Una meravellosa República independent d’Ikea a Alacant.

Les multinacionals aporten inversions, llocs de feina, riquesa, i tota mena d'avantatges econòmics, però a més satisfan una demanda social, creen felicitat, allà on van. S'ha d'estar boig per rebutjar tot el que una multinacional ofereix als llocs on decideix instal·lar-se. Els governs deuen buscar el benestar dels ciutadans i, per tant, facilitar que les grans multinacionals, que tants beneficis socials i econòmics aporten, s’instal·len còmodament.

I això és el que vol fer Ikea a Alacant. Un centre Ikea amb un macrocentre comercial, una inversió de 250 milions, crear 4.000 llocs de treball, i sobretot, la joia que suposa per als consumidors tenir un Ikea a prop de casa. Tots els de la província podran estar feliços, perquè a Alacant tindran un Ikea amb macro centre comercial en el qual gaudir i trobar la màxima felicitat. Com no, l’anterior govern del PP els ho posava amb safata d’argent. Qui no accepta una oferta que no es pot rebutjar?

Però resulta que no tot el món està d’acord amb els avantatges que suposa una inversió, sempre hi ha “queferosos”. I a Alacant també n'hi ha. Resulta que els comerciants d’Alacant no s’oposen a què s’instal·le Ikea, però sí al macrocentre comercial. El PP els intentava torejar com fora, però entre “passe i passe”, han hagut eleccions. De les eleccions ha eixit un nou govern “tripartit” (P$x€, Guanyem i Compromís). I aquests que són esquerrosos, antiliberals (bé el P$x€ fa com si fóra), i tot això. Ara diuen que no al meravellós projecte original d’Ikea, que s’ha de reformar, que no es pot fer un projecte sense el consens, que les reivindicacions dels comerciants s’han d’escoltar i coses així.

Ikea, com totes les multinacionals, són, com deien en el seu espot publicitari, una república independent. Ells no es sotmeten a normes estatals, ells estan per damunt del bé i del mal. ¿Com no? Creen riquesa, fan pujar el PIB, donen satisfacció als consumidors... Mouen els diners, la sang del món capitalista en el qual vivim. I com és obvi, defenen el seu interés general, l'interés general dels seus accionistes, i aquest interés general és generar beneficis sense important els mitjans emprats. No poden per tant sotmetre's a les condicions que els impose qualsevol govern, estatal o local, antiliberal i anticapitalista o plegar-se a les exigències d’un grapat de comerciants locals quan ells juguen a la Lliga mundial dels Diners. Només faltaria! La Llei dels mortals no és per a ells, les decisions polítiques dels mortals no els afecten. Ells són una república apart que està per damunt dels Estats, de governs, de Lleis i de mortals.

Com ells, Ikea, són el bé, i fan un bé econòmic i social, ells deuen posar les regles del joc, i si no ho accepten, se’n van. Si se’n van d’Alacant, es perdran 4.000 meravellosos llocs de feina, una inversió de 250 milions, els consumidors no tindran un centre d’Ikea on ser feliços. Els polítics no podran presumir de crear llocs de feina, ni de fer pujar el PIB, ni fer feliços als consumidors de la província, que hauran d'anar a València o a Múrcia i fer un munt de kilòmetres per ser feliços. A més a més, començarà una campanya, de fet ja ha començat, dels adalils del neoliberalisme contra el govern que impedeix que les esplèndides inversions. Diran d'eixos governants que són el dimoni als mitjans d'informació. Els culparan de l’atur, de preferir tenir “un secarral a un magnífic Ikea”, com ja fan a libremercado.com.

Els representants d’Ikea ja va els va molestar que el tripartit alacantí deixara entrar a la premsa a una reunió. ¿Què vol dir això de reunions públiques? ¿Com es poden fer negocis seriosos amb càmeres i periodistes davant que després ho contaran tot a tot el món? Inadmissible! S’alçaren de la taula i se n’anaren. Després volen posar condicions. ¿Qui s’han cregut que són per posar condicions? Inadmissible! Les condicions per a Ikea les posa Ikea. I qui vulga els beneficis que Ikea aporta a la societat, que els agafe amb les seues condicions i qui no que sofrisca els mals de les plagues d’Egipte.

Catalunya no serà independent perquè és la gent del poble que reclama un Estat propi, però Ikea és una República Independent d’Accionistes perquè tenen el Poder. El tripartit d’Alacant o es sotmetrà o patirà les conseqüències. Aquesta és una gran guerra, on el capital (en aquest cas Ikea) no pot perdre.

 

 

Òskar "Rabosa"

LLEGIR UNA PARTITURA

Llegir una partitura, seguint els itineraris bàsics del do, re, mi, ens resulta estrany, als profans en la matèria, de la mateixa manera que preferim que s’interprete, per poder escoltar-la; per sentir la finalitat auditiva de la peça. La música està creada per oir-se i, qui la fa sonar, es diu l’intèrpret. El músic, en cada actuació, aporta una gran part de la forma a la partitura, escrita o memoritzada, per definir-la en termes aristotèlics. No s’entén la música, per tant, sense la seua plasmació auditiva, i això és evident.

Quan Maragall definix l’art, la poesia ―per ser-ne més concret―, la lliga al moment de la plasmació escrita, segurament perquè ell ja viu en un àmbit que ha superat el vers recitat i, per tant, trasllada el procés formal a la redacció del poema. D’haver nascut abans, molt abans, el seu plantejament hauria canviat, com detalla en la seua teoria estètica, per deixar el moment més important de creació en l’acte del recital. La poesia era pública, i no privada; era col·lectiva, i no individual; fins i tot la lírica en el seu conjunt.

La música, abans dels sistemes de reproducció, també ho era. Amb els enregistraments, ja cada persona podia dur la seua cançó preferida a casa per escoltar-la quan volia, o quan podia, sense dependre dels horaris ni de les distàncies. Vertaderament, la música i la poesia han estat sempre col·lectives. Les dos, a més, bateguen vida, en forma de rimes i de compassos, mesclant-se sovint en les cançons i els recitals. La prosa, preparada, moltes voltes, abans de ser exposada, tenia la seua realitat en els discursos, els quals s’havien d’adaptar a l’auditori i al moment per assolir l’èxit; la part més pragmàtica! La resta era pura racionalitat, en forma d’assajos, i destinada a un públic molt concret i selecte.

El moment era qui formava l’espectacle ―la seua part essencial― i variava atenent aspectes situacionals o contextuals. Qui presenciava l’actuació rebia una informació, un plaer o una sensació que també es trobava lligada a l’espai, al temps o, si més no, a la força dels artistes o a l’estat d’ànims, cosa que, al final, provocava efectes dispars en l’auditori, com passa en el teatre, abans també en vers. Però la societat avança, i ho fa per a millor. I, a l’avanç, incorpora noves formes d’expressió lligades a la tècnica, com la impremta o la gravació, que traslladen allò que abans era públic i momentani, al ciutadà més comú, canviant cap a la individualitat, el recolliment i la atemporalitat allò espontani i col·lectiu.

Escolte Bach quan estic assegut a l’inodor i em sembla allò més normal. Llig Homer mentre intente dormir, gitat al llit o al sofà i no qüestione la seua funció. Veig una pel·lícula basada  en el Juli César de Shakespeare mentre els veïns discutixen i el meu nebot fa rodar cotxes de joguet per terra. Però, realment, estes coses no em preocupen perquè no escolte mai Bach, ni tinc sofà ni televisor: és ficció novel·lada!

La prosa és un cadàver que ha deixat de bategar fora del discurs i de l’assaig. Viure allò públic com si fóra part de l’ambient privat i íntim és com contar-se un conte a un mateix per dormir-se. Llegir una novel·la i imaginar-la és, simplement, contemplar un difunt i pensar-lo en vida; un element que no batega, un element descontextualitzat i allunyat del moment en què l’acte li aporta la forma i l’espurna de vida. Llegir una novel·la pot arribar a ser com cantar una partitura sent desconeixedor del compàs o com llegir una poesia sense atendre la rima. Depenent sempre de la capacitat i l’enginy de l’intèrpret individual i aïllat que la pensa, la peça tindrà un so, un altre o no cap, en la ment. I, depenent, també, de la cultura d’un individu, lector que la llig per entretindre’s.

Salvador Sendra Perelló

LA MALALTIA DE L’EQUILIBRI

Visita obligada, quan es viatja a Roma, és passar per la Galleria Borghese i, una volta a la Galleria, s’ha d’anar a visitar l’obra cimera de Bernini: l’escultura d’Apol·lo i Dafne. Breument ―perquè ja he tractat el grup escultòric en més ocasions―, diré que tracta com el déu grec , afectat per una sageta de Cupido, perd el seny i intenta posseir Dafne. Ella, espantada per la reacció d’Apol·lo, fugí fins que fou alcançada i es transformà en llorer. D’aquí el vincle del llorer amb el déu i bla, bla, bla...

Però, anem per faena! El cas d’Apol·lo sembla el del xic modoset que ix a Cap d’any i trenca el ramal, bé per consum d’alcohol, bé per altres consums, i dóna pel sac a déu i a sa mare. Realment, el llibre d’Stevenson, L’estrany cas del Dr. Jekill i Mr. Hyde, tracta sobre el mateix tema, sense perseguir faldilles però amb el mateix rerefons de la dualitat humana. Per a mi, per aportar altre punt de vista, el moment estrany és quan tinc un moment de lucidesa racional, o siga, quan deixe de comportar-me com un malalt disbauxat.

A tot açò, en ambdós casos, el de l’escultura i el del llibre, la racionalitat es trenca a partir d’un element alié que trenca l’equilibri i la racionalitat, diguem-ne primària. Però, nosaltres sabem que és fals i que, d’haver un estat primari, en el ser humà, eixe és el dionisíac, o siga, l’irracional; i ho dic per una senzilla raó: perquè he fet servir la paraula primari. I, què hi ha més primari que ser un salvatget?

Amagar, o forçar la negació de la part dionisíaca de la persona és un engany, potser massa estés. Un engany que, en realitat, anul·la la mateixa condició humana, si s’entén el ser humà com un ens que ha evolucionat en el temps. Altra cosa és que entenguem que les persones han estat creades per Déu a la imatge i semblança del Creador; perquè hi ha llibertat de creença, diuen. Negar l’evolució és refermar la racionalitat! Quines coses, no?, quan allò més irracional que hi ha és la mateixa creença.

Ja arribat a este punt, més bé capgiraria jo el tema de l’escultura i del llibre i proposaria la situació inversa, en què un home salvatge i dionisíac es troba afectat per un element racional alié que capgira la seua manera de ser i deixa de fer malifetes i de perseguir faldilles per recloure’s en el seny i la raó. Ara bé, com ja he dit abans, hi ha llibertat de creença i hom pot pensar que no hi ha hagut evolució i que hem estat creats a la imatge de Déu, i a la seua semblança.

 

Salvador Sendra Perelló

Els mals de la novela (o no). Una refutació.

Se non è vero è ben trovato, és una frase italiana que s’utilitza per dir sobre alguna cosa, que si bé no és certa, tampoc és descabellada. Si no és verídica, és, com a mínim, allò que els francesos diuen *vraisemblable, val a dir que s’assembla a la veritat.

Fora romanços i estrangerismes, recentment Salvador Sendra Perelló, company d’articles i moltes més coses que per pertànyer al camp personal no caldrà mencionar, escrivia una entrada al blog titulada “Els mals de la novel·la”. Havent-la llegit, m’ha vingut al cap una refutació, a ser entesa però com una valoració personal i no com una veritat absoluta.

La primera cosa, i reprenem allò del se non é vero... es que tracta l’evolució de la literatura en bloc basant-se en unes escales que estableix Chateaubriand, però per a un altre camp, el de la sociologia humana. Llegint l’article, tot, més o menys, quadra. Ara bé, una estimació final seria la de que tal volta no és acurat jutjar una cosa amb els mitjans d’una altra. Segons Chateaubriand, que Salvador Sendra recull, les fases de l’aristocràcia – que ell posteriorment aplica a la literatura-, són tres. En la primera, de creació, s’acumulen mèrits i en la segona tan sols es volen conservar els privilegis, mentre que la tercera, on ja s’albira la decadència, és tan sols una demostració de vanitat. Mutatis mutandis, s’entén que això és el que passa també a menor escala amb la gent o al si de famílies. Algú per mèrits propis, fase inicial, s’alça per damunt dels seus contemporanis. Els seus fills o descendents ja només voldran conservar la posició de privilegi en la segona fase adduïnt la excel·lència del seu avantpassat. Ací, en país *d’hidalgos i senyorets, prou sabem sobre això... La tercera fase, la més fútil, és la de voler impressionar als veïns per les riqueses, que no tardaran en desaparéixer... El cicle es repetirá de nou amb gent diferent.

