Després d’haver
dedicat una important part de l’estiu a llegir els existencialistes i els seus
derivats, tot i saber que sempre és bo llegir i reflexionar allò que hom
s’empassa, crec que he tancat el cercle. La primera volta que vaig llegir
Kierkegaard va ser fa uns quinze anys. Recorde que, per eixe temps, i amb eixa
lectura, vaig escriure un article en què explicava el temor a allò desconegut.
Ara, he tornat al danés i m’he adonat que no haguera passat res si no haguera
dedicat tant de temps a Sartre o a Heidegger, a Unamuno o a Camus. Havent llegit
Kierkegaard, i canviant uns pocs punts, tenia tot allò que m’interessava de
cada un.
El Tractat de la
desesperació és un llibre clar que intenta solucionar els problemes a què
s’enfronta Søren envers la seua religiositat i a causa del desamor. On hi ha escrit
Søren hi podeu llegir l’ésser humà, i on hi ha religiositat
i desamor, hi podeu llegir existència. Planteja el problema del
ser i hi aporta solucions en atribuir-li una tercera pota: és l’espiritual. I
la tensió s’hi troba entre la vessant mundanal i l’espiritual. I sense la
vessant espiritual –divina— no hi ha ser. No hi ha pau per als laics, excepte
en la seua dissolució en la massa, o siga, perdent la identitat pròpia
deixarien de buscar el ser i, per tant, entrarien en la pau dels necis. Per entendre
Sartre, on hi ha Déu, s’hi pot posar no-res. Per entendre
Heidegger, hi podeu posar allò transcendent, encara inconcret, que t’empara
–supose que del grup humà.
En tots els casos,
el ser no existix fora del llenguatge, de la dialèctica, entesa de la manera
Hegeliana, o siga en constant interacció entre les dos parts. Però Kierkegaard
també encara l’existència inautèntica com a via d’escapament, com la resta dels
coneguts com a existencialistes. De tota manera, l’autor ho deixa clar des de
la primera pàgina: tots estem desesperats. I qui no ho està és perquè té una
existència de pena; de puta pena! Una cosa semblant diu d’aquell que creu que
no està malalt, i és perquè no visita el metge.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada