Pedro Sánchez i la monarquia republicana.

Recentment Pedro Sánchez ha declarat a la CNN que el Rei representa els valors de la II República. Els comentaris negatius han saltat com alarmes, com pot mai representar un rei una república és la frase més amable i conseqüent. Vistos els fets, anem per pams, existeix un dissociació de destinatari entre els que es manifesten contra les declaracions de Sánchez i ell mateix, l’home que, de fet, profereix dites declaracions...

L’eterna lluita entre la pràctica i la teoria. Qui observa que un rei mai pot representar una república encerta, en el pla teòric, en el pràctic, la raó está de part de Sànchez... Perquè? Per que Sànchez, com qualsevol altre polític, viu en el més estricte present i una figura aglutinadora com la del rei és vital per a un polític com ell incapaç de suscitar adhesions. Cal recordar que anem a noves eleccions per l’impossibilitat de trovar socis de govern?

Reanalitzem Sánchez i veurem, quin tipus de fidelitat ha de tindre ell per una República que finalitzà quan ell encara ni havia nascut? És just que paguen els fills pels pecats dels pares? Allò que Sánchez vol dir és que l’actual monarquia espanyola amb Felip VI al capdavant és una democràcia, i per tant un soci fiable. Què ha portat a Sánchez, teòric líder d’un vell partit federalista a optar per un rei quan els seus antecessors donaren la vida per la república? La resposta és l’actual context polític. El passat és passat per Sánchez i la fidelitat al passat, en un polític mai pot condicionar el present, val a dir la pròpia supervivència. La pèrdua del poder implica el guany del mateix per part dels oposants.

Sánchez degué lluitar contra el poderós candidat oficial de la filial andalusa, Susana Díaz. Personalment crec que tots eixim guanyant: entre Sánchez i Díaz, Sánchez. A l’esquerra Pablo Iglesias, que amb postulats maximalistes, tot i que amb raó per haver-lo fet president en recolzar la moció de censura, ha dinamitat qualsevol possibilitat d’acord. Iglesias ha actuat amb aquella màxima d’apuntar alt, de demanar quan més millor, que total sempre te’n donaran menys... A més, amb l’escissió d’Errejón, tot esdevé més fàcil, per Sánchez era qüestió de seure còmodament i observar la lluita fratricida entre els representants de l’esquerra purista... Només cal esperar i collir els fruits.

Pel suposat centre, Ciudadanos s’ha mostrat tan inconseqüent que no paga parlar d’ells. Arribem per tant, al vell enemic, a la possible reeedició dels bells i vells moments de quan el PSOE només se les havia de veure amb el PP. Sánchez no es Gónzalez o Zapatero i Casado no és Rajoy, Fraga o Aznar.

El món sovint ha mirat Espanya com un territori volàtil on les passions sovint han ofegat les raons. Eliminats Ciudadanos i Unidas podemos, Sánchez pot vendre cara a l’estranger les bondats del seu mandat que permetrà finalment una “Grosse Koalition”. Quina finor i maduresa, quant de bé li devem tots!! Ras i curt, en clau externa, Sánchez es crea un aura d’estadista.

En clau interna, la més habitual, la més important, pactar amb el PP permet a ambdós laminar aquell molest mosquit del problema català. Després dels previsibles disturbis que la sentència per als encausats pel “procés” durà, serà necessari reaplicar de nou el 155. Sense el PP al costat, Sánchez, que vol aparéixer com a moderat, passaria per radical, algú igual als seus denostats enemics. Casado, en canvi, mancat d’autoritat havent obtingut els pitjors resultats mai del PP en qualsevol elecció, en guanyaria fent creure a tots que si finalment s’ha optat pel bé nacional, entenent l’aplicació de nou del 155, és perquè ell li ho ha exigit a Sánchez. Tots contents i el rei mirant-ho tot de lluny.

La raó, totes eixes coses teòriques, per a algun altre dia... Com als bars on hi ha taulellets satírics del tipus “hoy no se fia, mañana sí”, en el camp polític es viu en l’etern present que justifica presentar un monarca com a model d’una república...

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 29 de setembre del 2019.

