Recentment una notícia feu bramar molts d’indignació. Una
d’eixes simples notícies de la crònica de successos que no tenen una gran
importància global però amb la que tots s’identifiquen individualment: un pare
oblida baixar del cotxe al seu nadó i portar-lo a la guarderia, aparca a
l’estacio de la seua ciutat per agafar el tren i se’n va a la feina. Hores més
tard la dona passa per la guarderia i pregunta pel seu fill, el seu home el
tenia que haver portat. Li responen que per allí no ha passat el seu home ni
han vist al xiquet en tot el dia. La dona, angoixada, acudeix a l’aparcament de
l’estació per trobar mort dins del cotxe el nadó.
A partir d’ahí, ho recullen tots els diaris i les
xarxes supuren ràbia, com es pot arribar a semblant punt de malcurança? Com es
pot ser tan insensible com per a oblidar al propi fill, menut i innocent, a
l’interior del cotxe? Molts ja declaren que qui realment mereix morir és el
pare, i ho deixe ahí per tornar al principi, un simple fet menor amb
conseqüències majors, tràgiques, certament, però un fet menor ocorregut a unes
poques persones, una família. Si hagués estat un accident de tràfic, ningú més
enllà dels veïns de la seua localitat, amics o familiars, en parlaria....
Pocs dies més tard –sorpresa!- apareix a la premsa
un article d’una psicòloga que intentava explicar allò inexplicable, val a dir,
com el pare podia haver oblidat al fill al cotxe i anar a la feina com si res.
De les conseqüències no em parlem car ningú pot redonar vida als morts. Allò
que em colpí era que pel titular de l’article, per l’encapçalament, algú estava
disposat a advocar pel Diable, a excusar el pare! Acabat de llegir l’article
tampoc era tant, però la premsa, ja se sap, tendeix al maximalisme per tal
d’atiar la lectura dels seus continguts. Allò que finalment, al meu parer sí
era cert, no era la disculpa del pare sinó l’anàlisi de perquè pot arribar a
passar que un pare arribe al punt d’oblidar al fill menut al cotxe. La raó és
que vivim en un món accelerat, un món on pares i fills conviuen simultàniament
però que cadascun el viu de manera diferent. Segons la doctora els fills viuen
estressats perquè els pares també ho estan. Els fills són escridassats a diari
ja de bon matí perquè el pare s’alça del llit accelerat, es dutxa i beu un cafè
ràpid perquè té el temps just per arribar a la feina, si perd el tren x o
enllaça uns quants semàfors en roig, l’escridassat serà ell i pot arribar a
perdre la faena i per tant els mitjans de subsistència, incloent-hi els que
l’alimenten a ell o als seus fills. Estos, en canvi, s’alcen segons el rellotge
biològic, val a dir, van despertant de poc a poc i escridassar-los no és només
injust sinó també antinatural, ells són els que actuen com a humans i no els
pares, absorbits per les obligacions laborals!
En un món on sembla ser que la fertilitat ja està
declinant brutalment al món occidental per l’ús abusiu de pesticides o l’estrés,
només pot haver algú que se n’alegre: el món! Hi haurà coinvolta alguna
estratègia secreta del planeta per deslliurar-se’n d’aquella espècie rara que
tant la fa patir i que li ha provocat fins i tot una era nova, l’antropocè? Si
això no és cert, l’altra única opció possible és que nosaltres mateixos ens
autoinfligim el patiment, en cap cas, eixim benparats...
Bucarest a 14 d’octubre del 2018.
