La insuportable lleugeresa de la política espanyola.

Hom que mire amb una miqueta d’esperit crític el que està passant després de les eleccions del 20-N, no pot més que assistir atònit a aquest sainet tragicòmic. Què els personatges actuals que voletegen i lideren per la política espanyola, no són més que uns inútils, ineptes, incapaços..., fa temps que ens hem adonat. Però últimament estan demostrant que encara són pitjors, la imaginació no arriba mai al nivell de la realitat. Amb els governs de Zapatero pensàvem que havíem arribat al súmmum de la estultícia, però veges per on, encara es pot superar.

El panorama és desolador. Amb el resultat que han deixat les eleccions del 20-D, resulta que els “politicastres”, un mes després, no sols són incapaços de de formar govern sinó que sembla que ningú vulga fer govern. Per una banda el PP, que es declara guanyador, s’ha quedat aïllat, fruit de la seua supèrbia, de la seua forma –gens democràtica- d’entendre la política i de la seua genètica franquista, la corrupció, l’abús de poder, sectarisme..., i Rajoy renúncia a ser investit “porque tengo una mayoría absoluta en contra”.  Per altra banda, el P$x€, el partit més fals, més mentider, més interessat, venut al capital..., ha quedat en una situació de pivot –no es pot fer cap govern sense ells- però degut a la seva incompetència, manca d’idees, presoner del capital i de baronies tòxiques, són incapaços de fer res. Estan paralitzats pel seu propi verí. Ofegats en els seus vòmits. Incapacitats per la seua incompetència.

Els nous partits, els que anaven a transformar-ho tot, han quedat despenjats, sense una situació de veritable poder. I vist el que hem vist, és una gran notícia. Podemos està preocupat per agafar una poltrona més que per altra cosa. Si fa un any eren el partit que anava a canviar de dalt a baix l’Estat, que anaven a acabar amb la casta, ara són un partit més de la casta. Oferir la presidència del govern a P$x€ a canvi de poltrones, per a fer polítiques que han dit que no farien –no han aprés ni ells ni els seus votants res de Grècia i de Tsipras-, és demostrar que la seua única aspiració és arribar a ser casta. Si calen canvis estructurals i no merament cosmètics, no serà Podemos amb el P$x€ qui els faça. Ara sí, Podemos tocarà poder que és l’ambició de l’ambiciós Pablo Iglesias. Per la seua part, Ciudadanos deixat en la més absoluta irrellevància –de postres en tots els casos, ja que no arriben ni a segon plat- són els únics que mantenen coherència amb el que són. Lamentablement no són més que gossets falderets del capital, amb un programa neoliberal.

Amb aquest panorama, més els interessos de la banca, dels empreses de l’IBEX, de la pressió mediàtica, de la pressió internacional que ja comença a notar-se, de la pressió de les institucions internacionals “independents”..., el futur sembla negre, molt negre siga quin siga el resultat d’aquestes o de les properes eleccions. Un govern PP-P$x€, governant junts o no, amb vot a favor o abstenció, serà més del mateix: bo pels de sempre, fotut per a tots nosaltres. Un govern “d’esquerres”– entre cometes perquè un govern amb P$x€ mai és un govern d’esquerres- serà una decepció en tot cas. Aquesta decepció arribarà per dos camins: o Podemos voluntàriament i a canvi de les poltrones renúncia al seu programa; o en el cas que el P$x€ assumís alguna part del programa de Podemos, la Comissió europea i el BCE espatllarien, amb tràgiques conseqüències com a Grècia, aquestes polítiques. I damunt, el P$x€ i Podemos quedarien com incompetents que porten a la ruïna a l’Estat. Deixant en safata de plata el retorn del PP.

Davant d’aquest panorama, no hi ha res a fer. Qualsevol opció és la pitjor. Però no tota la culpa la tenen els polítics.

Òskar "Rabosa".

EL PROBLEMA DELS PARTITS EMERGENTS

Ja sé que no em coneixeu de res més enllà de la imatge pública que m’he creat i que ―com no― pot ser enganyosa i intencionada. I és per esta raó que m’haureu de creure quan vos diga que sóc una persona intel·ligent i preparada. Clar està que vosaltres, com a persones menys intel·ligents que jo, però intuïtives, pensareu: ho hauràs de demostrar! Però jo sóc llest i conteste: ho faré quan em voteu; durant els quatre anys de legislatura. El problema a què s’enfronten els partits emergents, o els polítics emergents, a més de la societat en general, és simplement eixe.

Una persona pot demostrar la seua vàlua des de tres punts diferents. El primer és tan fàcil com aportar titulacions. Si s’és jove, segurament, tota eixa paperassa es vorà superada, sense problema, per les persones de més edat que han tingut més temps per formar-se. El segon és l’aportació d’experiència, que acaba com ha ocorregut en el punt primer. I, el tercer és la capacitat, que és tan simple com que cal omplir-la de cada una de les opcions dels punts primer i segon. Aleshores, comptat i debatut, este cuento se ha acabado. Però, l’última causa, i que no m’he atrevit a esmentar com a quarta, és la de la saviesa transmesa per il·luminació o per contacte, de la qual no vull dir res perquè pense que és l’única porta que roman oberta i de la qual desconec la seua essència.

L’empenta, a l’hora de realitzar accions, sí que es podria associar a la força de la joventut però, i d’açò hi ha molt escrit, està molt qüestionada la capacitat dels jóvens per encaixar derrotes, així com la seua intenció vertadera de canvi. De fet, ja en trauen editorials amb títols pejoratius al respecte, de la comoditat que els impregna. I la bogeria, o l’acció immediata sense avaluar-ne els danys, no és sempre bona consellera, tot i que pot ser interessant. Les persones majors i formades, quan fan accions d’este tipus és, simplement, perquè estan per damunt del bé i del mal a causa de la seua vida i del seu recorregut, cosa que també s’ha de ressenyar.

Tot açò, aplicat a la política, no és gaire encoratjador, quan els emergents venen, precisament, això: joventut. L’experiència que poden aportar, per tant, és mínima, entre altres coses, perquè no en tenen. La preparació, molt qüestionable quan, en moltes ocasions ―en quasi totes― és fàcilment superable. I la bogeria i la improvisació, quan toca el seu patrimoni, o el d’algú realment poderós, perquè els pot caure algun bolet, ràpidament s’esfuma. Per tant, la gran errada és la de vendre el canvi generacional com a positiu quan, realment, no està tan clar.

La paralització de la iniciativa pública és més que evident quan ensopeguem amb una adolescència que, hui dia, s’allarga fins als trenta-cinc anys, en el millor dels casos i que, a més, ha venut la renovació basada en l’edat com un factor de canvi. La mentida durarà els quatre anys que, si no passa res, s’allargarà la seua estada en les preses de decisió. Al cap d’este temps, ja voreu com, de canvis realment estructurals i d’importància, no n’hi haurà cap, o ben pocs. O, en el cas de la tasca opositora als governants, tret de la demagògia, tampoc s’aportarà cap raó de pes, ben fonamentada i de transcendència, fins avançada la legislatura.

Però jo no sóc pessimista ―i vos ho haureu de creure, com quan deia que era intel·ligent― i només vull apuntar que seran quatre anys de transició, en els indrets on governen els nouvinguts, per desgràcia; així que, podeu estar tranquils: tot canviarà perquè res canvie.

D’altra banda: viva la Revolusión!

Salvador Sendra Perelló