LES DIFERENTS TONALITATS DEL NEGRE

Hi ha diferents tonalitats en el color negre o quan es trenca la seua intensitat inicial passa a ser gris? Sí que hi ha un negre més o menys brillant, o d’altres negres amb diferents textures (si és que es pot dir així a eixos traços bastos o fins que ens fan interpretar les superfícies), d’això no hi ha dubte però, la foscor admet matisos? Quan el color negre deixa de ser negre?

Com podeu vore, les preguntes acudixen a la ment quan es trenca la impressió íntima del concepte per endinsar-se en la seua dimensió real del no-color. Si tots els tints barrejats formen el negre, quants se li’n poden traure fins que una superfície abandone eixe qualificatiu? Quants grans d’arròs calen per passar del grapat al munt? I per fer l’operació inversa? A voltes és només una qüestió lligada a la percepció però podria donar-se el cas que els matisos necessitaren d’una sistematització, o d’un acord.

I una democràcia? En quin moment deixa de ser-ho? Quan la consideració de triple A comença el seu declivi, hi ha alguna manera de saber quan es perd definitivament la medalla del mèrit? Cal que entrem en un sistema policial per mantenir la democràcia o no és compatible una cosa amb l’altra? Els ciutadans hem de tindre por per poder viure lliurement o la por, ja d’entrada, ens coarta tota eixa llibertat?

Existix alguna manera coherent d’introduir una democràcia en una monarquia o cal d’una república perquè hi haja un vertader sistema democràtic? Si el monarca es troba inserit en el sistema, hauria de tindre els mateixos drets i deures que qualsevol altre ciutadà perquè, si no és així, possiblement es perd l’essència mateix del qualificatiu; no ho creieu? Un inici democràtic hauria hagut de depurar les restes d’altres sistemes anteriors o s’han d’acceptar els sistemes d’oposició per a la funció pública realitzats i aprovats des d’un sistema predemocràtic per als alts funcionaris de l’administració, de justícia o de les forces armades? A una transició, li cal una depuració o hi ha suficient amb un arreglet cosmètic?

Si la llibertat d’expressió es troba avalada per fets provats i contrastats, pot ser jutjada i condemnada? I, si encara estan per demostrar eixos fets, s’hi poden fer públics? Aleshores, un advocat que defense algú, estaria incorrent en il·legalitats si introduïra arguments erronis en un judici per salvar la clientela? Se’l podria condemnar? I a un artista?

Salvador Sendra

PER DUPLICAT

Ja fa uns anys que estem al segle XXI i recorde que hi havia gent que apostava pel canvi de mil·lenni amb els ulls tancats. De fet, sempre hi ha hagut mil·lenaristes, tant d’apocalíptics com de més optimistes, tot i que cal deixar palés que en cada canvi hi ha qui guanya i qui perd. Els apocalíptics, per tant, i atenent que els humans som éssers amb capacitat per racionalitzar, haurien de ser els sectors benestants perquè el canvi els pot fer empitjorar. Qui no té massa a perdre, en principi, no hi hauria de tindre por al futur ni al canvi.

Doncs, això: hem entrat en un nou mil·lenni i el món gira, de moment. I ho fa amb agradables sorpreses que créiem ja exhaurides per dogmàtiques. Si pensem en positiu, hem pogut comprovar que la fe s’ha situat en una posició de privilegi, quan hi havia qui la donava per desapareguda sota el dogma de la raó. Però, per fer esta afirmació no em cal més que saber sumar, o multiplicar: teníem un papa i ara en tenim dos; teníem un rei i ara en tenim dos! El nou segle, realment, ha resultat una borratxera important en la nostra manera de vore el món.

Les dos institucions de referència són, per descomptat, difícils d’explicar fent servir la raó perquè els seus caps són escollits i situats pel mateix Déu. A més, en ambdós casos, i que jo recorde així de sobte, no hi ha hagut massa precedents si no fem referència al Cisma o a alguna indigestió monàrquica, d’eixes que acabaren amb guerres pel regnat. De moment, les transicions són pacífiques perquè es mantenen els privilegis ―o siga, que es dupliquen― i els líders entrants mantenen la totalitat del poder mentre que els seus predecessors gaudixen de totes eixes concessions divines.

