R-TV: La nostra casa.

 

Home és un documental sobre com l’Esser Humà ha transformat el planeta. Alerta sobre els riscos del canvi climàtic, i la nostra influència sobre ell. Més enllà del fons, a la fi i al cap no aporta res nou, la fotografia d’aquest documental resulta d’una bellesa sorprenent. A més a més, vos descobrirà algunes de les barbaritats que estem fent els humans. Definitivament, som més estúpids que racionals.



 

UNA NOVA DISTRIBUCIÓ DE L’ESTAT

Ara que han acabat les eleccions municipals i autonòmiques es pot dir que la peculiaritat d’estos sufragis ha estat l’aparició d’un nou partit en l’àmbit estatal i l’ampliació de la representació d’un altre. Podemos ha entrat en governs locals i autonòmics, fins i tot en indrets fonamentals com Madrid, Barcelona i València, i Ciudadanos/Ciutadans ha ampliat el seu espai cap a la resta del territori de l’estat ja que només estava a Catalunya. Els resultats d’este segon no han estat a l’alçada de les expectatives... Els del primer, tampoc, però mantenen llocs importants, i això ho maquilla.

Tant l’un com l’altre són partits urbans i urbanites; no imagine un collidor del meu poble votant-los, com tampoc imagine un diputat de Podemos o de Ciudadanos/Ciutadans defensant els interessos d’un ramader, o d’un pescador. No obstant això, si han de governar en algun indret paregut, hauran de saber d’eixes coses, dic jo.

A l’Antiga Grècia, la famosa Atenes de Soló, l’estructura del parlament es guiava per la distinció entre la gent de la muntanya, la de la vall i la de la costa. Tots hi estaven representats i tots hi participaven en la rotació dels llocs de comandament, i ací acabarem demanant un sistema semblant perquè, només cal mirar-los la cara, als emergents. ¿Penseu realment que estes personetes poden endevinar els problemes d’un pescador, d’un agricultor, d’un ramader o, simplement, d’una persona que viu en un poble de menys de 75.000 habitants? Jo, si vos sóc sincer, pense que no.

No obstant això, vull que quede clar que no negue la seua capacitat per aprendre però, quan una persona entra a governar, se suposa que ja sap i que allò que li toca fer és aplicar les coses que ha aprés. No puc entendre el cas contrari, on hi ha qui pensa que s’aprendrà amb el temps però, si es dóna, doncs, fantàstic: que torne quan sàpiga!

Jo visc en un poble de 2.500 habitants i els problemes que tinc són els derivats d’un poble així. Estic fart de vore persones de la ciutat que no entenen res del que ací passa i no puc admetre una aventura com la que podria iniciar-se ara, amb un govern de partits farcits d’urbanites. I a la implantació d’estos partits em remet; i al seu àmbit de vot, també. Per tant, la solució més racional que hi veig és la que aplicà Soló a Atenes, amb la rotació de les assemblees: muntanya, vall, costa. I no cal que versifiquen l’acord. 

Salvador Sendra Perelló

L’INTERÉS NEGATIU DEL DEUTE ESPANYOL ÉS MENTIDA

Doncs, això: és mentida! Però, ara què voleu?, que seguisca explicant el tema? Val, val... Ho faré perquè l’editor també vol que explique les coses que dic i que argumente les idees. Però, que vaja per davant que és una mentida arreglada com si fóra veritat.

El president del govern, durant la campanya electoral, va dir que España estava molt bé; tan bé que els interessos del deute ja eren negatius, i que això era bo, i que la crisi estava superada, i que ningú parlava ja de l’atur. Els seus oients l’aplaudien amb força i no demostraven cap sorpresa, almenys en aparença. Doncs, res; tot és mentida, i au!

