Cap a la una de la vesprada, com cada dia, les persones que es dediquen a
netejar les instal·lacions el recullen i el dipositen a la paperera que està
just darrere, a un metre del gotet, fora del vàter però encara dins del bany.
I, l’endemà, la mateixa cosa, i al dia següent... I això passa fins i tot els
dies que no hi ha activitat docent, al centre; i se succeïx des de fa mesos.
La casualitat, però, ha fet que hui estiguera a la fotocopiadora en el
moment que s’ha obert l’ascensor. Però no l’ascensor que ve de l’entrada
directa, sinó del que arriba des de la biblioteca. I ha aparegut un home major —pense
que deu tindre vora huitanta-cinc anys— que s’ajuda d’un bastó per caminar i
que duia —atenció!— un gotet de cafè a la mà! Com que a l’entrada de l’edifici hi
ha una màquina de cafè, pense que deu d’haver-lo agarrat d’allí.
Mà de sant! I ho dic per si hi ha algú que té problemes de regularitat —
que ara es diu així— perquè li pot resultar de gran ajuda. Doncs, això: sembla
que l’home, com cada dia, no se’l pot ni acabar de prendre, el cafè, i ha de
pujar a corre-cuita, fins a la tercera planta, per evacuar, tot i que a la biblioteca
també hi ha banys. He preguntat a la resta de gent que treballa amb mi però a
ningú li fa eixe efecte, o, si més no, d’una manera tan imminent, la ingestió
del cafè de la màquina.
Demà, com que ja sé que el cos, programat en alguns casos, funciona com un
rellotge, quan s’aprope l’hora H, entraré una tauleta perquè l’home puga
prendre’s el cafè amb comoditat, assegut a la tassa del vàter, com cada dia, i
sense haver de deixar el gotet a terra perquè, a eixa edat... ja se sap.
Demà vos conte com ha quedat la cosa, i disculpeu si se m’oblida perquè jo
no sóc tan regular.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada