Llegint Camus, concretament L’homme
révolté, hi ha hagut una sentència que m’ha cridat l’atenció; diu que el
segle XX, que tenim com el segle de les revoltes, no és més que el segle de la
servitud. Però, per entendre esta frase,
cal de contextualització al si de l’obra. Camus entén que les revolucions
proletàries acaben sent-ho d’una elit de professionals i, per tant, entenc que el proletari en qui es fonamenta la
revolta deixa de ser un serf del noble, ric o burgés per ser-ho del
professional revoltat.
De tota manera, la intenció no és la d’analitzar el fet revolucionari que
ja explica amb tant de detall l’autor de referència, sinó de plantejar, més que
siga de manera subjectiva, el fonament revolucionari més irreverent. Gandhi,
per exemple, va identificar la seua reivindicació amb el simple teler, amb el
qual feia i refeia teles i més teles. Hui, per contra, eixe mateix teler es pot
tornar a interpretar com el símbol de l’opressió capitalista quan els grans
imperis de la roba barata es nodrixen del treball, a baix cost, de molta gent
de l’Àsia, per exemple.
Si més no, eixe és l’argument que fan servir moltes persones, diguem-ne
progressistes, per intentar oposar-se a la manera en què Amancio Ortega està
assolint la seua immensa fortuna. No obstant això, jo només preguntaria a eixos
progres on compren la roba. Si em diuen que la compren a tendes de molta
qualitat, no tindré més remei que callar... La segona pregunta que els faria és
si saben cosir o fer alguna cosa semblant.
Gandhi passava el dia cosint per, així, afeblir l’opressor anglés. I el seu
missatge va calar perquè la llengua li funcionava al ritme de les mans, i del
teler. Segurament, d’indis que es queixaren de l’opressor imperialista, n’hi
havia molts, i de més radicals que ell. Segurament, eixos tan radicals
compraven la roba als comerciants anglesos en la mesura que els de hui dia, els
exaltats, la compren en tendes barates que no oferixen massa garanties de
resistència, ni de procedència.
Des que tinc una màquina de cosir sóc molt més feliç! I ho dic referint-me
a tots eixos progres que es queixen i denuncien a tota hora eixes coses que
consideren reprovables mentre que allò realment vergonyós és el seu poc
trellat. Pense que discursos com el de Camus encara hui són interessants, tot i
que es poden contraposar a alguns aspectes de la seua vida —per si llig açò
algun frare purità— perquè ni ell, ni jo, que jo sàpiga, hem fet vot de
pobresa, ara bé, si que l’hem fet d’integritat.
No m’agrada la roba barata, tot i que no em queixe de qui l’usa. Realment,
no m’agrada res barat. Però, això sí, no sempre m’agraden les coses que hi ha a
les tendes i, per eixa raó, des que tinc la màquina de cosir sóc més
revolucionari que mai.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada