On té el cap la CUP?

Jo no acabe de veure clar quin és el paper que realment vol jugar la CUP en l’anomenat procés català. Vist des de fora, i davant de l’oportunitat que s’ha obert a Catalunya per tenir un Estat propi, hom es pot sentir despistat amb el paper que està jugant la CUP. La CUP es defineix com:

La CUP és una organització política assembleària d'abast nacional, que s'estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals.

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) s’articula com a espai útil per totes aquelles persones i col·lectius amb voluntat transformadora que lluiten per la llibertat del nostre poble, amb la intenció de ser un espai de confluència dels moviments cívics i populars, en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Queda clar que un dels seus objectius, segons ells mateix diuen, és “un país independent” i “l’alliberament nacional”. Cert que aquest objectiu va lligat a d’altres, com que el país siga “socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals” o “l’alliberament social”. També és cert, que l’objectiu abasta a tots els Països Catalans i no només a Catalunya. Però aquests no poden dur-se endavant si primer no s’aconsegueix ser un país independent i/o l’alliberament nacional, almenys mentre la CUP no tinga una majoria al Parlament que els permeta portar els dos processos a l’hora, és a dir, que per ells mateixa puguen portar el país cap a la independència i més constituir un país que siga socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de les formes de dominació patriarcals.

No havent aconseguit una majoria que els permeta assolir els seus objectius, s’ha obert una possibilitat per aconseguir un Estat propi. Queda clar que aquesta possibilitat va amb grups amb qui ideològicament no comparteixen cap altre objectiu: ERC, que seria un partit més bé socialdemòcrata light, CiU, que té una sensibilitat més liberal, i independents que s’han afegit a JxSí per tal d’aconseguir l’Estat propi. Ara bé, ¿és essencial ara per a les CUP aconseguir que Catalunya tinga un Estat propi sense assolir la resta d’ojectius o per a ells ambdues coses han d’anar lligades? Aquesta seria la pregunta que caldria que responguera la CUP. Si la resposta és que l’essencial és l’Estat propi encara que no s’assoleixen la resta d’objectius, queda clar que haurien de donar suport a JxSí amb Artur Mas. Si la resposta és que cal aconseguir un Estat propi amb la resta d’objectius, hauran d’esperar a guanyar unes eleccions amb una majoria que els done la suficient força per poder tirar endavant els seu projecte amb la totalitat d’objectius.

Hom que s’ho mire des de fora i amb distància pot comprendre que la CUP tinga moltes objeccions a donar suport a un govern amb Mas. No és fàcil recolzar un dels partits més corruptes de l’Estat, i un President que ha fet retallades brutals, que ha cobrat als xiquets que anaven a l’escola amb un tupper perquè els pares al més cru de la crisi no podien pagar el menjador escolar, no és fàcil recolzar un dels partits que ha muntat una trama corrupta a la sanitat catalana i l’ha privatitzat, i així podríem un llarg etcètera de polítiques corruptes, salvatges i antisocials. Però es mire com es mire, JxSí, presentant com a candidat a Mas, ha tret més escons que ningú. El poble català els ha triat i si es vol assolir un Estat propi, no hi ha més remei que fer-lo amb JxSí i amb Mas.

Aquest suport a Mas deuria ser incondicional? Òbviament, la resposta deu ser un rotund no. El suport deu ser temporal, condicionat, pragmàtic i realista. Mirem-ho:

a)      Temporalitat: No hi hauria cap problema. El període de 18 mesos que Mas va fixar i després del qual es farà un referèndum amb tot els ets i el uts sembla molt raonable.

b)      Condicionat: No se li pot donar carta lliure a Mas. El Govern té com a funció només portar a Catalunya a tenir un Estat propi amb reconeixement internacional. Durant aquest 18 mesos se’ls deu exigir certes mesures socials, aturar privatitzacions o projectes destarifats com Barcelona World, etc.

c)      Pragmàtic: El idealisme, el voler aconseguir les quotes màximes que un es fixa com objectiu està bé, però aquest moments cal aconseguir un Estat propi, les posicions maximalistes deuen ser aparcades.

d)     Realisme: el suport seria només per aconseguir un Estat propi, i per això cal el suport internacional, demanar que es faça mitjançant un declaració unilateral de independència o demanar condicions per les que caldria més termini de 18 mesos deurien ser excloses. 

