Diògenes, nascut a Sínop, antiga ciutat grega hui en la costa nord del Mar
Negre de l’actual Turquía, també se li coneix com el cínic perquè solia
contrariar tots amb els seus raonaments. Era a més, un personatge desafecte als
bens materials. Es diu que un dia, passejant per Atenes al voltant de
l’Acadèmia Platònica, va sentir que algú definia l’home, l’ésser humà, com a un
bípede implume. Sense pensar-s’ho, va llançar un pollastre pelat per dalt del
mur i va cridar vet ahi el vostre home, bípede i implume. Era massa prompte
però per a cantar encara ECCE HOMO...
Més de dos mil anys més tard, a principis del segle XX, naixia a Romania
Emil Cioran. Estudiant brillant aviat es traslladà a Bucarest i d’allí a París,
on residiria i escriuria la major part de sa vida. Se’l coneix com a un autor
també desafecte als bens materials i insubornable com Diògenes. Tots dos
apegats a la realitat, al pa pa i al vi vi, remetre’s als fets, rebutjar
l’especulació intel·lectual. Ara bé, la realitat pot ser estudiada amb major o
menor acritud i Cioran destacaria com a la persona més radicalment compromesa
en arribar a la realitat més nua, que descrivia en curts aforismes, mai ficció,
mai textos llargs. Això li valgué sovint la idea de fatalista entre els seus
companys. Per a entendre la seva radical recerca dels orígens val un de tants
dels seus aforismes de l’obra Syllogismes
de l’amertume, val a dir Sil·logismes de l’amargor: “la Création fut le premier
acte de sabotage”...
Ras i curt, la Creació
com a primer acte de sabotatge de la Història humana. Strictu senso això implica que tant l’ordinador amb el que jo
escric com el que vostè llegeix passant per les espardenyes del seu avi, o els
rems de les galeres romanes i el vi de les àmfores gregues, sense oblidar el
gatet de la seva rebesàvia o les piràmides d’Egipte e cosí via, tot, absolutament tot allò que ha estat creat des de
l’inici dels temps, no ha estat més que un colossal error. Costa pensar en res
més radical que això! Si pensem que potser tenia raó, se’ns congelen els dits i
deixem d’escriure, sobren les paraules...
Lluís Alemany Giner
