Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris antropologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris antropologia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 d’octubre del 2018

Advocat pel diable.

Resultat d'imatges de padre deja olivado bebe en coche
Recentment una notícia feu bramar molts d’indignació. Una d’eixes simples notícies de la crònica de successos que no tenen una gran importància global però amb la que tots s’identifiquen individualment: un pare oblida baixar del cotxe al seu nadó i portar-lo a la guarderia, aparca a l’estacio de la seua ciutat per agafar el tren i se’n va a la feina. Hores més tard la dona passa per la guarderia i pregunta pel seu fill, el seu home el tenia que haver portat. Li responen que per allí no ha passat el seu home ni han vist al xiquet en tot el dia. La dona, angoixada, acudeix a l’aparcament de l’estació per trobar mort dins del cotxe el nadó.

A partir d’ahí, ho recullen tots els diaris i les xarxes supuren ràbia, com es pot arribar a semblant punt de malcurança? Com es pot ser tan insensible com per a oblidar al propi fill, menut i innocent, a l’interior del cotxe? Molts ja declaren que qui realment mereix morir és el pare, i ho deixe ahí per tornar al principi, un simple fet menor amb conseqüències majors, tràgiques, certament, però un fet menor ocorregut a unes poques persones, una família. Si hagués estat un accident de tràfic, ningú més enllà dels veïns de la seua localitat, amics o familiars, en parlaria....

Pocs dies més tard –sorpresa!- apareix a la premsa un article d’una psicòloga que intentava explicar allò inexplicable, val a dir, com el pare podia haver oblidat al fill al cotxe i anar a la feina com si res. De les conseqüències no em parlem car ningú pot redonar vida als morts. Allò que em colpí era que pel titular de l’article, per l’encapçalament, algú estava disposat a advocar pel Diable, a excusar el pare! Acabat de llegir l’article tampoc era tant, però la premsa, ja se sap, tendeix al maximalisme per tal d’atiar la lectura dels seus continguts. Allò que finalment, al meu parer sí era cert, no era la disculpa del pare sinó l’anàlisi de perquè pot arribar a passar que un pare arribe al punt d’oblidar al fill menut al cotxe. La raó és que vivim en un món accelerat, un món on pares i fills conviuen simultàniament però que cadascun el viu de manera diferent. Segons la doctora els fills viuen estressats perquè els pares també ho estan. Els fills són escridassats a diari ja de bon matí perquè el pare s’alça del llit accelerat, es dutxa i beu un cafè ràpid perquè té el temps just per arribar a la feina, si perd el tren x o enllaça uns quants semàfors en roig, l’escridassat serà ell i pot arribar a perdre la faena i per tant els mitjans de subsistència, incloent-hi els que l’alimenten a ell o als seus fills. Estos, en canvi, s’alcen segons el rellotge biològic, val a dir, van despertant de poc a poc i escridassar-los no és només injust sinó també antinatural, ells són els que actuen com a humans i no els pares, absorbits per les obligacions laborals!

En un món on sembla ser que la fertilitat ja està declinant brutalment al món occidental per l’ús abusiu de pesticides o l’estrés, només pot haver algú que se n’alegre: el món! Hi haurà coinvolta alguna estratègia secreta del planeta per deslliurar-se’n d’aquella espècie rara que tant la fa patir i que li ha provocat fins i tot una era nova, l’antropocè? Si això no és cert, l’altra única opció possible és que nosaltres mateixos ens autoinfligim el patiment, en cap cas, eixim benparats...


Bucarest a 14 d’octubre del 2018. 

dilluns, 10 de setembre del 2018

CANVIS D’IDENTITAT: DE LA FLORACIÓ AL RELLOTGE


Imatge relacionada
Passar uns dies a la selva no té gaire mèrit; passar eixos dies observant com viuen les comunitats que hi romanen, et pot aportar informació privilegiada, i més encara si es té l’ocasió d’escoltar què diuen, com ho fan i per què. Les societats analfabetes tenen una manera interessant d’argumentar creant les seues narracions, alhora que treballen satisfactòriament les pauses, les incògnites i la saviesa popular, que sovint és del tot innocent.

No obstant això, i cosa que m’atrau molt més encara que observar els animalets, és analitzar la presència dels cicles naturals i la manera en què influïxen en la població. Eixos cicles afecten la vida de les societats que hi habiten en la mesura que Bajtin influïx en mi. Segurament, ells interpretaran la meua vida intentant col·locar-la entre les estacions, les floracions o les collites, mentre que jo intente ubicar la seua entre els capítols de qualsevol llibre del crític rus.

Els nadius de l’Amazonas es queixen que el canvi climàtic ha modificat les estacions –les poques que hi ha a la selva equatorial— i que la vida els ha canviat. I t’ho conten mentre a la casa del costat estan veient la televisió un grup de famílies de la comunitat; i jo m’ho puc creure, o no; i, per suposat, que no m’ho acabe de creure, almenys de la manera en què ells m’ho narren i basant-me en allò que observe. Per exemple, un dia qualsevol, el poble es trobava buit perquè quasi tots estaven a Nauta participant d’un campionat de futbol. Hi havien anat amb les seues barques de motor a passar el dia.