Açò no suposa una renúncia a cap dels altres objectius de la CUP. La CUP tindria oportunitat de desplegar tots els seus objectius, si té el suport necessari, en el procés constituent. Per això, la pregunta que he fet al començament d’aquest post: on té el cap la CUP?

Òskar "Rabosa".

LENINGRAD O LA GUERRA OCULTA

Tinc tele, però encara no dispose de l’hàbit d’usar-la com cal; per exemple, l’altre dia em va sorprendre la imatge. Normalment la utilitze per escoltar música però, amb una eina tan complexa com ho és el comandament, hi ha voltes que l’agarre a l’inrevés i apareix la temuda imatge... Eixa que val més que mil paraules. Sovint pense amb el relat de Les mil i una nits, i la mort de la protagonista del conte dels contes si el seu botxí haguera tingut una tele. Però la societat evoluciona, i nosaltres involucionem amb ella.

Una de les errades de connexió em va dur a sintonitzar un documental, que feien per algun canal, sobre la Segona Guerra Mundial. En un moment concret va començar a explicar el setge de Leningrad, i em vaig quedar per vore’l i escoltar-lo. Ràpidament, una volta que apuntà l’inici de l’episodi més cruel de la Guerra, va derivar la pel·lícula cap a Stalingrad. Vaig quedar decebut perquè, en un principi, pensí que la sèrie feia planta de seriosa i, al final, va resultar una caguerada més. No sé per què hi ha tanta por de tractar este tema que, per a mi, és el més important.

Posat en qüestió el poder de la imatge i una volta avalat el de la paraula, ara cal desmuntar este altre tòpic perquè, com és el cas, ni la imatge ni la paraula tracten els temes importants d’una manera seriosa. I jo, com m’havia quedat amb la gana, ràpidament vaig buscar la VII Simfonia de Xostakóvitx per seguir la dura història de la ciutat soviètica. La música em va acabar de narrar els episodis del setge i em va explicar el perquè de la dura defensa del baluard rus front als invasors, el perquè de, tot i la fam, el fred i la batalla, un nucli de morts de fam van resistir 900 dies l’exèrcit més poderós del planeta.

Xostakóvitx va estrenar l’obra en plena resistència i esta es va convertir en un himne, un símbol i un miracle. Per una hora, em vaig posar a la pell de qualsevol resistent i em vaig imaginar el moment de la seua estrena, a la ciutat assetjada, durant el silenci posterior a les bombes. Els crítics, però, deien que era una peça tosca i vulgar... Realment, eixos crítics sabien a qui anava adreçada? Realment, si les paraules ja diuen poc, les imatges encara transmeten menys. La racionalitat és el seu vincle, però Leningrad va resistir, tot i que ningú s’explica com. Jo, ara sí.

Salvador Sendra Perelló

LES CANONITZACIONS

Una dona malalta de Parkinson, ja en un estat de degeneració acusat, se salva d’empitjorar i, allò que és més important, revertix els símptomes fins que queda com si res: com abans de patir la malaltia. Este succés que pot semblar increïble està documentat i, segons s’ha pogut contrastar, va ocórrer al centre d’Europa, a la clínica de la Maternitat de Paris, l’any 2005.

Una dona, esta de Costa Rica, va ingressar en un hospital amb un greu aneurisma (un coàgul de sang al cervell) i, sense saber com ni perquè, d’un dia a l’altre li va desaparéixer el coàgul. Els metges se’n feien creus ―i mai millor dit― del fenomen, també degudament enregistrat i contrastat, que va ocórrer a l’any 2011.