Traspassat a la literatura, segons Chateaubriand (i Salvador Sendra), això dóna, que la primera fase, la meritocràtica, correspon a la oralitat i que en un intent d’embellir la mateixa, s’arriba posteriorment a la poesia. Una poesia oral, encara no fixada i anònima. Quan la poesia es fixa i té un autor conegut, val a dir, algú que vol ser recordat per la creació de dita composició, arribem a una fase que Salvador no menciona; Homer, per exemple, com a representant d’eixa fase. Un rapsode únic –tot i que molts postulen un origen múltiple-, al darrere de la cristal·lització d’una sèrie d’històries anteriors.

Un altre problema el tenim en el fet de que moltes altres cultures no han fet mai el pas a la novel·la, que Chateaubriand i Salvador Sendra relacionen amb la fase final de decadència. De nou, se non è vero... D’una poesia curta, oral i anònima, passem a una poesia més llarga, elaborada i amb autor, i d’ahí a la novel·la, el grau màxim per extensió i també en molts casos per complexitat. I no és un argument gratuït, car no és igual veure-se-les amb tres línees o tres pàgines que amb tres-centes, com no és igual conduir a cent quilòmetres a l’hora que a tres-cents, bufar tres veles que tres-centes... Ras i curt, novel·la no equival per tant a decadència sinó a complexitat i és un estadi molt posterior de les lletres. Cap poble o autor al llarg de la història ha començat mai directament per la novel·la sense haver passat previament per la poesia, els articles assatgístics o qualsevol tipus de composició més curta. Ningú, del no res, escriu un dia tres-centes, per dir una xifra, pàgines. El problema de la decadència de la novel·la, que eixe sí seria discutible, no és, en el cas de ser-ho, decadent, per haver arribat després dels anteriors estadis o fases, sinó per la idiotització en molts casos del públic. El problema no és llavors de posició en l’ordre cronològic, sinó més aviat d’imposició de les grans firmes editorials o de deseducació popular dels successius governs que deliberadament porten les masses vers l’ignorància.

Així, les coses, el problema original és el de voler utilitzar les fases de la decadència social de Chateaubriand, destinades a la sociologia, per al camp de la literatura. Grosso modo, sí serveixen per bastir un discurs coherent com el del seu article. Ara bé, no acurat, car existeixen més fases com hem vist. Per altra part, dites tres fases, com hom pot observar, només inclourien la literatura occidental, quan el ser humà, d’ençà que ací i allà va aprendre a escriure, tingué pulsions culturals que quallaren en solucions diverses. Val a dir, no és obligatori que allò que en tots casos -un fenòmen universal-, comença en totes parts i cultures per la poesia o el cants orals, acabe en novel·la. Simplement no acaba succeïnt, així com que la novel·la, inevitablement per complexitat l’última en aparéixer, siga decadent només pel simple fet de ser l’últim gènere en aparició cronològica: ho és per deseducació popular, per manca de preparació dels lectors o prostitució en forma d’adequació a la baixa dels escriptors, a la recerca de lectors no formats.

Estimat Salvador, això veurem d’acabar de discutir-ho un dia d’estos vora el foc amb un got de vi a les mans, que és una bona manera de mamprendre qualsevol tasca. Ras i curt, la novel·la, com a manifestació última de la humanitat no és decadent com a tal per posterioritat cronològica, ningú fa primer els avions de metall que de paper, sinó que per complexitat representa l’alt més elevat de les lletres (que no el més poderós, la brama ancestral i primitiva de la poesia segeuix essent insuperable). El problema de la decadència de la novel·la, és el de la manca de formació, gens innocent, dels lectors.