Sobre el papa ―el nou― hi ha qui s’identifica amb els seus discursos progressistes... Sobre el rei ―Felipe VI― hi ha qui també el veu com una renovació. I, curiosament, eixos que aproven la imatge d’ambdós dirigents solen pertànyer als sectors més progressistes o, per dir-ho d’altra manera, de mentalitat més oberta. Jo, si ho mirem així, hauré de situar-me als antípodes d’eixos pensaments tan moderns perquè em resulta impossible entendre els dogmes des d’un punt de vista racional o, si ho enfoquem d’altra manera, no entenc la racionalitat des d’un punt de vista dogmàtic. O, potser, he nascut mil anys abans d’hora; qui sap!

Salvador Sendra Perelló

LLIURE I SOBIRÀ

L’explicació no sempre és adequada. Millor dit, l’explicació quasi mai es adequada quan es parla d’un mateix. Qui haja llegit algun dels meus escrits com «Llibertat», s’haurà adonat que, si hi ha alguna cosa realment important, eixa és la llibertat. El problema ens resulta quan veiem que és impossible d’assolir perquè eixa condició significa la mort. Rousseau, coneixedor com era d’esta condició, ho va explicar molt bé en el seu Du contrat social ou principes du droit politique, on partia d’una tesi en què l’ésser humà naix lliure, tot i que seria millor dir que la natura de l’ésser humà és la llibertat. Però la perd als pocs segons... Altra tesi errada era quan feia referència a la igualtat.

La llibertat de l’ésser humà se supera a l’instant de nàixer amb una nova necessitat: la necessitat de sobreviure. Si la llibertat és inherent a la natura humana, i els instints també ho són, l’instint de supervivència i la llibertat recorren un mateix camí, solapant-se l’un a l’altra i a l’inrevés: «necessite sobreviure i, per aconseguir-ho, cedisc una part de la meua llibertat». I esta és la primera contradicció a què ens enfrontem, tots menys els sobirans, que són una mica més lliures que la resta. El següent pas és el natural i així ho van preveure els romàntics com Herder en la creació de l’estat nació: si la llibertat ja no pot ser individual, doncs, que siga grupal.

Però esta llibertat només es pot concebre en un indret diferent a la monarquia perquè el sistema monàrquic es basa en l’honor i el vassallatge. I la condició de súbdit no casa amb la d’home/dona lliure. Ara, una volta creat l’estat, sembla que alguns residus monàrquics l’entenen com a pàtria, desvirtuant substancialment el seu significat pragmàtic i lligant-lo, de nou, a l’honor. Això del significat ve des de la interpretació de la paraula pàtria, del llatí patrῐa i del grec φρατρία, que significa família o clan. I, amb el nom de família, tot i que estiga transcrit, ens adrecem a la institució més primària i conservadora que existix.

La família té una primera funció que és la de negar l’individu lliure perquè, simplement, es basa en la negació. Si no em creieu, li ho pregunteu a Freud; ell vos convencerà amb més èxit. Si més no, la família semítica ho fa així per salvar la seua estirp i la descendència. La llei es basa en la negació, des de ben antic i és ben difícil, per tant, buscar la llibertat en eixa llei. La convivència es basa en la protecció i, per tant, en la negació, i és ben difícil buscar la llibertat en la convivència. El liberalisme es basa en les lleis i, per tant, és molt difícil trobar llibertat en la llei i en la convivència però ―i ací és on ve l’excepció― cal recordar la figura del sobirà, que no hem eliminat però que hem deixat aparcada per recuperar-la ara. El sobirà és l’únic element que pot proclamar-se lliure; si no del tot, sí que en major mesura que la resta.

Recordeu quan el rei Juan Carlos I va demanar disculpes? Amb eixa acció tan ridícula va acabar amb la seua estirp i va cedir a l’estúpida pressió de la massa. Eixe mateix dia va deixar de ser rei i va deixar de ser un referent. Realment, em podria fins i tot considerar un monàrquic per la manera en què gaudisc pensant que, en el pitjor dels casos, hi ha algú lliure! Esta llibertat dels sobirans, com deia Rousseau, sí que els arriba de naixement i es potencia amb l’ús.

Salvador Sendra Perelló