MATAR ROUSSEAU

Hi ha obres que s’entenen com a clàssiques perquè, com diuen aquells que saben –jo no—, sempre estan vigents; que el temps no afecta la seua actualitat i, per llegir-les, només hi cal una mica de perspectiva. Rousseau n’és un d’estos autors, com ho pot ser Montesquieu, Montaigne o Chateaubriand, per citar-los tots francesos. Ho haguera pogut fer amb altres però els he escollit perquè he llegit a la premsa que, a França, estan tenint problemes perquè la gent complisca els decrets, sobretot, aquells que confinen la població a casa. No ens enganyem: la notícia és que la ciutadania obeïsca sense gaire oposició.

Si hi ha una cosa que ha costat més vides que cinquanta mil coronavirus, i que cent mil, eixa ha estat la recerca de la llibertat, amb totes les seues afeccions. I, a França, bé saben tot açò. Ara però, i sense més antecedents que els informes mèdics i epidemiològics, els diuen que no poden eixir al carrer. Ja no estem parlant que prohibisquen els desplaçamets, o les reunions, o que tanquen els bars, estem parlant d’eixir de casa!

Rousseau, al seu Contrat Social, tracta el tema de les cessions que ha de fer cada individu envers el col·lectiu per integrar-s’hi, tenint en compte que les persones estem dissenyades per viure en grup, o siga, per conviure. Però eixe contrat jo no l’he vist mai: supose que algú l’haurà signat per mi, com deia un benvolgut professor de Filosofia de la universitat. L’única cosa que note és que cada volta em canvien les regles del joc quan ja fa molts anys que hi jugue, i cada dia em costa més habituar-m’hi. Podeu dir-me antisistema, però, abans, analitzeu la vostra situació i pregunteu-vos si heu guanyat o heu perdut llibertat des de l’any 2000, per exemple.

Cada esdeveniment ens en resta, i ho fa per la nostra seguretat, i de manera temporal, però la retallada hi roman en el temps: les coses no són mai com eren abans. Ara, l’última, esta ja clama al cel! No poder eixir de casa no és poca cosa: es diu confinament, en la mateixa mesura que un pres en arrest domiciliari. Però em sorprén que la gent accepte la mesura, en part creient-se això que diu qui mana, en part perquè en eixir-ne t’exposes a sancions o, fins i tot, a detencions més severes.

Si els clàssics que he escrit abans ho són per la seua actualitat, podríem pensar que encara viuen entre nosaltres els seus autors. Rousseau haguera redactat un Contrat Social com el que feu?, o, allò que més em preocupa, l’haguera signat? Crec, sincerament, que ens l’hem carregat perquè ho hem cedit tot.

Doctor Guillotin