*Postscriptum – la classificació del les fases socials de Chateaubriand, no és seua sinó del sociòleg “avant la lettre” hispano-tunisià, Ibn Khaldun. Dit autor, que visqué al segle XIV, procedeix d’una acabalada familia sevillana que va tindre que abandonar la Península Ibèrica en conquerir les tropes castellanes Andalusia. Des de Tunis, nou lloc de residència de la seua família, analitza l’auge i decliu del món musulmà i altres, extraent-com a conclusions les mateixes fases que cita Chateaubriand, autor orientalista francès que el coneixia bé, car l’havia llegit amb fruïció. Quan França al segle XIX comença a bastir el seu imperi colonial, i al calor de les traduccions francesa i anglesa del clàssic persa de les “Mil i una nits”(Antoine Galland per a la versió francesa, Richard Burton per a l’anglesa), l’orientalisme es posa de moda, i entre ells Ibn Khaldun, que reprén Chateaubriand.

Amb estima, Lluís Alemany Giner.

Bucarest a 31 d’octubre del 2015.

MÚSICA I GEOMETRIA

Una visita, per ràpida que siga, a una exposició com la de Kandinsky, a Madrid, té unes reflexions aparellades. La primera, i la més important per a un fet d’estes característiques, és que vaig trobar a faltar obres de vertadera síntesi en la carrera de l’artista com, per exemple, més composicions. La resta, em va semblar interessant perquè hi vaig trobar una cronologia evident i ben argumentada.

Kandinsky i la música, per exemple, que jo recorde, tampoc hi van estar relacionats, mentre que la reflexió que intenta transmetre la mostra es troba en el trencament de la figuració. Realment, es demostra que l’autor posseïx una tècnica depurada que fa servir per descompondre això que, a l’inici, pintava, o copiava. No obstant, la relació amb la ciència és altra mancança, i no costaria gens de fer-la palesa.

La línia es troba absent en una gran part de l’obra de Vasili o, d’haver-ne, no s’utilitza en el sentit tradicional. Ja en l’abstracció, la fa servir com a element de pas entre diferents ambients, el alguns casos, com a superposicions, en altres o, simplement, com a fites entre colors. A mi, personalment, em crida l’atenció com la superposa a les capes bàsiques de color en forma de figures geomètriques. Per a qui ha estudiat filosofia, de segur que li recorda que la geometria es basa en operacions purament intel·lectuals, on no hi ha cap vincle amb la realitat i que, a l’hora, constituïx una realitat paral·lela i, diguem-ne, racional.

L’esforç per recrear esta geometria i per extraure’n resultats objectius és un exponent de la capacitat humana per construir, des d’una mentida, una realitat i, a l’hora, una realitat inqüestionable! Extrapolat a l’àmbit musical, hi ha l’exemple del pentagrama, on s’escriuen el temps i els sons sobre unes línies. I Kandinski basava la seua teoria artística, si més no, en una gran part, en la reflexió sobre estos dos aspectes tan absents a la mostra, com ho han estat aquells que apuntava a l’inici, com és la ciència. L’abstracció d’esta època és difícil d’entendre sense la descomposició de la realitat, amb la radioactivitat, per exemple.

Però, bé; ara ja sabeu que teniu altres aspectes per relacionar, si aneu per Madrid i vos digneu a passar un bon moment revisant una exposició interessant per a la reflexió. Si no podeu, millor encara, perquè sempre ens quedarà el Centre Pompidou de Paris. Bon voyage!

Salvador Sendra Perelló

Halloween o Nit de les Ànimes?

L’altre dia a una xarxa social vaig llegir alguna cosa així com que calia reivindicar “la nit de les ànimes” enfront de la colonització cultural ianqui “que ens imposa el Halloween”. Vaig pensar que quina tristor “celebrar” la nit de les ànimes. Como es pot celebrar això? Si la nit de les ànimes ha sigut desplaçada pel Helloween és perquè no tenia res per a gaudir, almenys tal com es vivia al meu poble.