De l’atur i de la crisi no vaig a escriure res més perquè sembla que ja hi ha massa coses dites, però, del deute, del deute sí que ho vull fer. Que jo sàpia, ningú ha tractat este tema perquè els números així ho diuen, i prou! No obstant això, jo sé que si vull contar una mentida, la primera cosa que he de fer és posar xifres, i els economistes també ho saben; fins i tot els polítics. Uns numerets i unes sigles donen a qualsevol falsedat una aparença versemblant i, si no em creieu, mireu com es fa.

El BCE compra 60.000 milions d’euros de deute (QE), cada mes, als estats perifèrics (PIIGS) perquè puguen campar. Repetisc: 60.000 milions d’euros. Aleshores, quan l’estat ven el deute, ja te la part proporcional d’eixa quantitat, la que correspon a España, venuda. La resta, si és que n’hi ha, és la que ix al mercat de veritat. Repetisc: estats perifèrics.

D’aquí fins a comparar España amb Alemanya, hi ha un tros. Alemanya no és un estat perifèric i, per tant, el seu deute no està afectat per la compra ordenada pel BCE. Ara bé: els liberals, que jo recorde, no admeten la intervenció de l’administració ―diuen― perquè creuen en el mercat i entenen que la llibertat de compra-venda i el capital privat són suficient garantia per definir el valor de les coses.

El PP va de liberal, i ens ven que l’interés del deute español a dos anys al mercat secundari és negatiu (28/04/2015), o siga que, qui compra bons d’ací, perd diners. Els números ens diuen que sí, que en eixa data era una evidència. La realitat ens diu que, de no ser per Mario Draghi (juliol de 2012), la mentida no es podria camuflar de cap manera. Si el BCE deixa de comprar el deute español sabrem la veritat del govern i, si no es creuen el que dic, que rebutgen la compra durant uns mesos. A 28/04/2015, el BCE havia comprat uns 85.000 milions d’euros a España ―que no és broma― amb un venciment mitjà de vora 12 anys.

Salvador Sendra Perelló

Ada Colau i la desobediència de la Llei.

Una entrevista publicada a El País, amb el titular “Ada Colau: “Desobedeceremos las leyes que nos parezcan injustas”, ha alçat una gran polseguera, justament per aquestes declaracions, desobeir les lleis que semblen injustes. Tota la premsa de dretes, la de falsa-esquerra, alguns o molts juristes, jutges... i tota mena de voltors han atacat sense pietat a Ada Colau per aquestes declaracions. Fins i tot, Iñaki Gabilondo, que últimament pica l’ullet als moviments socials, ha carregat durament contra Colau. Oh, la Llei sagrada, qui gosa tocar-la?

Una lectura ràpida de totes les declaracions conta l’Ada Colau, és més que suficient per adonar-se’n que no hi ha més que repetició d’algunes bobades, una i una altra vegada repetides: “La Llei deu complir-se”, “qui es salte la Llei haurà de pagar-ne les conseqüències”, “açò serà l’anarquia”, “doncs jo no pagaré impostos”... No he llegit ni un raonament mínimament fonamentat. No és que el raonament per a ser fonamentat haja de coincidir amb el meu, pot discrepar, però almenys deu de contenir una argumentació, una defensa de la Llei però amb raonaments profunds i no les bajanades que un xiquet de 3 anys és capaç de repetir sense enganyar-se. Vaja per davant, que jo no vaig a defensar la Llei, doncs jo crec en la desobediència civil davant lleis, autoritats o poders de qualsevol tipus en situacions manifestament injustes. I ara, més bé o més mal, encertadament o equívocament, tractaré de raonar-ho.

El que cal complir la Llei no és una qüestió nova. És tan vella com les primes lleis escrites en el Dret romà, les anomenades Lleis de les XII Taules. Aleshores, els romans van inventar un aforisme que segurament alguna vegada haureu sentit: Dura lex, sed lex (la Llei és dura, però és Llei). La Llei escrita naix dels abusos que els patricis, aristòcrates romans, fan al interpretar les lleis orals en perjudici de la plebs. Amb això, es tractava del fet que la Llei escrita no fora tan fàcilment interpretable o canviable, i amb l’esmentat aforisme es tractava de dir que la Llei calia complir-la per damunt de qualsevol altra circumstància. Sabeu que va provocar això? L’abús per part dels que feien la Llei, els patricis, sobre la plebs. A què sembla un déjà vu? Mireu el que passa hui en dia. Els romans van necessitar una, i una altra, revolta de la plebs perquè les decisions de les seues assemblees tingueren valor de Llei. Això que va passar a Roma, no és una cosa aïllada, es pot trobar a la llarg de la història allà on hi ha hagut lleis escrites. Qui les fa, sempre les fa en profit d’uns pocs.

