SHOSTAKOVICH, STALIN I L’INNOCENT DE WILDE



A l’hora d’escoltar música de Mahler, ho faig de manera compulsiva, com em passa ara amb la IV simfonia de Shostakovich. Es tracta d’una peça ―o tres, millor dit― d’una complexitat que du precisament a això: a escoltar-la una i altra volta. Diuen els entesos que tanca un passat i reprèn el futur sota els dictàmens del tirà Stalin. El compositor va vore, en molts moments de la seua vida, com la seua relació amb el poder es trobava en una situació crítica i, per tant, la seua vida, també.

I em ve a la ment esta obra perquè, llegint Wilde m’he trobat amb una de les crítiques més estranyes que he vist sobre el socialisme. Wilde, el dandy per excel·lència, en un moment de la seua vida va combregar amb el seu antònim; un corrent social que intenta igualar les persones! Però, això sí, amb alguna crítica... Per exemple, el que ell acceptava és que, amb l’eliminació de la propietat privada, els artistes i els intel·lectuals podien dedicar-se completament a la seua tasca sense haver de preocupar-se de sobreviure.

D’altra banda, podria dir el mateix que he dit abans però esta volta sobre el capitalisme. Wilde deia que este model afeblia l’individu perquè les persones havien de buscar-se la vida i, per tant, no es podien dedicar a tasques molt més importants com la creació, per exemple. A més, deia que la necessitat de lucrar-se s’imposava a altres necessitats de primer ordre perquè el sistema associava l’individu amb allò que posseïa i no amb allò que era.  

No vull posar-me a buscar les possibles relacions entre el pensament de Wilde i el dels grans creadors russos. Tampoc vull mirar si este corrent era molt comú a l’època. El que és una realitat és que molts compositors i altres personalitats europees van emigrar cap a EEUU perquè tota Europa estava en guerra. Per contra, Shostakovich va romandre a casa, fins i tot el la dura època d’Stalin. La seua relació amb el tirà va ser tirant perquè el músic va mantindré sempre la llibertat del creador ―a partir d’ací podeu posar les crítiques.

Si Wilde haguera viscut uns quants anys més, segurament s’haguera hagut d’empassar els seus escrits perquè la revolució no és una constant. Malauradament, la revolta es provoca per canviar les elits però, una volta establides les noves, la mateixa paraula passa a ser proscrita perquè significa la revolució de la revolució, o siga, un gir de 360º des de l’inici. De casos de revolucionaris revolucionats hi ha molts i no cal entrar a enumerar-los. Shostakovich, per exemple, és un cas interessant perquè passava, ràpidament, de ser un model de revolució musical apta per al nou règim a ser un element perniciós, i a l’inrevés.

Wilde, possiblement estava dolgut de la manera en què el món el va tractar. Fugit d’Anglaterra i ubicat a París, la seua vida no va acabar com haguera hagut de ser. No obstant això, quan vaig a París, al cemetière du Père-Lacahaise, passe a vore la seua tomba. La de Shostakovich no sé on està però pense que el seu lloc ideal es troba en el mateix cemetière, amb Wilde, amb Abélard, amb Éloïse, amb Apollinaire, amb Sartre, amb Beauvoir, amb Morrison... Fins i tot hi duria Che Guevara!

Hi ha qui diu que la mort ens iguala i amb esta afirmació es realitzaria la màxima socialista, encara que fos després de viure. La vida de Wilde va ser intensa i amb molta tensió social; la de Shostakovich, també. Però, i la mort? Perquè segur que Wilde està orgullós de vore’s en una tomba protegida i plena de flors i besos més d’un segle després de ser enterrat. El que vinc a dir, al remat, és que viure no és fàcil, almenys, no és fàcil fer-ho lliurement. Encertar en els pronòstics, tampoc ho és perquè el canvi no significa sempre la pau i la millora, i menys encara per al creador. I ara, Wilde, ara que volen tornar a alçar el mur d’Ucraïna, val la pena estar en este costat encara que siga perquè puga jo anar a visitar-te, de tant en tant.

 

Salvador Sendra Perelló