Les dates que s’acosten no eren de gran festa, eren assenyalats, però moltes coses estaven prohibides tant en el dia de Tots Sants com en el de Difunts. La nit de les ànimes no es correspon a la del Halloween, 31 d’octubre a l'1 de novembre, sinó que és la nit que va del dia de Tots Sants al de Difunts o dels Morts, la nit de l'1 al 2 de novembre. Al meu poble aqueixa nit, era una nit de recollir-se prompte a casa, les ànimes eixa nit anaven soltes. Hi havia tota una sèrie de contes, de llegendes que alliçonaven sobre el que podia passar si s’eixia nit. Estaven totes destinades a fer por. A més a més, hi havia històries suposadament de reals, de gent que havia desafiat eixir a la nit de les ànimes, anar a caçar el dia de Tots Sants, o qualsevol altra de les prohibicions d’aquests dies. No cal dir que aquestes persones havien sofert desgràcies, mals o ensurts de qualsevol mena relacionats amb ànimes o dimonis o malart. Aquestes històries eren les més alliçonadores, perquè eren el pare de..., un germà de..., o gent gran que coneixies.

Vist així, aquestes festes no són de molta celebració, almenys jo no em sent identificat a celebrar res. No m’agrada anar al cementiri per Tots Sants, no crec en ànimes, no m’agraden les prohibicions basades en pors i les supersticions. No sé si altres pobles o altres indrets del País Valencià en aquestes dates ho celebraran d'una forma més festiva, amb cançons, balls, paelles... Però almenys, en el meu poble no era així. No era una festa que ningú esperés amb joia, com el Nadal o Pasqua. Era més íntima si es vol, de record als avantpassats, d’històries al racó del foc...

La celebració de Tots Sants, nit de les ànimes i dia dels Morts, és una festa que encaixa mal a la nostra època, regida pel hiperindividualisme, l’hedonisme i el consumisme -tal i com reflexa Lipovetsku a La era del Vacío-. Aquests valors casen mal amb el que ens planteja la celebració de Tots Sants. El hiperindividualisme impedeix que qualsevol individu haja de fer un sacrifici o acceptar prohibicions per qualsevol persona que no siga ell, molt menys el farà per un avantpassat molt menys si el va conéixer poc o gens. L’hedonisme porta a què hom s’ha de divertir per damunt de tot, entrar en un estat de joia, de buscar el plaer instantani, intens, les emocions fortes... res de recolliment i de plaer íntim. Per cert, els plaers íntims han desaparegut, no hi ha plaers que no costen diners, a més a més cal exhibir-los i com més diners costen més cal exhibir-los. El consumisme, encara que siga de coses absurdes, de coses per “usar i tirar”, regeix la búsqueda de l'hedonisme. Si li afegim que hi ha una secularització evident de la societat, que hi ha els temes de les ànimes que vénen del més enllà, dels dimonis que tempten, d'aparicions en forma d’animals, etc., no se’ls creu ningú –o gairebé ningú- aquesta celebració estava condemnada a la mort.

Halloween, almenys el Halloween ianqui, el que ha portat la colonització cultural, és una festa de disfresses, és una mena de Carnestoltes per novembre en compte de per febrer. Una festa que s’ajusta a la societat actual, regida pel hiperindividualisme, l’hedonisme i el consumisme. Encaixa perfectament. Per això triomfa. La gent no s’ha d’ocupar de ningú, més que d’ell mateix. Qui celebra Halloween va a buscar el plaer, la festa, eixir, alternar, fer copes, col·locar-se, riures, lligar, follar..., res d'històries de por, de recolliments, de guardar respecte pels avantpassats... Finalment, va incorporat el consumisme, des de la compra de la disfressa fins a l'entrada de festa de Halloween a la que vulgues anar. Una festa actual, per a la gent de hui en dia, per a la societat de hui.

Sovint veig, llegisc, escolte, gent, que busca com una tornada al passat, a les tradicions, als trets culturals de fa 50, 100, 200, 300 anys. Aquesta gent no s'ha adonat que la societat s’ha transformat profundament i no es pot, afortunadament, tornar enrere. No diré totes, però si moltes de les tradicions, costums i trets culturals que hem deixat enrere no tenien res del caràcter bo, bonic, millor, que els solen atribuir. Hi havia molta superstició, necessitat, abús i aprofitament per part d’uns pocs de la ignorància dels altres, eren costums basats en necessitats, misèria, patiments, sofriments... Sortosament, molt de tot això ha quedat enrere i no cal, ni val la pena, recuperar.