En el primer cas, el de la religiosa francesa, va succeir perquè la monja, ja molt malmesa, tenia molta fe en el papa Juan Pablo II i, en un moment molt concret de la malaltia, va escriure en un paperet el seu nom, o això diuen perquè la pobra dona ja no podia ni escriure. A partir d’esta data va començar a millorar fins que es va recuperar per complet.

El segon cas, el de la dona de Costa Rica, diuen que sempre havia admirat el papa Juan Pablo II i, fins i tot en el moment més crític de la seua vida, va seguir mantenint la fe. La conseqüència de tanta devoció va ser que, inexplicablement, el seu cervell va sanar i va recobrar la vida normal que feia abans de tindre la malaltia.

Estos dos casos són miracles provats i contrastats per la Comissió de teòlegs per a la Congregació per a la causa dels sants del Vaticà i, per tant, no admeten cap altra lectura. Esta comissió és seriosa i ha contrastat degudament els fets i les informacions, així com els testimonis de familiars, amics, metges i altre personal que va tindre contacte amb les malaltes durant la seua convalescència. La seua decisió, per tant, va a missa.

El vincle del papa Juan Pablo II amb els fets ocorreguts està més que provat i, la conseqüència de tanta bondat i de tanta fe ha estat la finalització del procés de canonització del volgut papa que ―cal recordar― va ser iniciat per un procés d’urgència que no s’havia donat mai fins al moment, ja que no es podia aturar ni un sol segon més una canonització tan demandada, tan clara i tan objectiva. El papa Francisco va rematar la faena l’any passat canonitzant el beat Juan Pablo.

L’altre dia, un amic de Salem em contava que es va curar d’un constipat greu. Feia temps que patia per la seua integritat física perquè, en esternudar, a voltes es colpejava el cap contra el capçal del llit; i la cosa empitjorava! Quan va anar a situar el coixí de manera que evitara el fatal colp, es va adonar que encara hi tenia l’Interviu amb la foto de Belén Esteban. Ell tenia fe en Belén; sempre n’havia tingut. L’endemà es va adonar que la seua salut havia millorat molt i, en un parell de dies, ja estava pràcticament curat. El metge no s’ho podia creure però hi ha nombrosos testimonis que...

 

Salvador Sendra Perelló

Miscel·lània: pensaments despensats (especial jornada de reflexiò).

Tinc la sensació de que aquesta campanya és un circ, i com a circ em recorda una cançò de Barricada, Sean Bienvenidos:

Sean bienvenidos a este circo de lo absurdo que la banda va a empezar a tocar/ pasen y tomen asiento pronto que los focos ya se apagan/ y el ambiente se va a helar, se va a helar

Doncs comencem amb un poc de música que la campanya és trista, avorrida i ens anem a quedar gelats amb tanta mentira, tanta tonteria i tanta subnormalitat.

*****

Enquestes: Cada dia una o varies enquestes, els vots dels súbdits canvien dia a dia. Els súbdits capriciosos com són, un dia s’alçen en ganes de votar un partit i demà tenen ganes de votar-ne un altre.

És com: “Uhmmm, no sé si menjar-me una pizza quatre formatges o quatre estacions”.

*****

El programa del pròxim govern no està a ninguna web de cap partit polític, ni de Podemos, ni de PP, ni P$x€, ni de Ciudadanos, etc. Mireu, el que diu la Comissió Europea. O millor encara, mireu els interessos dels lobbies a la Comissió, al Parlament i Consell europeu.

*****

Qui s'enrecorda del deute il·legítim? Memòria de peix.

*****

Perquè ningú diu que canviarà la Llei Hipotecaria, la Llei Enjudiciament Civil, etc., per acabar amb l’estafa de les hipoteques i la banca? L’ombra de Botín tapa el Sol –als que som pobres-.

*****

Cap partit, ni sencer, parla de les clàusules sol ni com s’ha violat el principis fonamentals del dret, amb un magistratat, Sastre Papiol, posat al Tribunal Suprem per un banquer. L’ombra de Fainé també guia al Sol per a que calfe on més li convinga.

*****

P$x€, Podemos, IU... volen anar a negociar amb la Comissió europea i Consell europeu el dèficit. Segur que hi ha molts tontos que s’ho creuen. Tots ells es creuen més llestos que Tsipras. Pobres dels que ho diuen i pobres dels que els voten. Si no es volen sotmetre al dèficit que proposen eixir de la UE, si volen ser submisos a Europa que callen i engulguen.

*****

Compromís-Podemos diuen que aniran a defensar un Concert Econòmic Responsable i volen una Agència Tributaria Valenciana. O ho porten al programa per xulejar-se de nosaltres o saben que poden prometre la Lluna perquè no guanyaran mai. Eixa promesa és simplement un impossible, per tant un promesa falsa. Que després ningú diga que exigeix una Concert econòmic i un Agència Tributaria Valenciana perquè va al programa. Que ningú es senta enganyat després. Qui s’enganye a ell mateix que no tire la culpa a qui promet impossibles.

*****

Sovint sent que calen reformes estructurals i només proposen una maneta de pintura. Què és pensen que és l’estructura? No sé si recomanar-los que comencen per llegir a Ferdinand de Saussure i Levi-Strauss, o enviar-los a una classe d’arquitectura.

*****

Debats electorals: and the winner is.... IBEX 35. Enhorabona als premiats, poden passar arreplegar els seus premis per Moncloa o pel Congrés de Diputats.

*****

Pedro Sánchez diu que guanya el debat a quatre perquè ell és més alt –en realitat volia dir més guapo però no s’ha atrevit-. Desprès del debat en Rajoy no diu res d’haver guanyat, ¿serà que troba a Rajoy més guapo, dic més alt?

*****

Atenció: Notícia important, com no es poden publicar enquestes a l'Estat espanyol, utilitzen un diari andorrà per publicar-ne una. Una cosa gran, això pot canviar el resultat de les eleccions, a més de demostrar que hi ha gent amb gran capacitat per saltar-se la Llei electoral. Tots uns genis.

*****

Una predicció: El P$x€ acabarà fent president a Rajoy, “juntos como hermanos, miembros de una Iglesia” aniran la casa del Senyor -antes era terratinent era és banquer-.

*****

Dels productors de Je suis Charlie Hebdo, Je suis Paris... arriba la versió espanyola titulada Yo soy Mariano Rajoy. Aquesta última resulta un fracàs a les taquilles.

*****

Si haguera de votar pel que s'ha vist a aquesta campanya... votaria a Tina, la gosseta de ma mare. Amb el seu lladruc fa propostes més interessants, realistes i creibles que les de qualsevol candidat, partit o coalició.

*****

Demà hi ha una gran festa de la democràcia es tria qui serà la titella dels mercats financers, dels banquers. I ja sabeu tot vot compta, voteu, voteu... que el món s’acaba!

Òskar "Rabosa"

L’AMOR VERTADER

No m’explique com encara hi ha gent que no creu amb l’amor. Jo, si en tenia algun dubte, l’he aclarit en poc de temps i ara ja puc dir que crec; que sí que hi crec. Això sí, heu de saber que es tracta d’un ideal i que no podem adquirir-lo mitjançant objectes físics, on hi incloc els vinculats a la carn ―ja m’enteneu, no?

Una gran quantitat dels grecs o, millor dit, dels clàssics, perquè n’hi havia de grecs i de romans, concebien l’amor en les relacions amb persones del mateix sexe, deixant de costat les relacions amb l’altre sexe o, el que és el mateix, vinculant-les a tasques reproductives, socials o domèstiques. Molts són els exemples que hi ha en la literatura, si es té com a referent Safo, Alexandre el Gran, Adrià, Marcial, i un llarg etcètera que no acabaria mai. I allò que és més interessant és que no es poden considerar, moltes d’elles, dins de l’homosexualitat.