A la nostra cultura occidental, la preponderància de Llei escrita ve de les escoles de pensament anomenades positivisme jurídic o iuspositivisme, que estableixen que la només és llei allò que el sobirà determina que és llei. Aquesta idea de pensament s’enfronta amb el Dret natural o iusnaturisme que és la doctrina ètica i jurídica que defensa l’existència de drets de l'home fonamentats o determinats en la naturalesa humana, universals, anterior i superiors a les lleis de l’estat (dret positiu) o als costums. La Declaració Universal de Drets Humans, per exemple, és una Declaració basada en el concepte iusnaturalista del Dret. Per als iusnaturalistes un ordenament jurídic que no reculla aquests Drets fonamentals i essencials no seria un veritable ordenament jurídic.

Òbviament, tots els que ataquen a Ada Colau, defenen el positivisme jurídic, posen la llei aprovada per l’Estat amb determinades formalitats per damunt de qualsevol valoració ètica. Ara bé, aquests mateixos, hipòcrites ells, a la vegada i quan els convé –Cuba, Veneçuela, Iran, etc.- són els que sempre tenen a la boca la moral i els Drets humans, demostrat que no tenen ni puta idea de què parlen.

El positivisme jurídic no està exempt de riscos. Sostenir que la Llei aprovada mitjançant el procediment constitucionalment establert és l’única Llei sense cap consideració més, pot arribar a justificar les lleis antijueves nazis, l’apartheid a Sud-àfrica o les polítiques de reeducació i gulag de Xina o l'URSS. Ara bé, no només els règims totalitaris poden fer estralls, també els sistemes amb “democràcies liberals”. En aquest cas són més subtils, no tan evidents, i normalment la legislació tendeix a afavorir als rics, a les multinacionals, a la banca... en definitiva a les elits econòmiques-financeres. Aquestes lleis, a més a més, estan revestides d’una aura de legitimitat democràtica: el poble ha elegit uns representants mitjançant un procés democràtic que els ha legitimat per a fer les lleis [contra el poble]. Aquesta concepció és més letal que el verí una taipan de la costa (Oxyuranus scutellatus), considerada la serp més verinosa del món. No entraré en qüestions més a fons sobre la meua concepció sobre el Dret i la Llei, però quedeu-vos amb que estic perquè la Llei deu respondre a criteris ètics, de deure ser.

Ja siga per una concepció iusnaturalista o bé per un “positivisme ètic”, em sembla clar, que la Llei pot ser sotmesa a crítica sobre la seua legitimitat, no sols pel que fa a la forma de la seua aprovació, sinó també pel seu contingut, si respecta criteris ètics o no. La forma de defensar-se que té els ciutadans davant Lleis que consideren injustes és la desobediència civil i l'objecció de consciència. La desobediència civil no és una forma antidemocràtica d’actuar, més aviat al contrari. Com assenyala -a un magnífic article del qual deixe el link baix- Juan Carlos Velasco Arroyo:

Dado el marco oligopólico de los medios difusores de opinión pública, los movimientos ciudadanos no encuentran con facilidad canales adecuados para que sus deliberaciones lleguen al resto de la población y sus propuestas logren ser incluidas en la agenda política. Para superar esos obstáculos, la transgresión de una norma jurídica con la finalidad explícita de provocar un debate lo más abierto posible sobre su justicia, su constitucionalidad o, simplemente, su oportunidad, puede constituir una posibilidad legítima.

Ara bé, la desobediència civil pot estar castigada per la llei, al suposar una infracció de normes d’obligat compliment i si aquesta desobediència es fa des de les institucions públiques per càrrecs públics, a més, pot ser constitutiva d’un delicte de prevaricació. Sabent al que s’arrisca l’Ada Colau, a mi em sembla legítim que vulga desobeir lleis que siguen injustes. I no serà que no hi ha lleis injustes. Vist així, a algú li sembla destarifat proposar la desobediència de la Llei? Pot o no pot ser legìtim desobeir una llei considerada injusta? Com sempre espere els vostres comentaris. 

Òskar “Rabosa”

Links relacionats:

Juan Carlos Velasco Arroyo - Tomarse en serio la desobediencia civil Un criterio de legitimidad democrática

http://digital.csic.es/bitstream/10261/10719/1/%2bDesobediencia%20civil%20-%20RIFP%201996.pdf

ALERTA, ESTE TEXT TÉ COPYRIGHT

A l’hora de vorer una pel·lícula, mirar una foto o escoltar una cançó, algú s’ha preguntat mai si estes coses tenen drets d’autor? Segurament, sí, perquè entenem que hi ha persones que viuen de la seua creació i, per això, demanen els drets. Els consumidors, a causa de les voltes que ens han repetit el missatge, ja en som conscients.

Un problema ha sorgit amb la gestió d’estos drets, però, tot i la rellevància dels famosos detinguts i de l’escama dels esdeveniments, no és la meua intenció tractar este tema. La línia d’argumentació, la vull dirigir cap a altres finalitats com, per exemple, la gent que aporta valor sense ser-ne conscient, com jo, per exemple.

Si no et dediques a la creació, o no n’eres conscient, et convertixes en una víctima i un explotat sense adonar-te’n. Perquè, en la filmació d’un documental, per exemple, amb drets d’autor, per suposat, algú li ha demanat al decorador, al pintor d’un quadre o a la persona que ha cosit les cortines si cedia els seus productes per a la filmació? Segur que no; però estos elements apareixen en la filmació que demana drets d’autor.

Una cosa semblant pot passar en les fotografies, també amb drets d’autor, que pugues fotografiar, de nou, i reproduir amb la possibilitat d’exposar-te a una sanció. La reproducció dels elements que hi ha a la foto de l’artista, ha estat consentida per llurs autors? No crec, sincerament. Com en el cas de la música i les possibles combinacions dodecafòniques, per exemple, i la cessió de drets per part de Schönberg, o d’algun familiar que haja heretat.

Segurament, la primera impressió és la de la propietat perquè hom pensa que, si compra un producte, este element li pertany i el pot utilitzar amb llibertat. I veieu que no és així perquè la compra de dit element només et permet fer-lo servir en la intimitat perquè l’autor pot pensar que algú està guanyant diners sobre la seua creació però, i la seua creació? Sobre qui guanya els diners quan filma seqüències exteriors? L’espiral d’estupidesa, com podreu observar, és infinita. Lligar amb una xica, o un xic, a casa, mirant una pel·lícula, o escoltant música, per exemple, podria ser un delicte pels beneficis que en traus.

Ara que acabe d’escriure l’article pense si no hauré usat un ordre en les paraules que haja pogut fer servir algú abans de mi, perquè em pot demandar i, ja veus! O la mateixa reflexió que acabe de fer... Qui m’assegura que no ha estat ja patentada? Però, tornant als documentals i a les fotos, per exemple, vull que quede clar que, segurament, de cap dels elements que hi ha en les imatges s’ha donat el permís per a la seua reproducció. A partir d’ara, per tant, recomane al lector que no utilitze cap paraula ni cap idea de les ací presents perquè s’està buscant un disgust i que, en el cas que cree alguna cosa, que la firme, com jo.

Salvador Sendra Perelló

Les eleccions, 10 dies després.

Una setmana després d’unes eleccions podem fer uns comentaris més reposats del que ha passat, una vegada digerits els resultats. Per fi podem dir, que molts valencians han deixat enrere la seua estupidesa. Ja era hora! Fins i tot els imbècils tenen dret a rectificar, encara que imbècils ho seran de per vida. Perquè es pot canviar de vot, però no el votant.

La primera gran sorpresa és l’èxit de Compromís a València. En certa manera el fet de treure 19 diputats a Les Corts, no és tanta sorpresa. Sí, és cert que les enquestes no donaven més 12, les últimes fins i tot en donaven 9, però la cuina de les enquestes cada vegada s’assembla més a una cuina a la carta, on prevalen els interessos ideològics de qui les encarrega. És “científics” de la sociologia que es dediquen a fer enquestes cada vegada s’assemblen més als “científics” de l'economia. Però torne, a Compromís. València sempre ha sigut un lloc vedat a un partit valencianista “no-blaver”. Que Compromís haja aconseguit ser el segon partit en vots, és un fet que jo personalment no imaginava. L’èxit de Compromís, a parer meu, té una doble lectura:

a)      En primer lloc, és l’èxit de ser els únics que han fet un esforç real de plantar cara al PP i el merder que hi han muntat. Compromís no ha dubtat a anar als Tribunals quan ha calgut, han estat al costat al de la gent en els conflictes com el de l'anomenada “primavera valenciana”, els desnonaments, amb els de Salvem el Cabanyal, amb les víctimes del metro, etc., a més de fer molt bona feina a nombrosos ajuntaments, on també han triomfat.

b)      En segon lloc, han posat en evidència la resta de l’oposició, que conformats amb el que passava o mullats pel merder generalitzat (podem recordar a Luna i la seua tirada de pedra que li esclatar als morros) han consentit que el PP fera el que ha fet. Especialment culpable, per omissió, és el P$x€.

El segon fet destacable és que Podemos ha estat per sota de les espectatives. Les raons, a parer meu, són les mateixes per les quals Podemos ha estat per davall de les expectatives en general: s’han apartat del projecte original. Des de que a juny es va triar l'equip que havia de preparar l’Assemblea, el que va passar a l’Assemblea i els resultats d’aquesta, van convertir a Podemos en un partit allunyat del qual havia promés, el va convertir en un partit més, balafiant una oportunitat de demostrar que era “una cosa diferent”. El fracàs de Podemos, fracàs per estar molt per davall de les expectatives, contrasta amb l’èxit candidatures “d’unitat popular”, què si han mantingut l’esperit que va portar a Podemos a revolucionar el panorama polític a l’Estat. La gent ha confiat més en Compromís que en Podemos, perquè Compromís és més fiable que Podemos. Podemos va prometre una cosa i ha fet una altra, tot això sense tocar poder.

Com de la resta de resultats era el previsible, bé Ciudadanos té menys del que li donaven les enquestes i el PP i P$x€ més del que mereixen. Vists els resultats, doncs, de les eleccions és l’hora de pactes. I ací és on realment es juga el futur. Tot apunta, com és normal, que el PP serà desallotjat. Però la presència del P$x€ és necessària, i si hi ha un partit que no estiga disposat a ser qui encapçale el govern, eixe és el P$x€. Sembla clar que Podemos no entrarà a un govern amb el P$x€, ¿però que farà Compromís? Per una banda Compromís sembla tenir ganes de cadira, per una altra no l’interessa indisposar-se amb el P$x€ i fer a Joan Ribó alcalde de València. Però, deu entrar a un govern amb el P$x€? A parer meu, entrar a un govern al P$x€ seria un suïcidi, però segurament ho farà. Vosaltres què en penseu?

Òskar “Rabosa”

Màgia.

Tommaso Campanella va ser un frare dominicà a cavall dels segles XVI i XVII, que pel seu racionalisme, tot i que teocràtic, va conéixer èpoques –més aviat dècades- d’empressonament. No era recomanable desafiar l’autoritat del vicerrei espanyol a Nàpols ni la posició oficial de l’església. No entrarem en detalls ara sobre un personatge que ja mereix una extensa entrada per a ell sol. Va córrer la veu que havia inventat un sistema d’emmagatzematge de vastes quantitats d’informació, i els poderosos de seguida van voler ser sabuts sense patir massa... el problema és que el frare que no va negar el mètode, va dir que no tenia res a veure amb màgia sinó amb estudi... Això li va costar una temporadeta d’encarcerament, i és que: així qualsevol!

Vegem ara a sant de què citar a l’autor de “la Città del Sole”, una república teocràtica, una readaptació al seu segle de la ciutat ideal platònica, i per a això canviarem de subjecte, de lloc i d’època.

Fa molts anys, esperant un avió a un aeroport que ja he oblidat per a anar a un altre lloc que ara mateix ignore, una breu notícia al The Herald Tribune (crec que encara no es deia International Herald Tribune), em va cridar l’atenció. A Califòrnia s’havia desmantellat una xarxa d’estafadors de vi. Sembla ser que dita xarxa guanyava venent com a cars, selectes vins internacionals, beuratges de baixa qualitat. El problema és que la xarxa portava operant molt temps i no va ser descoberta pels usuaris, val a dir les persones estafades per pagar preus exorbitants per vins mediocres, sinó per les autoritats. Ara, farà poc més d’un mes exacte, amb motiu del pont de l’1 de maig, em trobava viatjant per França amb destí a Bèlgica. A l’estació de Lille vaig comprar un bitllet per portar-me a Brussel·les, on canviaria tren per arribar fins a Gant, la meua destinació final. El tren escollit, el primer que passava, era l’EUROSTAR,  el que travessa el canal de la Manèga mitjançant un túnel subaquàtic i que connecta diàriament  dita ciutat amb París i Londres. Vaig fantasiejar un poc sobre el fet d’anar en tren per baix la mar, cosa que en el meu trajecte no succeïa, ja havia passat, i em vaig dedicar a analitzar la gentada al meu costat, severs eurofuncinaris o homes de negocis, o els estàndards de qualitat. Passada la impressió inicial i atovat per un paisatge pla i un dinar copiós, em vaig dedicar a fullejar diaris, ara francesos, ara anglesos o belgues a més d’algun altre, i vet ací que a un dels diaris anglesos, el Daily Mail, un tabloïde, veig una curta notícia que relliga siga amb l’accés fàcil que cercaven les autoritats al saber en temps de Campanella -i també ara per què negar-ho i no només les autoritats!-, que amb l’estafa dels vins a Califòrnia.

El títol, molt signficatiu de la premsa sensacionalista, deia: “Trick that turns plonk into Chablis”... val a dir, el truc, la *maganxa que converteix garrafó en Chablis, i cita un afamat vi francès. Segons un estudi del Journal of Marketing Research, s’havia donat a beure tres tipus de vins a un ampli grup de gent. El primer vi barat, garrafó, el segon mitjancer i el tercer bo, val a dir, car. Als participants se’ls hi havia dit que provarien cinc vins de preus ascendents en este ordre, 3, 6, 22, 28 i 55 lliures. En les proves lliures, no massa concluents, la gent no diferenciava massa uns i altres, però a les induïdes per preus es va comprovar com la gent apreciava clarament com a millor aquell que li havien dit que era el més car, independentment d’haver provat el de més baixa qualitat dels tres ofertats. Efecte placebo se li diu això en medicina... Sembla que la gent està disposada –fins i tot predisposada- a deixar-se influir per allò que li diuen, i vet ací la cascada publicitària del món modern.

Verdi, a la seua òpera “Rigoletto”, canta la donna è mobile... Vistes les coses, sembla que no només la dona és mòvil, mutable en el gustos, que a això es referia, sinó l’home que trau a sopar a una dona i no li importa pagar una fotracada per un vi mediocre atès que el preu se’l pensa cobrar després en carn, i a més ell, de vins no entèn res, si és car serà bo, què dimonis!  

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 31 de maig del 2015