Jo preferisc un món on es celebre l’actual Halloween –amb la càrrega de hiperindividualisme, hedonisme, consumisme que té-, que un món basat en les supersticions, la por, la religió. Recordar els morts, jo no tinc cap dubte, és un exercici sa, però no té per què ser determinades dates, ni perquè els morts vinguen del purgatori a visitar-nos. Jo als meus morts els recorde sovint, quan els necessite, quan els trobe a faltar, quan em manca el seu somriure, quan em ve de gust de fer-los una abraçada... I m’agradaria pensar que poden vindre a visitar-me un dia a l’any, però no, no venen, per això els tinc present durant tot l’any, no un sol dia. I si una nit, posa-li un 31 d’octubre, pel que siga, en vénen ganes d’anar a una festa de disfresses, de bufar-me i riure’m una estona, doncs ho faig, digues-li Halloween, Carnestoltes o Festa de la Gardunya.

Òskar "Rabosa".

ELS MALS DE LA NOVEL·LA

A les primeres planes del llibre de Chateaubriand, Memoires d’outre-tombe,  hi ha un breu, però aclaridor, comentari sobre les tres fases de l’aristocràcia: la primera, de creació a partir dels mèrits, la segona de manteniment de privilegis i la tercera, de demostració i de vanitats. Quan s’arriba a este tercer nivell, la decadència és més que constatable i ja s’entreveu la desfeta. I sol passar, i se sol repetir, tot i que ja sabem el resultat abans d’arribar-hi perquè són casos que ja han passat i han tornat a passar.

La bonica poesia de Maragall, El comte Arnau, tracta amb meravellosa complexitat, d’una banda, el trànsit del noble per estes tres etapes de la seua carrera, així com, d’altra banda, el text es desplaça des de l’oralitat a la prosa de la narració, passant per la poesia. Borges tracta, també, els períodes de la literatura d’una manera molt sintètica que és, al cap i a la fi, la que fa servir el relat del comte (oral, poesia i prosa). Però, si superposem les etapes, l’oral es troba lligada a la creació del mèrit o, si és el cas, de l’heroi. La poesia enllaçaria amb l’època dels privilegis, on ja hi ha gent il·lustrada que tracta el text oral de manera diferent, l’escriu i el transmet amb una clara i acurada intenció artística. La prosa, o siga, l’ocàs, s’hi troba vinculada a la ciutat, a la burgesia i a la individualitat en la seua lectura; deixa de ser una representació pública, amb més o menys gent, per passar a ser un acte íntim i solitari de la massa.

El comte, un guerrer valent que va lluitar contra els sarraïns, es va recloure al seu feu i es va capficar en la gestió dels privilegis, tot i ser un lluitador, en essència. La vida no tenia sentit i prompte es va posar a fer obres inútils que els seus vassalls no entenien, ni per què les feia ni per què aprofitaven. Finalment, el comte, rebutjat pels vassalls, fugí al camp a la recerca de la llibertat de què mancava al castell. Va esdevindre una persona odiada i temuda, incompresa i rebutjada. La desfeta estava garantida i, l’aristocràcia, desbordada pel poder de la massa ciutadana.

La descontextualització del personatge és un factor important de la seua fallida, com ho és quan els que interpreten els fets, ho fan des d’un punt de vista anacrònic. La desgracia d’Arnau, per tant, va ser, primer, que estava dissenyat per a la batalla i no per a la gestió. I, segon, que el temps va transcórrer sense que s’adonara d’este fet. Quan el personatge era cantat, cada trobador afegia i restava per adequar este heroi a cada indret i a cada temps. Una volta plasmat en escrit, la poesia es tractava en la cort, entre els seus o entre gent que es trobava en la seua situació però, amb la prosa, amb la ciutat, Arnau va passar a ser un element estrany per al burgés en la mateixa mesura que ho va ser don Quijote.

La narració oral, al segle XXI i ací, on vivim, ja fa temps que ha deixat d’existir. La poesia és un gènere residual, entre altres coses perquè les rimes deriven directament d’esta oralitat prèvia o perquè el seu indret natural d’existència es troba molt allunyat. Nosaltres, la massa, ens trobem inserits en la narració racional de la prosa, així com ho estem en la lectura íntima i particular. No obstant això, encara hi ha gent que desitja convertir-se en heroïna i salvar no se sap què a força de decisió i acció. Però ara ja sabem que, després de la novel·la, hi ha la decadència.

Salvador Sendra Perelló