Una distopia de futur proper

 

L’escalfament global no és cap novetat, s’en parla d’ell des de fa prou temps ja. Ara bé, recentment he aparegut un article demostrant la ralentització de les corrents marines atlàntiques arribant fins al punt de parlar de la possibilitat de la desaparició de les mateixes o de greus modificacions en el seu parcurs. Com en qualsevol teoria o postulat, sempre hi haurà defensors i detractors, fem però abstracció de qualsevol dels dos bàndols i centrem-nos en les possibles conseqüències, que en cas de ser certes, afectaran per igual als dos.

Evidentment, de la desaparició total no en podem parlar car l’energia –segons Einstein- no es fa ni desfa (atribut diví) sinó que es transforma. Aquestes corrents són d’una importància capital per al continent europeu. En qualsevol mapa de la circumferència terrestre es pot observar que Lisboa i Nova York estan a la mateixa latitud, la qual cosa fa que Londres, per no parlar de Glasgow o Oslo estiguen molt més amunt, ja a l’altura del Canadà. Es semblant el clima de Lisboa o el nord-americà?... per a res! A Oslo pot ploure molt i fer fred però en res és comparable a Quebec on s’està molt per sota zero molts mesos a l’any, on la ciutat és pràcticament subterrànea perquè la superficie roman literalment glaçada perllongats periodes. Europa presenta un clima moderat gràcies a l’acció escalfadora de la corrent del Golf, val a dir, les aigües que es refreden al pol nord baixen llepant les costes atlàntiques canadenques i nord-americanes, provocant fred ambiental fins a arribar al golf de Mèxic, tropical on s’escalfen i remunten llepant ara les costes europees. A dins del mateix continent europeu, no és igual el clima a Cornualles i Irlanda que sí reben la corrent càlida directament que a Holanda que no la rep, sent molt més fred estant a una mateixa latitud.

Al gris i –per a paràmetres mediterranis- fred nord europeu ja hi ha qui ha començat a produir vi a les Illes Britàniques i qui ho està provant a Suècia. Què podem però esperar d’una regió ja àrida com la Mediterrània? La desertització. Què podem esperar de regions ja majorment desertitzades com el Sahel? La completa desertització. Què en serà de tots aquells agricultors nostres que necessiten l’aigua per al cultiu de la taronja? Un potent signe d’identitat està en perill com també ho està la llengua o el benestar de les generacions futures. Que ens podríem reinventar? Clar que sí, ara bé, algú veu traces de reinvenció enlloc o continuem apostant-ho tot a la construcció d’un territori ja saturat d’habitatge i amb escarcetat de recursos?

A les nostres terres desapareixerà l’arròs i la taronja i amb una població envellida cal pensar que la pròpia població local a curt plaç. Els vells sempre han dit que aquest temps un altre portarà amb la por arrelada a la pell dels pobres a qui durant segles han escanyat el llom. Einstein –no creient de manera ortodoxa- afirmava de que allò important era la ment de Déu i que la resta eren només detalls, per a Camus la qüestió bàsica és el suicidi, el desig de viure, de continuar sent qui s’és o no. Jo no veig massa desig de ser al poble valencià, res de nou, de fet, mai he vist major desig de ser en cap moment, si de cas de ser altre, de castellanitzar-se, d’assimilar-se. Les conseqüències culturals aniran de la mà de les climàtiques, a això hui en dia li diuen una “tempesta perfecta”.

 

Bucarest a 14 de març del 2021.

Lluís Alemany Giner