dimecres, 2 de setembre del 2020

ERES UN MALALT

 Søren Kierkegaard - Wikipedia, la enciclopedia libre

Després d’haver dedicat una important part de l’estiu a llegir els existencialistes i els seus derivats, tot i saber que sempre és bo llegir i reflexionar allò que hom s’empassa, crec que he tancat el cercle. La primera volta que vaig llegir Kierkegaard va ser fa uns quinze anys. Recorde que, per eixe temps, i amb eixa lectura, vaig escriure un article en què explicava el temor a allò desconegut. Ara, he tornat al danés i m’he adonat que no haguera passat res si no haguera dedicat tant de temps a Sartre o a Heidegger, a Unamuno o a Camus. Havent llegit Kierkegaard, i canviant uns pocs punts, tenia tot allò que m’interessava de cada un.

El Tractat de la desesperació és un llibre clar que intenta solucionar els problemes a què s’enfronta Søren envers la seua religiositat i a causa del desamor. On hi ha escrit Søren hi podeu llegir l’ésser humà, i on hi ha religiositat i desamor, hi podeu llegir existència. Planteja el problema del ser i hi aporta solucions en atribuir-li una tercera pota: és l’espiritual. I la tensió s’hi troba entre la vessant mundanal i l’espiritual. I sense la vessant espiritual –divina— no hi ha ser. No hi ha pau per als laics, excepte en la seua dissolució en la massa, o siga, perdent la identitat pròpia deixarien de buscar el ser i, per tant, entrarien en la pau dels necis. Per entendre Sartre, on hi ha Déu, s’hi pot posar no-res. Per entendre Heidegger, hi podeu posar allò transcendent, encara inconcret, que t’empara –supose que del grup humà.

En tots els casos, el ser no existix fora del llenguatge, de la dialèctica, entesa de la manera Hegeliana, o siga en constant interacció entre les dos parts. Però Kierkegaard també encara l’existència inautèntica com a via d’escapament, com la resta dels coneguts com a existencialistes. De tota manera, l’autor ho deixa clar des de la primera pàgina: tots estem desesperats. I qui no ho està és perquè té una existència de pena; de puta pena! Una cosa semblant diu d’aquell que creu que no està malalt, i és perquè no visita el metge.


Salvador Sendra