L’altre dia, un bon amic en va convidar a dinar, i açò ja sé que no té gaire interés. Però, eixa persona, em va dir: «jo pague». En este precís moment, els ulls se’m van il·luminar, però la il·luminació arribà fins al moment en què va llançar la frase màgica: «tria tu el lloc»! Vaig quedar torbat de l’impacte emocional de l’enunciat i vaig notar com unes papallones em volaven per les tripes i, quan caminava, sentia l’estranya sensació d’estar flotant en un núvol de cotó en pèl. El somriure se’m va quedar enganxat al rostre i em costa dormir.

És amor? Doncs, jo pense que sí. Ara bé, com en molts casos, l’amor vertader no és etern més que mentre dura. L’eternitat, pense jo, arribarà fins al dissabte a les quatre de la vesprada... Tot i això, vull deixar clar que no hi ha cap matèria que lligue l’amor, perquè tot és esperit ―ho explique tot i que sóc conscient que el lector no em jutjarà per materialista. La matèria, en este cas, s’esfuma entre els sabors, les aromes i els fums, tornant-se etèria. I, què és una xifra quan es tracta d’amor? Dic jo... I, què hi ha més important que l’amistat? Però, penseu vosaltres que una simple targeta de crèdit podrà acabar amb un moment tan màgic? L’amor vertader, per a ser etern, requerix d’un xec sense límit, més que siga per córrer amb les despeses dels sabors, de les aromes i dels fums.

Compartir un bon àpat és una de les premisses que ens permetran arribar a gaudir de la vertadera amistat. La segona és, com esteu pensant ara, un bon vi. La tercera l’aporta el puro havà i el porto. La quarta és la conversa, que sol voltar sobre les dones, els diners, els gossos i la literatura. L’amor, per tant, és més probable entre dos mascles que entre mascles i femelles; i ho dic amb tot el pesar, i de manera objectiva, perquè jo no ho voldria així. Penseu, per tant, que ens estem tornant clàssics, de nou?

Salvador Sendra Perelló

JA COMENCEN A AGRADAR-ME ELS COTXES

Sé que es tracta d’un objecte de luxe o, si es vol, d’una màquina dissenyada i creada per poder-nos desplaçar ràpidament i còmoda, tot i que, ara, s’han intentat demonitzar perquè signifiquen contaminació, indústria pesada, individualisme i consumisme. A mi, mai m’havien interessat gens ni miqueta però, a partir de les darreres lectures i de l’oposició dels més moderns, ja comencen a agradar-me; i molt!

Ja he tractat sobre un dels punts febles que he detectat en el pensament escrit d’Albert Camus; concretament, pense que es tracta de la interpretació de la dialèctica hegeliana, i no de tota... No obstant això, si que combregue amb la visió que transmet del marxisme, i més encara quan li està revisant eixe qualificatiu que se li atribuïx de materialista. Sobre la idea del final, he de dir que coincidix exactament amb la meua prèvia, cosa que em reconforta molt i em dóna aire per seguir llegint i escrivint. Però, clar; no podia tractar-se de cap materialisme si, en el fons, hi ha la idea de totalitat i de redempció.

Tot i que l’economia ens transmeta eixa percepció de pragmatisme i de materialisme, no es pot oblidar que el discurs de Marx va molt més enllà i que afecta la totalitat de vessants del poliedre social. La mirada platònica sempre estarà present quan es tracte d’ordenar el món a la recerca d’un model pensat, ideat, idealitzat. Però, com veiem, Camus parla de Marx i jo parle de Camus però ―atenció!― l’escriptor algerià, o francés, també va estar present al debat dels candidats, excepte el candidat del PP, que no va voler anar ni sabent que es voria mitjançant la pantalla de plasma.

