L’explicació no
sempre és adequada. Millor dit, l’explicació quasi mai es adequada quan es
parla d’un mateix. Qui haja llegit algun dels meus escrits com «Llibertat»,
s’haurà adonat que, si hi ha alguna cosa realment important, eixa és la llibertat.
El problema ens resulta quan veiem que és impossible d’assolir perquè eixa
condició significa la mort. Rousseau, coneixedor com era d’esta condició, ho va
explicar molt bé en el seu Du contrat
social ou principes du droit politique, on partia d’una tesi en què l’ésser
humà naix lliure, tot i que seria millor dir que la natura de l’ésser humà és
la llibertat. Però la perd als pocs segons... Altra tesi errada era quan feia
referència a la igualtat.
La llibertat de
l’ésser humà se supera a l’instant de nàixer amb una nova necessitat: la
necessitat de sobreviure. Si la llibertat és inherent a la natura humana, i els
instints també ho són, l’instint de supervivència i la llibertat recorren un
mateix camí, solapant-se l’un a l’altra i a l’inrevés: «necessite sobreviure i,
per aconseguir-ho, cedisc una part de la meua llibertat». I esta és la primera
contradicció a què ens enfrontem, tots menys els sobirans, que són una mica més
lliures que la resta. El següent pas és el natural i així ho van preveure els romàntics
com Herder en la creació de l’estat nació: si la llibertat ja no pot ser
individual, doncs, que siga grupal.
Però esta
llibertat només es pot concebre en un indret diferent a la monarquia perquè el
sistema monàrquic es basa en l’honor i el vassallatge. I la condició de súbdit
no casa amb la d’home/dona lliure. Ara, una volta creat l’estat, sembla que
alguns residus monàrquics l’entenen com a pàtria, desvirtuant substancialment
el seu significat pragmàtic i lligant-lo, de nou, a l’honor. Això del significat
ve des de la interpretació de la paraula pàtria, del llatí patrῐa i del grec φρατρία, que significa família o
clan. I, amb el nom de família, tot i
que estiga transcrit, ens adrecem a la institució més primària i conservadora
que existix.
La família té
una primera funció que és la de negar l’individu lliure perquè, simplement, es
basa en la negació. Si no em creieu, li ho pregunteu a Freud; ell vos
convencerà amb més èxit. Si més no, la família semítica ho fa així per salvar la
seua estirp i la descendència. La llei es basa en la negació, des de ben antic
i és ben difícil, per tant, buscar la llibertat en eixa llei. La convivència es
basa en la protecció i, per tant, en la negació, i és ben difícil buscar la
llibertat en la convivència. El liberalisme es basa en les lleis i, per tant,
és molt difícil trobar llibertat en la llei i en la convivència però ―i ací és
on ve l’excepció― cal recordar la figura del sobirà, que no hem eliminat però
que hem deixat aparcada per recuperar-la ara. El sobirà és l’únic element que
pot proclamar-se lliure; si no del tot, sí que en major mesura que la resta.
Recordeu quan el
rei Juan Carlos I va demanar disculpes? Amb eixa acció tan ridícula va acabar
amb la seua estirp i va cedir a l’estúpida pressió de la massa. Eixe mateix dia
va deixar de ser rei i va deixar de ser un referent. Realment, em podria fins i
tot considerar un monàrquic per la manera en què gaudisc pensant que, en el
pitjor dels casos, hi ha algú lliure! Esta llibertat dels sobirans, com deia
Rousseau, sí que els arriba de naixement i es potencia amb l’ús.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada