BARBIE O BARBITÚRICS

Ja tingué, fa uns anys, les seues paraules Déu amb Moisés perquè el seu poble adorà un ninot; en aquell cas, un corderet daurat. L’avantatge d’aleshores fou que no hi havia cap intenció d’imitar l’objecte lloat sinó que es tractava només de fer-li ofrenes per a demanar-li gràcies. En aquest cas, Moisés aplacà la ira divina i pogué salvar la humanitat: «Senyor, perdona’ls la vida i jo els reconduiré cap al bon camí».

Després d’aquesta època, i ja oblidada l’acció de Moisés, la imatge tornà a ser important perquè els catòlics entengueren la dinàmica de la fe: la música i l’abstracció mai no han ocupat un indret rellevant en els seus cultes. «El cos és la presó de l’ànima», deien els sants i els màrtirs mentre col•leccionaven sobre la pell les petjades del destí.

«I després aparegué la Barbie. I tothom es rendí als seus peus i lloà la seua perfecció». Perquè l’objecte a imitar i a lloar es concretava sota una aparença ideal, de la qual només hi calia estirar una mica la imaginació per a preveure una existència aparellada al seu físic. Tota aquesta perfecció semblà la vida d’un sant adaptada a la demanda d’una nova societat en què el cos no empresona l’ànima sinó que l’ajuda a millorar.

«La vida serà ideal sempre i quan sigues una Barbie, i les imperfeccions sempre les podràs solucionar amb un bon cirurgià». Quina importància tenen unes diminutes cicatrius si el que es busca és la mateixa perfecció? A cas els sants no en tenien i en feien l’ostentació? És un preu raonable i, a més, per amagar-les sempre et pots allunyar unes passes de l’observador o fer servir el maquillatge. Tot és qüestió d’èxit o de fracàs; pots acabar com una Barbie o prendre barbitúrics.

Potser, Moisés hauria de tornar per explicar-nos altra vegada que Déu s’ha molestat pel nostre politeisme ―perquè, de barbies, n’hi ha moltes― i aturar així la nova ira divina que pren forma d’anorèxia i de bulímia.

Salvador Sendra Perelló.