Si
no recorde malament, això del Pecat Original va ser un càstig diví associat a
la necessitat intrínseca d’algunes persones –repetisc això d’algunes—, entre les quals es trobava
Adam –el 50% de la població d’aleshores—, de saber més coses, d’eixir d’eixa
ignorància dogmàtica per interpretar, conéixer i projectar-se en allò que
ocorre i ocorrerà. La natura, però, era la gran barrera entre les coses humanes
i allò creat, insalvable si ho analitzem des de l’estètica Kantiana o des del
poema de Voltaire, Désastre de Lisbonne, que tanca eixa intensa, però
breu, època il·lustrada.
Dita
natura, quan s’observa a gran escala, o quan se sofrix, ens situa en el lloc on
hem d’estar, o siga, en la perspectiva humana. Va ocórrer quan el tsunami, a
Indonèsia, crec recordar; en el terratrèmol de Japó, també recent; o en la
resta de desfetes que estem veient des de casa o, en el pitjor dels casos,
patint-ne les conseqüències. Però, en què ha canviat cada un dels
esdeveniments? I és ací, en este punt, on es troba la solució del dilema.
Fins
a fa poc de temps, els fenòmens atmosfèrics de majors dimensions han estat una
mena de reequilibri d’eixa bàscula que sospesa la relació entre allò natural i
les coses humanes. L’home, i la dona, prenen consciència de la seua menudesa;
la natura els sobrepassa! Ara, però, sembla que la bàscula es decanta
definitivament del costat humà perquè el canvi climàtic ha aconseguit que
l’activitat lligada a les persones modifique allò que se sabia natural, i que
ho faça en un període de temps humà.
Es
pot considerar, per tant, artificial eixa activitat relacionada amb els vents,
els moviments tectònics o les estacions? Aviat direm que sí perquè ja
s’entreveu que ha estat provocada per cada activitat dolenta i per les seues
repercussions. Els incendis d’Australia en què es cremaven eixos beneïts koalas
que ja ningú no recorda, també se li atribuïen, als humans, per la seua
provocació així com pel grau de devastació. Els darrers temporals del
Mediterrani, també...
El
Coronavirus ha estat l’última i la més perillosa crisi de l’actualitat. És
normal que hi haja gent que pense que es tracta d’altre d’eixos equilibris
basculars que ens recorden la nostra ubicació i que ens hauria de retornar en
la modèstia. La Covid-19 afecta els rics, i també els pobres; els hòmens i les
dones. Diria que es tracta d’una nova plaga, si ho mire des de la perspectiva
humana pecadora, però cal pensar que també es pot tractar del nou Pecat
Original: eixe que ens expulsarà del paradís, o que ens permetrà entrar a
aquells que no hi hem estat mai... De moment, no és l’apocalipsi, això està
clar!
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada