent just el dia en què anava a entregar-los les taules amb els manaments. Estaven corromputs i el Senyor li va dir que els matara tots. Moisés, molt moderat, va proposar a Déu que es calmara o es quedarien sense ramat. Déu li va fer cas i li va proposar que la meitat del poble agarrara una arma i matara el seu parent més estimat. I així va ser perquè el poble jueu es va quedar al 50% i a Moisés li va costar un disgust: no va poder entrar a la Terra promesa, o siga, a Jericó (Èxode 32).

Moisés tenia en les seues mans els Deu manaments però el poble encara no els coneixia. Els va tirar a terra i els va trencar en un moviment posterior al que descriu l’escultura de Michelangelo. El quint manament de la Llei de Déu és «no mataràs». Moisés sabia els manaments perquè Déu li’ls acabava d’entregar i els va amagar mentre els transmetia, als jueus, la decisió divina d’assassinar el seu proïsme. En Dret, açò es diu prevaricació. Moralment, es tracta d’una acció reprovable i punible. Si el poble haguera sabut que matar era una acció penada per Llei, o siga, un pecat, haguera actuat de la mateixa manera?

Déu va incomplir la seua pròpia Llei segons ens ha contat Moisés: va dir no mateu i mateu al mateix temps. Però a Déu no se’l pot jutjar. Moisés, sabedor com era de la legislació, la va destruir perquè el poble no en fóra conscient. El poble va matar a recer de Déu, de Moisés i de la ignorància. Però, què va passar quan els jueus es van assabentar de l’engany diví? No sé, no sé... Diuen les males llengües ―de Freud, per exemple― que en un de tants avalots, li van fer la faena al patriarca. Pecat? No sé, no sé... Possiblement un lapsus temporal.

Salvador Sendra Perelló