En una de les
més atrevides aventures literàries que pot fer un humà, em vaig endinsar en la
lectura de Faust, de Goethe. Faig
tancar el llibre una mica perplex, no diré decebut però sí que diré perplex. I,
sense saber per què, vaig romandre així uns mesos. Ja havia estat llegint
Goethe durant un temps per preparar la lectura de la seua obra magna; per crear
l’ambient propici.
Uns anys
després, sense encara haver acabat de digerir la lectura, vaig saber el per
què. Revisant textos de Nietzsche, llegint un escrit d’ací i altre d’allà, com
se sol fer quan estàs esperant algú o quan no disposes de massa temps, de
sobte, vaig resoldre el dilema. Nietzsche va fer la crítica més dura que he
llegit mai sobre un dels suposats com a grans escriptors romàntics. Deia que,
en començar a llegir Faust, ja va vore la gran errada: el gran Doctor, escollit
per Déu i exponent de la racionalitat i la ciència es va enamorar d’una
modista.
Si ho mires en
gelat, sí que té raó Nietzsche... Com un home del potencial que se li atribuïx a
Faust es va poder enamorar, en la manera en què ho descriu el llibre, d’una
simple modista? Eixa és la peça que no encaixava en el meu interior i que no
havia arribat a endevinar. La resta del llibre, mirat així, sobra. El filòleg,
incisiu i crític, va encertar ràpidament en este aspecte. Pobre Faust; pobre
Goethe!
Però, per això
de les crítiques, n’hi ha per a tots els gustos perquè, revisant la premsa ―ara
no recorde quina―, altre crític va fer un comentari molt dur a un dels grans literats-pensadors
de tots els temps: Montaigne. També, en un moment de lucidesa extrema, no sé si
causada per l’excessiva alegria d’una situació concreta, va comentar que l’assagista
per excel·lència només escrivia sobre coses mortes, titllant la seua prosa
d’escrit sense vida. Potser estiga d’acord en el fons però no accepte la
crítica perquè cal contextualitzar cada obra. No obstant això, recorde que, fa
molts anys, la seua lectura també em va deixar una mica descol·locat en alguns
aspectes.
La pintura de
l’època de Montaigne ―faré servir este exemple per ser més visual―, partia des
de dos punts totalment oposats i lligats a la religió i, diguem-ne, fortament
tutelats. D’una banda, podem observar el barroc de la contrareforma i, de
l’altra, el reformista. El reformista es trobava molt vinculat a la natura
morta i al retrat. El contrareformista era un missatge eclesiàstic per
analfabets. I jo pregunte: és este segon art el que ha de considerar-se viu? L’art
dels borreguets ensinistrats? Potser Montaigne fóra un noble culte i allunyat
del poble, de les seues batalles i del seu bategar. Potser Montaigne no entrara
en la pornografia barroca contrareformista però, situat en el context adequat,
no sembla massa encertada la crítica.
Salvador Sendra
Perelló
4 comentaris:
Del Faust, fa tants anys que el vaig llegir que el tinc prou nebulós, necessitaria rellegir-lo. Però dona la casualitat que de Montaigne estic llegint els seus assajos i no estic d'acord a la crítica, ni en el fons ni en la forma.
Parla de coses mortes -diue el crític que esmentes. A qué es refereix? Quan parla de la por, parla de coses mortes? Quan parla de voler estar per sobre dels altres, "por encima de la usanza común", es que acaás eixos han mort? Si hom llig: "No esforzamos sólo en llenar la memoria, y dejamos el entendimiento y la conciencia vacios", a cas és que això és una naturalesa morta?
No puc estar d'acord respecte al fons, tracta coses de la naturalesa humana i mentre els humans siguem humans són coses vives.
Ara bé tal vegada l'autor es refereix a que Montaigne al parlar d'aquestes coses fa constants referències al món clàssic, a Grècia, a Roma i tots els personatges d'aquell temps dels que hi ha referències. Sí, aquells personatges són morts, però es que acas els textes són morts? Jo llegint per exemple Séneca, no diria que eixos textes estan morts, més bé em sembla que són plens de vigor. El mateix passa amb les meditacions de Marc Aureli. Les tràgedies gregues, no tenen actualitat? Fins i tot les fàbules de Esop serveixen encara per inculcar valor als xiquets hui en dia, al menys a la nostra generació els servia, hui trobe que fa eixe paper "Bob Esponja".
No, no estic d'acord, menys tenint en compte el contexte històric, cultural i social en el que Montaigne va escriure els Assajos. Això no fa sinó reforçar la lucidesa en la que Montaigne escrivia.
En la meua opinió, Monteigne morirà quan mora l'esser humà.
Em sembla,
No pot escriure igual una persona del S.XVI que una del S.XX. Ell és el mestre i, la resta, els aprenents. Això sí, hui li hauríem d'afegir una miqueta de sang i algun que altre café...
Touché... pot semblar exaggeració, però crec sincerament que tots els humans "alfabets", val a dir amb capacitat de llegir, li devem molt a Michel Montaigne, tal volta el 1r humà en seure en solitud a casa sense seguir modes ni dictats de la religió ni de res ni de ningú, simplement enfrontant-se als fantasmes de la existència. Descendent de jueus toledans i tancat a la seua torre lluny de París o qualsevol altre gran centre, dialoga amb sí mateix, que equival a dir en el ser humà, amb Déu o el Dimoni sinó els dos... Que l'acusen de ser natura morta? Benvinguda la crítica però... no té dret ell a escriure com vol fent una reflexió personal com fa? Bona observació d'Oskar que menciona que el declara seguidor de les cogitacions de Marc Aureli, l'emperador filòsof. Rellegir als dos seria potser ara més necessari que mai en els temps de "fum de canyot" i inconsistència que corren. Respecte de la sang i el cafè a que fa referència S, que els pose el lector. Grandíssima entrada, enhorabona!
Gràcies!!
Publica un comentari a l'entrada