LA MENTIDA

Hi ha un llibre d’Oscar Wilde, un assaig, que és, si més no, significatiu del pensament de l’escriptor sobre la realitat; es tracta de La decadència de la mentida, un text breu i entenedor, fàcil de llegir i molt nietzschià, tot i que el mateix Wilde deia no haver llegit mai el filòleg-filòsof alemany. Les conclusions són molt semblants i es poden resumir en l’angoixa que roman quan s’entreveu que la poesia i la literatura deriven cap a la raó.

Fullejant Leibniz he vist un filòsof amb molts prejudicis quan es tracta de reflexionar sobre el concepte de veritat, i he escrit concepte, quedeu-vos amb el detall, perquè tractar el tema del concepte significa que nosaltres tenim una imatge mental, ideal, de què significa allò que expressem amb paraules, com la veritat, en este cas. Fins i tot ens transformem en xicotets déus quan ens aventurem a jutjar allò que és veritat i el que és mentida; sovint de manera taxativa.

Jutgem mitjançant uns criteris que admetem com a purs i individuals, en uns casos, i com a apresos mitjançant l’esforç i l’estudi, en altres. Leibniz, per exemple, admetria esta segona opció com a correcta, mentre que, la primera, ho seria en el cas d’estar vinculats a la religió. Ell no separa la veritat de la moral, en un cas, i de l’estudi, en altres. Estos dos plantejaments s’unixen en el temps de l’autor, i més encara si analitzem el sistema d’aprenentatge de l’època, on, al final de l’educació, hi havia la teologia.

Nietzsche, molt posterior, entén allò que he exposat abans, si ens adrecem a la literatura, o el cas diametralment contrari, si ens referim als principis de Leibniz. Per a Nietzsche, la vertadera veritat és la que no passa pels filtres de la raó; diguem-ne, la natural i humana, sense més. La representació del concepte, a més, deixa de ser un referent universal per esdevindre una altra mentida creada per la racionalització. Per a ell, la metàfora és la vertadera expressió de la veritat, com segurament ho serà per a Wilde, també.

Nosaltres, moltes voltes ens trenquem el cap en la recerca de la veritat quan, com podem comprovar, eixe nom no deixa de ser un referent lingüístic d’un concepte erroni, si més no. I, per demostrar-ho, vull que vos imagineu una persona movent la mà dreta des del front fins al melic i, després, des del muscle esquerre fins al dret. Nosaltres veiem una creu on, realment, hi ha un moviment de mà que difícilment s’hi assembla. La raó, per tant, és, indubtablement, de Nietzsche, quan diu que el filtre jueu-cristià que fem servir de manera inconscient ens coarta per tindre una vertadera idea l’allò que és veritat ―un simple moviment de mà―, i ho exposa en un breu llibre titulat La veritat i la mentida en sentit extramoral. Ara, abans de jutjar o jutjar-nos, recordeu els filtres.

 

Salvador Sendra Perelló