No obstant això, sí que hi pot cabre la doble interpretació, ja que, amb les rareses del clima, allò que ha canviat és la seua percepció del temps que, alhora, es troba influïda per la nova tecnologia i per l’obertura del seu espai vital, més enllà de l’arbreda i de la caça, més enllà de la tribu i la família. Els cicles naturals, a l’Amazonas, han canviat menys que els familiars, ja que l’adolescència es viu, com en qualsevol altre lloc, en una constant adaptació a la realitat virtual. Caçar mones o recol·lectar fruits és ja una cosa del passat, un residu romàntic en gran mesura i, per tant, poc afecta el canvi estacional a la vida del segle XXI.

La dualitat de criteris, segurament la causa la convivència de les dues parts: la que encara viu pendent d’allò que l’envolta i la que viu amb els ulls fora però amb els peus dins del poblat. L’hora de menjar pot canviar per l’hora de la telenovel·la, i la de pescar pel partit de futbol. Allò que et demana el cos o l’estació es troba relegat a un segon terme, però, en els dos casos, marcats per això que coneixem per rellotge i per calendari, allunyats del tot dels cicles naturals més idíl·lics. Realment, tenen un greu problema d’identitat, però quasi es pot afirmar que les societats avancen i s’hi retroben en altres identitats més actuals com, per exemple, sota una bandera, com va explicar l’altre dia el meu company de textos Lluís Alemany.


Salvador Sendra

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Troc o diners, què va ser primer?

De tota la vida se’ns ha explicat que abans d'haver-hi diners, els intercanvis es feien mitjançant el troc. Això és, si a mi em fan falta sabates i tu en tens un parell de sobres, jo vaig t’oferisc alguna cosa que tinga i ho baratem. Els manuals d’economia solen explicar que els diners es van inventar per salvar situacions d’impossibilitat de fer el troc. Si jo vull unes sabates però només tinc tomaques, i el veí no vol tomaques, perquè també té la seua horta, però vol blat, eixe troc ja no es pot fer, potser qui vol tomaques no té sabates, per tant a mi no m’interessa. Al inventar els diners, un bé que tots accepten perquè és intercanviable per tot, les transaccions ja es poden fer, jo pague les sabates amb monedes, i el veí de les sabates compra el blat.
Aquesta que és la teoria més acceptada del naixement dels diners, i ara ha sigut posada en dubte per David Graeber, un antropòleg –considerat per molts el millor de la seva generació-, un activista anti-globalització, membre d’Occupy Wall Street i a escrit diversos treballs sobre l’anarquisme. El seu llibre On Debt: The First 5000 Years (en castellà, En deuda, una història alternativa de la encomia) ha caldejat el debat sobre com es va arribar a inventar els diners. El debat va més enllà del que és purament economia, va a l’arrel de les construccions de les ideologies econòmiques -com podeu comprovar als links que vos pose baix. Els liberals de tot tipus han atacat Graeber ferotgement i els qui defenen sistemes alternatius qualifiquen de mite l’origen liberal dels diners i s’agafen a Graeber amb ungles i dents.
La teoria econòmica que hem explicat al començament, que els diners naixen com a conseqüència del troc i per agilitzar i facilitar l'intercanvi de béns, va ser creació d'Adam Smith. Però això sembla que no va ser així, Graeber diu:
Hacia la misma época [meitat del segle XIX], misioneros, aventureros y administradores coloniales se extendian por el mundo, muchos transportando copias del libro de Smith, esperando encontrar la tierra del trueque. Nadie la halló jamás. Descubrieron una variedad casi ilimitada de sistemas económicos. Pero hasta el día de hoy nadie ha sido capaz de señalar un aparte del mundo en que el modo habitual de transacción económica entre vecinos tome la forma de “te doy veinte gallinas por esa vaca”.
Més endavant cita a una antropòloga, Caronlina Humphrey, de Cambridge, que diu:
Nunca se ha descrito un solo ejemplo de economia de trueque, sencillamente, y mucho menos la emergencia de él del dinero; toda la etnografia dispone sugiere que jamás ha habido tal cosa.
No és que el troc no existira o no haja existit mai, però no era un element habitual. Entre pobles que no hagen desenvolupat una economia complexa, “salvatges” els deia Adam Smith, Graeber diu que “suele darse [el troc] entre pueblos diferentes, incluso entre enemigos” però mai entre veïns, o gent de la mateixa tribu. En general, el troc com a mitja d’intercanvi de béns habitual s’ha donat en societats que ja coneixien els diners i per les raons que foren s’han quedat sense ells (p.e. a l’Europa després la caiguda de l’Imperi romà, Rússia als anys ’90 o Argentina el 2002). És més, per valorar l’intercanvi es solien utilitzar els diners. Jo et canvie les sabates per tomaques, però quantes tomaques pel parell de sabates? Per fer això es posa preu en diners a les sabates i a les tomaques, després es fa l’intercanvi.
Ara ja sabeu, quan algú diga que s'ha de tornar al troc, heu de contestar: tornar com, si mai hem estat?

Oskar “Rabosa”

Links relacionats:
El origen evolutivo del dinero
¿Es la economía una ciencia? El lamentable ejemplo de Juan Ramón Rallo y la teoría sobre el origen evolutivo del dinero
Qué es el dinero - Economía directa / Colectivo Burbuja



Arreglemos la crisis: volvamos al trueque
http://www.elblogsalmon.com/economia/arreglemos-la-crisis-volvamos-al-trueque