Vaig fer un gran esforç per aguantar les xiquillades d’unes personetes molt superficials per a vore si entraven en alguna qüestió de profunditat, tot i que el cronòmetre no els ho permetia, la veritat. El xiquet Rivera va esmentar Camus fent valer eixe discurset tan trist sobre la unitat d’España, però el xiquet Iglesias va estar brillantíssim preguntant-li si es referia al Camus algerià o al francés! EL discurs del xiquet Rivera es va ensorrar, tot i que els analistes no han dit res d’este moment. La cultura del xiquet Rivera em va semblar, per segona volta ―després de l’esment a Kant―, que procedia dels sobrets de sucre.

Xiquet Rivera, intente llegir una mica abans de fer-nos agarrar vergonya aliena, o no parle d’allò que desconeix perquè vostè és un personatge públic i, a més, darrere del seu trist discurset d’unitat hi havia amagat un revolucionari de pensament coherent i complex. Però, això sí: un revolucionari a qui li agradava viure bé i, com no, els cotxes esportius i ràpids; quasi tan ràpids com la vida que vivia el mateix Camus.

 

Salvador Sendra Perelló

BENAURATS ELS QUI ESCOLTEU ELS DEBATS; MIRANT LA FOTO N’HI HA SUFICIENT!

Realment, teniu el cel guanyat! A més, qualsevol paregut amb la realitat és una simple coincidència o, pitjor encara, poden estar basats en fets reals. I esta segona afirmació sí que és errònia i intencionada. A mi, per saber-ne el guanyador, no em cal empassar-me el debat, ni escoltar cap comentari dels especialistes. Si Sánchez duia una corbata roja, Sánchez és el guanyador indiscutible. Sembla, a més, que esta volta anava amb trage, tot i que, per la posició que van mantindre els oponents, no s’hi pot apreciar.

El trage de Sánchez era important en la mesura en què va ser determinant en el debat a quatre de l’altre dia que, tot i que duia la corbata roja, l’elecció de la roba va ser pèssima. Només se li pot ocórrer a una persona com Gallardón anar vestit amb una jaqueta blau obscur i uns pantalons negres o grisos! I ho dic amb coneixement de causa perquè, Gallardón, una volta que havia de ser entrevistat en un programa d’eixos progres, va anar vestit així; i no cal que vos diga com ha acabat...

Sánchez, tot i eixir amb la corbata guanyadora i sobreposar-se a Rajoy, que va arribar amb la corbata perdedora, malgrat que esta volta anava amb la vestimenta apropiada, està condemnat al fracàs perquè, l’altre dia, a l’altre debat, va assumir la síndrome de Gallardón amb una combinació tan nefasta a la qual només li faltaven uns mocassins. Rajoy, el de la corbata perdedora, podrà seguir governant tot i el seu classicisme. Ara bé, no ho farà amb l’ajuda de Podemos, sense trage ni corbata, sense jaqueta ni camisa blanca. Amb això vull dir que Iglesias no pot pactar amb el PP perquè Gallardón ja no hi és; ni ho hauria de fer Sánchez.

Respecte a Rivera, pense que duia un trage massa estret per a l’ocasió; tant que semblava que li l’havien deixat o, pitjor encara, que era un d’eixos moderns que busquen amb massa intenció l’efecte del tallatge. L’últim suposat ―i espere que Déu no ho vullga― és que haja engreixat. La seua corbata, fina i moderneta, li donava eixa pinzellada que li treia el color grana, una mica més obscura que la de Sánchez. Per acabar, i per donar la meua opinió basada en fets reals, he de dir que Rivera és perfecte per aportar la modernitat que mereix el PP, i el convenciment. Espere, però, que no tinga el valor de posar-se la combinació de Sánchez o de Gallardón, o ja sap què li toca.

A tot això, la gran perjudicada dels debats ha estat Soraya, que hauria de pensar quin mal li ha fet a Mariano per a tan penós sacrifici, i el gran beneficiat ha estat Garzón, per no haver anat a cap, cosa que dóna lloc a la imaginació que, al final, és la millor opció davant les evidències i, a més, s’ha lliurat d’esta contundent prova de la veritat.

Salvador Sendra Perelló