100 anys abans, Kierkegaard no podia ni imaginar la contundència de la seua anotació. Vam haver d’esperar fins que es publicaren les investigacions sobre la relativitat per adonar-nos d’allò que Søren va anticipar molt, moltíssim temps abans: l’home sense esperit, no és res. O dit per ell: «L’home és esperit. Però, què és l’esperit? L’esperit és el jo». En la recerca del ser, hi calia de l’esperit i de la religió per completar les opcions.
Ara bé, fora de la religió, hi pot haver eixe jo? No. I, què passa amb els filisteus? En principi es deia que no tenien opció de trobar-se a causa de les seues mancances espirituals. Després, amb l’auge de la ciència hi va haver una bona dosi d’optimisme perquè el ser hi tenia cabuda en la racionalitat que voltava uns pocs principis inqüestionables, mentre que allò que restava obsolet era qualsevol relació amb la fe. Però, que passa perquè el gran referent de la ciència del segle XX trastoque això que tant havia costat aconseguir? Anem per parts.
Kierkegaard va apuntar a meitat del segle XIX que «Déu és la possibilitat pura». El filisteu, com a persona no creient, es trobaria sempre en la probabilitat i allunyat de la possibilitat, tot i que allò possible sempre pot trobar un reducte molt minvat en allò probable... Dins de la probabilitat no hi pot trobar Déu i, per extensió, se sent incapaç de conéixer el ser. Però, amb les noves modes científiques, hi havia gent que creia que mitjançant la investigació es podia superar allò probable per accedir a allò possible, fins que arribà Einstein i ho desmuntà tot: la Relativitat s’obri pas per refermar Kierkegaard com a profeta de la desfeta laica. Amb la teoria de la Relativitat es van posar en dubte referents inqüestionables fins al moment i, per tant, es va revifar l’alé espiritual.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada