L'EXCÉS DE L'OBRA ÉS L'ART

Si, com podem comprovar, l'abstracció és d'una època posterior al Segle de les llums, i té l'inici en el període romàntic, es deu precisament a l'imparable procés d'individualització de la societat. Mentre que, en la Il·lustració, era una minoria formada (il·lustrada) la que treballava per crear una societat ideal, una vegada superada esta època, en el Romanticisme, es pot observar que eixa minoria formada (il·lustrada) ja defuig de la massa i esdevé una icona per a ella mateix, al marge de la resta de la societat. El resultat és, per tant, l'imparable procés d'individualització i de plasmació artística d'eixe model propi, individual, abandonant el model consensuat socialment de referències externes; el sentit comú tendix a perdre's en quant al concepte d'idea prèvia a la creació però seguix inserit en el procés creatiu en quant a matèria.

Els grans relats s'acurten i eviten l'explicació retòrica dels detalls, la figuració es difumina front a l'abstracció, la música perd la tonalitat, les grans idees ensopeguen amb les realitats fragmentades i, fins i tot, se senten superades pels personalismes. A més, l'home social i compromés va convertint-se, a poc a poc, en un individu inconformista.

Un exemple especial sobre els límits de l'obra d'art el trobem al Laocoont de Lessing. Tot i ser un autor d'una època anterior a la de referència, en la seua obra s'observa una anàlisi interessant sobre un dels primers passos cap a la recerca de l'ànima, de la música o de l'abstracció, conforme es vullga dir. Basant-nos en la poesia fragmentada de Simònides, uns quants segles abans de la nostra era, ja es podria iniciar la investigació sobre els límits de l'art però, per aproximar l'escrit a l'actualitat, l'inicie amb l’estudi del Laocoont. El sacerdot troià crida ―és evident― i este crit fa que l'escultura sobrepasse el seu àmbit natural, però, què és un crit? No excedix el so l'àmbit de la plàstica i de la figuració? A més, no es pot observar el grup escultòric sense parar l'atenció en eixe detall, en forma de crit o de sospir, encara que, per la tensió del cos i pel moment tan dramàtic que representa, cal decantar-se pel crit. De tota manera, siga una cosa o una altra, el que es tracta és un so, i les pedres, que jo sàpiga, encara no parlen.

Aplicant l'estudi de Lessing sobre el Laocoont al famós ―i mai prou lloat― quadre de Munch, El crit, vorem que les coincidències vénen donades per la investigació i l'esforç de l'autor. Si Munch pinta el seu millor quadre és per la influència de Nietzsche, a qui coneixia perquè ja el va retratar abans i de qui es parlava molt en els ambients freqüentats pel pintor. Nietzsche ja havia tractat el tema del so escrivint sobre el fet de cridar com l’acte humà més primari. El que fa Munch, simplement, és aplicar-ho a la pintura. El crit té la particularitat d'excedir l’àmbit de la plàstica com, segles abans, ho feu el Laocoont. Cridar, com he dit abans, podria tractar-se com si fóra música perquè es tracta d'un so i, per tant, és diàleg amb l'ànima. Per l'altra banda, podria tractar-se com a abstracció... Per contra, el que sí que és important apuntar és l’equilibri del quadre de Munch entre a la part figurativa i l'abstracta: la primera és evident, es pot vore i tocar, mentre que, la segona, es percep com un so inaudible. La vessant abstracta de Munch és sonora mentre que la figurativa és plàstica.

A l'hora en què la societat avançava i les investigacions científiques s'endinsaven en una realitat paral·lela, la tendència de l'art era la de seguir el mateix camí. La radioactivitat, amb l'ajuda inestimable dels rajos X, ens va mostrar una part de la realitat que no havia existit fins aleshores. El cubisme també ens va ensenyar les moltes parts de l'objecte en un sol plànol, però sense abstracció, encara. El referent existia, com en les radiografies. Hom mira i sap el que veu. La pintura excedix el límit de la forma i fa treballar l'ull humà per captar el missatge però, tot i això, es manté en el seu ambient natural. La música és el diàleg amb l'ànima i la figuració de Munch recerca en este camp una nova perspectiva, tot i que la reduïsca a un sol crit.

Salvador Sendra Perelló