No hi ha res més interessant que parlar amb un mariner per adonar-se que
encara hi ha possibilitats, en el món, per a la gent que encara creu en l’aventura
i el destí. Pense que, a mesura que passa el temps, el reducte ideal, i únic,
es troba a la mar, perquè encara oferix les dosis de risc i llibertat idònies
per a escapar i, si és possible, no tornar mai més.
Si l’altre dia —fa unes setmanes, perquè el temps passa volant— publicava
un article on descrivia l’estranya troballa, en un vaixell a la deriva, a les
aigües de Filipines, de la mòmia d’un alemany que duia sis anys a la deriva pel
Pacífic, el cas del capità Ken tampoc em deixa indiferent. Per cert, on estarà
hui dia este rodamón marí? Qui sap...
Perquè a la platja del Perelló, fa uns quants anys, hi va aparèixer un
estrany vaixell, de fusta, amb forma de drac i construït de manera manual i
artesana pel mateix capità i propietari de l’embarcació. Com em va contar el
meu company Agustí, Ken duia sis dies a la deriva a causa del trencament del
pal major en una tempesta, a les illes Columbretes, quan tornava d’Eivissa.
Fent valer el corrent i el motor, arribà al port del Perelló, on no va poder
posar combustible perquè no n’hi havia en els tancs —he llegit en alguna
conversa sobre el tema.
Convidat a abandonar el port, Ken va seguir a la deriva fins que va
encallar a la platja, al banc d’arena, en el qual, a poc a poc, va anar
penetrant. S’alimentava d’algues i deia que no tenia diners, per la qual cosa
cap vaixell el va remolcar per eixir-ne. Agustí i altres persones el van ajudar
a reparar alguna fuita i el pal, així com les veles, mentre el vaixell del drac
cada volta estava més damunt de l’arena de la platja.
Un dia de vent de ponent, i com ja havia previst el capità, fent valer les
dos àncores i molta paciència, va fer eixir el vaixell de l’arena i, a poc a
poc, el va anar situant en aigües cada cop més profundes fins que el calat li
va permetre seguir la seua ruta, segurament fins a algun port més amable on
deixaren omplir els dipòsits dels rodamóns marins per seguir eixe viatge,
lliure i pacient, cap a l’ocàs.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada